El vocabulari de la natura: SELLETA

Hui, El vocabulari de la natura publica una nova edició. En ella, us anem a parlar de la paraula 'selleta'. Malauradament, ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) arrepleguen el significat que ens ocupa d'aquest mot. Certament, tant el DNV com el DCVB el defineixen com a "pedra gran damunt de la qual volta l'arbre de la sénia". 

Tanmateix, a nosaltres ens interessa la seua accepció com a sinònim de 'collada' o 'coll'. Aquesta caracterització la trobem, però, fora dels diccionaris de la nostra llengua. En aquest sentit, es fa ressò d'ella un article del llibre Monogràfica de Llucena, obra de Andreu Beltran i editat per la Universitat Jaume I. De la mateixa forma, no recollida per cap diccionari, també existeix 'selleta' com a paraula per a designar la "cresta d'una muntanya", com escriu Vicent Pitarch al seu llibre Traces d'excursionistes. 

Segons l'opinió d'Emili Casanova (2008), que recull el que apunta Joan Coromines, la paraula 'selleta' va començar a ser usada com a sinònima de 'coll' i de 'collada' perquè la forma d'aquests passos entre muntanyes recorda a la de les selles de muntar cavalls. En conseqüència, el mot derivaria del llatí sĕlla, és a dir, "cadira, seient" o "seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall, amb la superfície lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca" (DCVB).

Alt de la Selleta, al terme de Gandia, a la Safor

Font: Paco Domingo

La petjada als noms de lloc del País Valencià d'aquest terme és prou important, tot i que irregular en la seua distribució geogràfica. Així doncs, trobem un bon grapat de selletes a les comarques del Maestrat, dels Ports i, àdhuc, alguna per l'Alcalatén i per la Plana Baixa. Per exemple, a Benafigos, a l'Alt Maestrat, tenen un coll que s'anomena la Selleta i que dóna nom a una masia pròxima, que ja està dins de la jurisdicció d'Atzeneta del Maestrat, a la mateixa comarca. També hi trobem un tossalet dit de la Selleta, al terme de Culla. A la Plana Baixa, dins del terme de la Vilavella, està el coll i la partida de la Selleta. A Palanques, als Ports, hi ha un mas anomenat de la Selleta, a prop del collet de la Selleta i a la partida del mateix nom. Al terme de Morella, capital dels Ports, hom hi troba el barranc de la Selleta. Igualment, a la mateixa comarca, hi ha la muntanya de la Selleta al terme de Vallibona. Més al sud del territori valencià, a Riba-roja de Túria, a la comarca del Camp de Túria, tenen una penya que anomenen la Selleta. Així mateix, a Gandia, a la Safor, està l'alt de la Selleta.

A Catalunya, la paraula 'selleta' ha fet poca fortuna, tant a la parla com a la presència a la toponímia. D'aquesta manera, si les selletes valencianes es concentren bàsicament al nord del país, les catalanes s'arrepleguen a migjorn del territori. De fet, totes elles, menys una, estan a la comarca del Montsià. Així doncs, al terme del Mas de Barberans tenen la Selleta, una muntanya de més de 1.000 msnm. També hi és el coll de la Selleta i la Selleta de l'Aragall. A la frontera entre aquest terme i el de la Sénia s'alça la Selleta del Pinell. I fora del Montsià, a Roquetes, al Baix Ebre, hi para la Selleta i la Foradada de la Selleta.

REFERÈNCIES

ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

BELTRAN, Andreu (2000). La llengua de Llucena al segle XVIII. A ESCRIG, Joaquim. Monogràfica de Llucena (p. 479-528). Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I.

CASANOVA, Emili (2008). L’Onomasticon Cataloniae i la Comunitat Valenciana. A XXXII Col∙loqui de la Societat d’Onomàstica (p. 83-115). València: Denes.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.c

PITARCH, Vicent (1998). Traces d'excursionistes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.