Barcelona - Castell de la Torre del Baró - Bosc de la Qüestió - Cementeri de Collserola - Torre Beltran - Coll de la Ventosa - Font de santa Eulàlia - Barcelona

Aquesta setmana us presentem una nova ruta senderista per la serra de Collserola en la qual trepitgem termes municipals de Barcelona, Montcada i Reixac, i Cerdanyola. En ella visitem, entre d'altres, el castell de la Torre del Baró, el cementeri de Collserola o la font de santa Eulàlia. L'excursió no és circular però comença i acaba en dues estacions del metro de Barcelona, per la qual cosa no hi ha major problema amb el transport.

Mirada cap al nord-est des de la serra de la Ventosa, 
al límit entre Montcada i Reixac i Cerdanyola del Vallès.

L'eixida s'inicia a la sortida del carrer d'Aiguablava de l'estació de metro de la Trinitat Nova, capçalera de les línies L3, L4 i L11. Des d'allà comencem la marxa en direcció nord. En arribar a l'encreuament amb el carrer de Portlligat, just on es troba la comissaria dels Mossos d'Esquadra, tombem a l'esquerra i iniciem la pujada cap a la serra de Collserola. Al següent encreuament, girem a la dreta i abandonem el carrer de Portlligat per a incorporar-nos al passeig del Bosc de Roquetes, el qual uneix els barris de Trinitat Nova i de Roquetes per sota de les muntanyes. Ara s'accentua l'ascensió, però per poc de temps. 

 Carrer de Portlligat

Passeig del Bosc de Roquetes

De nou trobem una nova cruïlla, on hem de tirar per la dreta: abandonem el Passeig per tal de començar a caminar pel camí de les Quatre Estacions. Aquest camí voreja per la banda de dalt unes instal·lacions de l'empresa 'Aigües del Llobregat' i per la de baix el castell de la Torre del Baró, cap a on anem. 

 Camí de les Quatre Estacions

Barcelona des del camí de les Quatre Estacions

El camí de les Quatre Estacions arriba a un encreuament. Si continuarem recte, faríem cap a unes cases molt humils del barri de Torre Baró. Nosaltres hem de seguir, però, a l'esquerra, pujant, pel camí de terra. En acabar l'ascensió hem de continuar uns metres a l'esquerra i, després, de seguida, recte, pel solitari carrer de Capçanes. Aquesta via, que dóna accés a alguns habitatges del barri de Torre Baró, envolta pel costat nord i oest el turó d'en Manyoses, parcialment urbanitzat. 

 Desviament a l'esquerra

 El barri de la Trinitat Vella, de Barcelona, i el municipi de 
Sant Adrià de Besòs vistos des del camí de les Quatre Estacions 

 El carrer de Capçanes, a la banda de dalt del barri 
de Torre Baró de Barcelona, sense asfaltar

El turó de Montcada, amb el barri barceloní de Ciutat Meridiana a l'esquerra

El carrer ens aboca a la plaça del Mirador de Torre Baró, des d'on podem gaudir d'unes bones vistes del nord de la ciutat de Barcelona i dels municipis de Sant Adrià de Besòs, Badalona i una mica de Santa Coloma de Gramenet. Des d'ací anem a buscar el castell de la Torre del Baró, una construcció inacabada de primeries del segle XX senyera d'una urbanització residencial fallida a la zona. Visitem el conjunt per la seua cara oest i el deixem enrere. 

Arribada al castell de la Torre del Baró des del Mirador

Detall del castell de la Torre del Baró

Aleshores fem cap a una cruïlla. Nosaltres hem de tombar a la dreta, per a incorporar-nos a la carretera antiga d'Horta a Cerdanyola, la qual fa de divisòria entre les últimes cases del barri de Torre Baró i els boscos de Collserola. 

 Desviament a la dreta per a incorporar-nos a la carretera antiga d'Horta a Cerdanyola

Carretera antiga d'Horta a Cerdanyola

Per fi, a la nostra esquerra naix el passeig o carretera de les Aigües, per on hem de seguir l'excursió. Uns metres abans d'arribar al coll de Peirà ens desviem a la dreta, per un camí ample que baixa cap al bosc de la Qüestió. 

 Passeig de les Aigües

Camí, a mà dreta, cap al bosc de la Qüestió

Sense abandonar aquesta via, en poca estona començarem a veure entre els arbres els nínxols del cementeri de Collserola, també dit cementeri del Nord, cap a on ens adrecem. Ja estem ara al terme municipal de Montcada i Reixac. En fer cap a un encreuament, haurem de seguir a l'esquerra, abandonant la terra i endinsant-nos per l'asfalt dels carrers del Cementeri. De seguida, hem de tombar a l'esquerra i fer cas, en tot moment, dels senyals que indiquen la sortida del recinte funerari. 

 Camí

Cementeri de Collserola, al terme municipal de Montcada i Reixac

El cementeri de Collserola, integrat als boscos de la Serra

Quan l'abandonem, hem d'anar a buscar la carretera del cementeri de Collserola, que travessa la serra de la Ventosa, al terme de Cerdanyola del Vallès. Passant per sota de la torre Beltran, més coneguda amb el nom de torre de les Bones Hores, i sense deixar la carretera eixim al coll de la Ventosa, amb Barcelona al nostre davant. 


 La Torre Beltran de Cerdanyola vista des del cementeri de Collserola

 Carretera del Cementeri de Collserola, al terme de Montcada i Reixac

 Carretera del Cementeri de Collserola a la 
serra de la Ventosa, terme de Cerdanyola del Vallès

El turó d'en Segarra vist des de la carretera del Cementeri de Collserola

Deixem la carretera del cementeri de Collserola i ens incorporem al camí de sant Llàtzer a l'altura de can Rius, en el lloc antigament denominat 'lloma de can Rius'. No gaire endavant naix una senda a mà esquerra, indicada amb el senyal 'Font de santa Eulàlia'. Cap allà anem. 

Senda cap a la font de santa Eulàlia des del camí de sant Llàtzer

La senda ressegueix el torrent de Magret, afluent del de can sant Genís, i en pocs minuts ens porta fins a la font de santa Eulàlia. Aquest és un lloc ideal per fer una aturada a l'ombra de l'arbrat. 

 Senda paral·lela al torrent de Magret

Font de santa Eulàlia

Continuem l'excursió cap al nord-est per una senda que comença a pujar i que ens aboca amb una reduïda zona d'arbres des d'on es pot veure, lateralment, l'hospital de sant Llàtzer. A partir d'ací comencem a perdre altura i iniciem la nostra aproximació al torrent de can sant Genís. 

Senda


Hospital de sant Llàtzer

Trobem un encreuament de sendes, on hem de continuar recte. Pocs minuts després eixim a la carretera Alta de les Roquetes. Girem a la dreta en direcció al camp de futbol del C.E. Canyelles. En arribar, tombem ara a l'esquerra pel camí de sant Llàtzer cap a la plaça de Karl Marx. I des d'allà seguim a l'esquerra també, cap al nord, per Via Favència fins a l'estació de metro de Canyelles, on dóna servei la L3.

Encreuament de sendes amb el Tibidabo 
i els barris de Mundet, Montbau i el Coll al davant

Camí de sant Llàtzer en direcció a la plaça de Karl Marx

Tot seguit us deixem l'enllaç d'aquesta excursió a Wikiloc. Esperem que la gaudiu! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13946052.

El vocabulari de la natura: TONDRE

Aquesta setmana us presentem una nova entrega de la sèrie El vocabulari de la natura, la protagonista de la qual és el verb 'tondre'. Tant el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) com el Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) defineixen aquest terme com "tallar arran la llana, el pèl". Així doncs, i com apunta el Diccionari de Sinònims d'Albert Jané, la paraula 'tondre' és sinònima d' 'esquilar', mot molt més comú a la nostra parla actual. Com a alternativa a aquest, en algunes contrades com la comarca Pla d'Urgell, es fa servir la paraula 'xollar'.

Ovelles toses i sense tondre 

Etimològicament, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) assenyala que 'tondre' deriva del llatí tōndĕre, amb el mateix significat.

Moment en el qual és tosa una ovella

Germà Colón (2003: 99) acota l'àrea de coneixença d'aquest terme al bloc oriental de la llengua, és a dir, a la meitat est de Catalunya i a les Illes Balears. Tanmateix a l'Alguer ha estat substituït pel verb 'tundir', documentat des del segle XVIII, ja que a l'alguerés hi ha molts verbs de la segona conjugació acabats amb -re que han modificat la seua terminació i ara acaben amb -ir, com és aquest cas (Corbera, 2000: 170; Scala, 2003: 61). De la mateixa manera, el DCVB recull els mots 'tosquirar' i 'toriscar', nascuts de l'encreuament entre 'tondre' i 'esquirar/esquilar', els quals han arraconat l'original 'tondre' a les comarques catalanes del Rosselló, la Cerdanya, Capcir, Conflent, l'Empordà i el Vallespir.

Tisores per a tondre

Nogensmenys al bloc occidental de la llengua també sobreviu 'tondre' al català pallarés de la Vall Fosca i del Pallars Sobirà (Beà, 2015: 153). A València hi arrelà al segle XIII, però ben prompte va ser substituït per 'esquirar', terme d'origen germànic que, per influència del castellà, es va transformar en l'actual 'esquilar' (Colón, 2003: 99).

Ovella per tondre


REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

BEÀ, Isaac (2015). El lèxic del Pallars Sobirà i la Vall Fosca a través de la seua fonètica. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida.

COLÓN, Germà (2003). De Ramon Llull al Diccionari de Fabra: acostament lingüístic a les lletres catalanes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat - Fundació Germà Colón Domènech.

CORBERA, Jaume (2000). Caracterització del lèxic alguerès. Mallorca: Universitat de les Illes Balears.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de Sinònims d'Albert Jané. http://sinonims.iec.cat

SCALA, Luca (2003). Català de l'Alguer: criteris de llengua escrita. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Betxí - Pou de sant Joan - Benifet - Muntanyeta de sant Antoni - Muntanya Pelada - Pou de les Teixidores - Les Teixidores - Barranc de sant Antoni - Caseta de Boqueta - Camí de les Vinyes - Betxí

Aquesta setmana us proposem una excursió senzilla i molt planeta per la comarca de la Plana Baixa. Amb inici i final a la localitat de Betxí, el principal punt d'interés de la ruta és la muntanyeta de sant Antoni que, amb una altura màxima de poc més de 130 m.s.n.m., és el cim més destacat d'aquesta comarca, si deixem de banda les muntanyes de la serra d'Espadà que, administrativament, estan unides a ella però que conformen la comarca natural del Baix Espadà.

Vista cap al nord-est de la Plana Baixa des de la muntanyeta de sant Antoni.
Al fons, la serra del desert de les Palmes, que forma ja part de la Plana Alta.

Comencem a caminar a l'encreuament del carrer de Joaquim Ferrandis i l'avinguda del Primer de Maig, just davant de la rotonda en la qual hi ha una xicoteta capelleta dedicada a sant Cristòfol. Des d'allà arranquem en direcció sud per la carretera vella que transcorre paral·lela a l'actual autovia CV-10, i que es correspon amb el camí de Betxí a Nules. 

La carretera vella, superposada al camí de 
Betxí a Nules i substituïda per l'autovia CV-10.

No tardem en arribar al pou de sant Joan, situat a la vora del barranc de sant Antoni que, en aquest punt, travessa la CV-10. A la dreta de la seua façana es pot observar un retaule ceràmic devocional de factura moderna.

Pou de sant Joan

Continuem cap al sud per tal d'anar a buscar el pas elevat que creua l'autovia i per on ara discorre també el traçat modificat per ella del camí de Betxí a Nules. Girem a l'est i, passat el pont, de nou al sud, per a continuar en aquesta direcció pel mateix Camí. A la nostra esquerra queda la partida del Vallet, farcida de tarongers. 

La CV-10 des del pont que la travessa

La muntanyeta de sant Antoni i, per sota, 
en primer terme, la partida del Vallet

Camí de Betxí a Nules

Després d'uns cinc minuts de camí, i en havent deixat enrere la bassa del Bovalar, tombem cap a l'esquerra, en direcció sud-est, pel camí del Campàs, una via estreta i envoltada també, a banda i banda, per tarongerars. 

Camí del Campàs. Al fons, la muntanyeta de sant Antoni.

Aquest mateix Camí, uns quants metres més endavant, ens reorienta cap al sud-oest. Llavors a la dreta ens queda la partida que li dóna nom, el Campàs, i a l'esquerra, la de Benifet. En contra del que pot parèixer, el segon dels topònims, Benifet, no és d'origen àrab, a diferència de molts dels topònims que comencen amb la partícula beni-. Així doncs, com recull el DCVB i proposa Linares a un article sobre la toponímia del terme de Borriol de l'any 2003, el seu significat, lluny de ser el de "fills de Faet", seria "concessió de terres o altres béns, feta per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d'aquest" (DCVB).

Tarongers a la partida de Benifet

Construcció antiga reaprofitada a Benifet

En deixar enrere Benifet,  ens reorientem de seguida cap al sud-est i, en uns minuts, desemboquem al camí dels Artanencs. 

Oliveres que contrasten amb els abundants tarongerars a la vora del camí del Campàs,
molt a prop ja del camí dels Artanencs. Al fons, novament, Sant Antoni.

Camí dels Artanencs

En aquest punt, girem a mà esquerra per a anar a buscar el camí de sant Antoni, que ens durà a la nostra primera parada de l'excursió, la muntanyeta de sant Antoni. Així doncs, en havent arribat al camí del Sant, anem cap a la dreta. De seguida, a mà esquerra, naix el camí del corral de Seglar, que nosaltres no hem d'agafar. Seguirem, doncs, recte i començarem la pujada fins al cim d'aquest tossal, segurament la muntanya més emblemàtica i reconeguda de la plana sud geogràfica de les comarques de Castelló.

Camí de sant Antoni

Ribassada a la vora del camí de sant Antoni

La Plana vista des del camí de sant Antoni

Al seu cim s'ubica l'ermita de sant Antoni, un edifici religiós del qual es tenen les primeres notícies al segle XVI. Els betxinencs, cada any des del segle XVII, pugen en romeria fins allà; tradició que només van interrompre els anys 1937 i 1938. També al voltant del temple, on han aparegut restes iberes, s'organitzaren entre 1920 i 1923 els aplecs valencianistes de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, comandada per l'artanenc Vicent Tomàs i Martí.

Ermita de sant Antoni

Façana de l'Ermita

Cara septentrional del temple

Des de la Muntanyeta, mirada cap a l'oest. En primer terme, 
trau el cap el Solaig, el turó més elevat del terme betxinenc. 
A la dreta, la Senyera quatribarrada, bandera municipal de Betxí.

Des de la Muntanyeta, mirada cap al nord-est. 
La comarca de la Plana s'estén fins a la serra del desert de les Palmes.

Valencianistes al II Aplec de la Muntanyeta de Betxí (1921)

Invitació per a un dels aplecs que se celebraren a Sant Antoni.
Font: Artanapèdia

Vicent Tomàs i Martí amb la Senyera

Visitem l'entorn i baixem per un camí que arranca des de la vora d'un porxat que hi ha al darrere del temple. Ara avancem en direcció a la muntanya Pelada, un contrafort de la de sant Antoni que frega els 100 msnm i mira cap a l'est. En passar la caseta que hi ha edificada a tocar del seu cim, ens trobem amb una cruïlla on hem de girar a la dreta. En acabant, ens topetem amb un nou encreuament; ací continuarem recte.

Camí entre la muntanyeta de sant Antoni i la muntanya Pelada

Les Teixidores des de la muntanya Pelada. 
Al fons, la Plana fins a la mar.

Pilonet al cim de la muntanya Pelada, a poc més de 100 msnm.

Perdem un poc d'altura i desemboquem a un camí principal i asfaltat. Es tracta del camí de les Teixidores. L'agafem cap a l'esquerra i, en un tres i no res, fem cap al Pou del mateix nom. En havent-lo deixat enrere, haurem de girar a la dreta, en direcció sud, seguint el Camí que portàvem, cap a la partida de les Teixidores.

Camí de les Teixidores, en direcció est

Pou de les Teixidores

Camí de les Teixidores, en direcció sud

Cada vegada més ens apropem al terme de Nules. Tanmateix, abans d'arribar-hi a ell, i després d'haver envoltat per l'oest la muntanya de les Teixidores, girem a mà esquerra per una via asfaltada que continua corresponent-se amb el camí de les Teixidores. Ara, la seua Muntanya la veiem per la cara sud.

Camí de les Teixidores, en direcció est

Les Teixidores

La muntanyeta de sant Antoni des del camí de les Teixidores. 
Al fons, trau el cap el cim del Solaig.

Caminem cap a l'est fins a trobar el barranc de sant Antoni al nostre davant. Aleshores el camí mena un poc cap al nord i, de seguida, ens duu a creuar per damunt d'un pontet aquest curs d'aigua.

Barranc de sant Antoni

El camí de les Teixidores mor ací. Així doncs, en aquest punt, agafem cap a l'esquerra el camí de Mascarell a Betxí. Avancem cap al nord, paral·lels al Barranc i remuntant-lo, tot deixant a la dreta el pla Redó, que ja és terme de Vila-real.

Camí de Mascarell a Betxí

La casa d'Adolf, situada al vessant nord-est de la muntanyeta 
de sant Antoni, vista des del camí de Mascarell a Betxí

Pocs minuts més tard arribem a una cruïlla, on seguirem pel camí de Mascarell a Betxí, cap a l'esquerra. En acabant, creuem el camí d'Artana a Vila-real, o camí dels Artanencs, o en aquest tram dit també camí de la Torrassa, i ens incorporem al camí d'Usó, que és el nom que rep a partir d'ací la via per la qual veníem caminant.

Camí d'Usó

Cal dir que a una finca d'aquesta contrada s'han trobat restes d'una antiga vil·la romana, així com també proves d'haver estat reaprofitada pels musulmans com a lloc de culte, tot sent un dels indrets citats a la Carta Pobla que el rei Jaume I atorgà per al poblament de Vila-real l'any 1274 amb el nom de Mesquitella, o siga, mesquita. Si a això li sumem que un terreny annex a la Torrassa es coneix amb el nom de la Tomba del Moro, el conjunt, tot plegat, sembla prou interessant.

La bassa Seca, un dels elements que formen part del conjunt arqueològic de la Torrassa

De seguida arribem a la caseta de Boqueta, mig tapiada, a la vora dels camps de tarongers. Més endavant, en una nova cruïlla, continuem a l'esquerra, ja allunyats del curs del barranc de sant Antoni. Ara avancem, a més de cap al nord, pel camí de les Vinyes. Tot apurant el pas perquè cau la nit, aquesta via ens deixa just als peus de la CV-10, que passa per dalt de nosaltres.

Caseta de Boqueta

L'omnipresent Penyagolosa

Camí de les Vinyes

Girem a la dreta per un travessa que ens deixa a la carretera CV-222. L'agafem, amb precaució, cap a l'oest, en direcció Betxí, i travessem amb ella l'antiga horta de les Onze, ara desapareguda per la construcció de la CV-10 i de diverses rotondes.

Travessa des del camí de les Vinyes a la CV-222 
per a evitar el traçat de la CV-10

CV-222

A la segona de les rotondes, girem cap a l'esquerra, i envoltem una zona recreativa per a gossos, per a agafar la carretera vella. Més endavant, girem a la dreta per a agafar novament el camí de les Vinyes, el qual talla en dues parts incomunicades l'autovia CV-10.

Carretera vella

Camí de les Vinyes

Apleguem immediatament a Betxí i, pel carrer del País Valencià i l'avinguda del Primer de Maig, fem cap al lloc d'inici de la ruta, on també la donem per finalitzada. Ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc, esperem que la gaudiu!