Calaix d'interior: el primer no batejat de Maials

Aquesta setmana us presentem una nova entrega de la sèrie Calaix d'interior, en la qual us anem a parlar del cas del primer infant nascut al poble de Maials, a la comarca del Segrià, i no batejat. Era l'any 1905.

Portal de l'antic clos de Maials l'any 1913
Fotògraf: Ceferí Rocafort

L'estat liberal espanyol inicià la seua construcció legislativa d'una manera bastant peculiar, ateses les circumstàncies particulars de l'època i del territori: un segle XIX farcit d'insurreccions carlines, pronunciaments militars i on encara hi quedava una forta resistència des de les regions aragoneses a perdre les molles que Felip d'Anjou, després de véncer les Guerres de Successió, havia deixat vives de l'antiga administració foral (Villapalos Salas i San Miguel Pérez, 2014).

Així, llevat del País Valencià, on el primer monarca dels Borbó havia suprimit tant el dret públic com el dret privat, els Decrets de Nova Planta per a Aragó, Catalunya i les Illes Balears havien conservat la legislació civil pròpia i la castellanització s'havia circumscrit a l'àmbit de les lleis de l'administració pública. Per això, el liberalisme espanyol començà la casa per la teulada i, en vegada d'iniciar la codificació legislativa amb el Codi Civil, deixà per a més endavant aquesta espinosa qüestió d'unificació i reducció normativa (De Benito Fraile, 2012). Justament a l'inrevès dels francesos, en qui els espanyols es van inspirar (López Sánchez, 2001).

Amb tot, un dels punts que consolidà el Codi civil espanyol de 1889 fou l'articulació d'un registre a càrrec de "Jueces municipales u otros funcionarios del orden civil" que serviria per a la "inscripción o anotaciones de nacimientos, matrimonios, emancipaciones, reconocimiento y legitimaciones, defunciones, naturalizaciones y vecindad" (Reial Decret n. 206, 25/07/1889), tal i com ja s'havia previst amb motiu de la seua creació l'any 1871. Aquest fet, i a diferència de l'establert pel projecte de Codi Civil de 1851, que acabà en res precisament per ser massa antiforal i que precisava que els naixements serien inscrits al registre civil pels capellans, va obrir la porta a un registre legal de nadons on tingueren cabuda els no batejats (Baró Pazos, 1992).


Carrer a Maials amb l'església al fons l'any 1913
Fotògraf: Ceferí Rocafort

A Maials però, que és el cas que ens ocupa, tots els infants foren batejats fins a l'any 1905. En l'edició de la revista La Campana de Gràcia del 23 de desembre d'aquell any es dóna notícia del primer acabat de nàixer que no passà per l'església maialenca: la filla del matrimoni format per Josep Font i Jové i Maria Sabaté i Gateu. Diu així el fragment:

"MAYALS, 12 de desembre
S'ha efectuat la inscripció en el registre civil de una criatura filla del actual arcalde, el conseqüent republicá D. Joseph Font y Jové y de D.ª María Sabaté y Gateu. 
L'acte, que tingué lloch ahir, día 11, revestí la major importancia per ser el primer cas de prescindir de la farsa religiosa en aquesta població. Els pares han sigut coralment felicitats per tots els elements lliberals de la localitat".

Foto de grup de les alumnes de l'escola femenina
de Maials, a primeries del segle XX
Font: Història de Maials

Degué de ser tot un esdeveniment extraordinari aquest fet, a un poble de la Catalunya rural que comptava el 1900 amb 2.271 veïns, no tenia ni telèfon ni tampoc telègraf i que encara no havia vist realitzat el seu desig de comunicació amb la ribera de l'Ebre mitjançant una carretera fins a la veïna Flix (Sales i Piñero, 1994).

REFERÈNCIES
ANÒNIM (1905). Cartas de fora. La Campana de Gràcia. 23 de desembre de 1905.

BARÓ PAZOS, Juan. La codificación del derecho civil en España, 1808-1889. Santander: Servicio de Publicaciones de la Universidad de Cantabria.

DE BENITO FRAILE, Emilio Javier. La codificación civil y los derechos forales (1808-1833). Cuadernos de Historia del Derecho, n. 19, p. 65-97.

LÓPEZ SÁNCHEZ, Cristina. La responsabilidad civil del menor. Madrid: Dykinson.

REIAL DECRET N. 206 25/07/1889. Por el que se publica el Código Civil.

SALES I PIÑERO, Francesc (1994). Les principals realitzacions de la societat maialenca (1875-1936). A Història de Maials, volum II. Maials: Ajuntament de Maials.

VILLAPALOS SALAS, Gustavo i SAN MIGUEL PÉREZ, Enrique (2014). Lecciones de Historia del Derecho Español. Madrid: Ramón Areces.

El vocabulari de la natura: SELLETA

Hui, El vocabulari de la natura publica una nova edició. En ella, us anem a parlar de la paraula 'selleta'. Malauradament, ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) arrepleguen el significat que ens ocupa d'aquest mot. Certament, tant el DNV com el DCVB el defineixen com a "pedra gran damunt de la qual volta l'arbre de la sénia". 

Tanmateix, a nosaltres ens interessa la seua accepció com a sinònim de 'collada' o 'coll'. Aquesta caracterització la trobem, però, fora dels diccionaris de la nostra llengua. En aquest sentit, es fa ressò d'ella un article del llibre Monogràfica de Llucena, obra de Andreu Beltran i editat per la Universitat Jaume I. De la mateixa forma, no recollida per cap diccionari, també existeix 'selleta' com a paraula per a designar la "cresta d'una muntanya", com escriu Vicent Pitarch al seu llibre Traces d'excursionistes

Segons l'opinió d'Emili Casanova (2008), que recull el que apunta Joan Coromines, la paraula 'selleta' va començar a ser usada com a sinònima de 'coll' i de 'collada' perquè la forma d'aquests passos entre muntanyes recorda a la de les selles de muntar cavalls. En conseqüència, el mot derivaria del llatí sĕlla, és a dir, "cadira, seient" o "seient de cuiro, de forma especialment adaptada a l'esquena del cavall, amb la superfície lleugerament còncava perquè hi pugui seure còmodament el qui cavalca" (DCVB).

Alt de la Selleta, al terme de Gandia, a la Safor

La petjada als noms de lloc del País Valencià d'aquest terme és prou important, tot i que irregular en la seua distribució geogràfica. Així doncs, trobem un bon grapat de selletes a les comarques del Maestrat, dels Ports i, àdhuc, alguna per l'Alcalatén i per la Plana Baixa. Per exemple, a Benafigos, a l'Alt Maestrat, tenen un coll que s'anomena la Selleta i que dóna nom a una masia pròxima, que ja està dins de la jurisdicció d'Atzeneta del Maestrat, a la mateixa comarca. També hi trobem un tossalet dit de la Selleta, al terme de Culla. A la Plana Baixa, dins del terme de la Vilavella, està el coll i la partida de la Selleta. A Palanques, als Ports, hi ha un mas anomenat de la Selleta, a prop del collet de la Selleta i a la partida del mateix nom. Al terme de Morella, capital dels Ports, hom hi troba el barranc de la Selleta. Igualment, a la mateixa comarca, hi ha la muntanya de la Selleta al terme de Vallibona. Més al sud del territori valencià, a Riba-roja de Túria, a la comarca del Camp de Túria, tenen una penya que anomenen la Selleta. Així mateix, a Gandia, a la Safor, està l'alt de la Selleta.

A Catalunya, la paraula 'selleta' ha fet poca fortuna, tant a la parla com a la presència a la toponímia. D'aquesta manera, si les selletes valencianes es concentren bàsicament al nord del país, les catalanes s'arrepleguen a migjorn del territori. De fet, totes elles, menys una, estan a la comarca del Montsià. Així doncs, al terme del Mas de Barberans tenen la Selleta, una muntanya de més de 1.000 msnm. També hi és el coll de la Selleta i la Selleta de l'Aragall. A la frontera entre aquest terme i el de la Sénia s'alça la Selleta del Pinell. I fora del Montsià, a Roquetes, al Baix Ebre, hi para la Selleta i la Foradada de la Selleta.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

BELTRAN, Andreu (2000). La llengua de Llucena al segle XVIII. A ESCRIG, Joaquim. Monogràfica de Llucena (p. 479-528). Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I.

CASANOVA, Emili (2008). L’Onomasticon Cataloniae i la Comunitat Valenciana. A XXXII Col∙loqui de la Societat d’Onomàstica (p. 83-115). València: Denes.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.c

PITARCH, Vicent (1998). Traces d'excursionistes. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

L'Abella - Aiguafreda - L'Avencó - Can Puig-agut - Collada de Montcau - L'Avencó - Aiguafreda - L'Abella

Aquesta setmana us presentem una excursió pels termes de Sant Martí de Centelles, Aiguafreda i Tagamanent. A cavall entre les comarques d'Osona i del Vallès Oriental, visitem la masia de can Puig-agut, així com altres indrets d'interès com el pont de l'Abella o la collada de Montcau.

El turó de Tagamanent, vist des de can Puig-agut

La ruta comença a l'estació de Sant Martí de Centelles, inaugurada l'any 1875 al traçat de la línia Barcelona-Sant Joan de les Abadesses. Des d'allà eixim a buscar el carrer del Nord, a la localitat de l'Abella, el nucli poblacional més nombrós del terme osonenc de Sant Martí de Centelles.

El seguim cap a septentrió fins a fer cap a la plaça de la Font, on hem de continuar recte. Tot seguit, tombem a la dreta per a creuar les vies del tren per un pas inferior i, en acabant, avancem cap a l'est pel carrer de l'Estació i fins a aplegar a la plaça de l'Abella.

Carrer del Nord

Imatge de Sant Martí junt a la plaça de l'Abella

Ací tombem a l'esquerra pel carrer de Major per tal de travessar el riu del Congost pel pont de l'Abella, una construcció civil de mitjan segle XVIII mig amagada ara per la carretera que la cobreix pel damunt. En creuar-lo, deixem enrere tant la comarca d'Osona i el terme de Sant Martí de Centelles per a endinsar-nos al Vallès Oriental i, breument, a les terres d'Aiguafreda.

Pont de l'Abella

Pel pont de l'Abella, 
entre Osona i el Vallès Oriental

Vista antiga del pont de l'Abella, molts abans
que fóra construïda la carretera que l'amaga

Així doncs, tombem a la dreta en direcció a la riera d'Avencó. En havent-la travessat, ens incorporem al terme de Tagamanent i agafem, a mà esquerra, el camí del molí d'Avencó.

Carrer a Aiguafreda

Desviament a l'esquerra en havent
creuat la riera de l'Avencó, pel
camí del molí de l'Avencó

El seguim fins a arribar als afores de l'Avencó i passar algunes cases. Aleshores, a mà dreta, ens queda una casa i una pista arranca cap amunt. En aquest punt, girem a la dreta per eixa pista que es correspon al camí de l'Avencó a Tagamanent, o camí de Puig-agut.

Camí del molí de l'Avencó

Camí del molí de l'Avencó

Camí de Puig-Agut, o de l'Avencó a Tagamanent

Tanmateix, sols la recorrem uns metres perquè per la vora de la casa continua el camí de l'Avencó a Tagamanent, que és per on hem d'anar.

Punt on se separen la pista i la sendera.
Aquesta es correspon amb el camí
de l'Avencó a Tagamanent i el vell de Puig-agut

Caminem uns quants metres per una sendera guanyant ràpidament altura fins a eixir, novament, a la mateixa pista d'abans. La seguim, al recte i pujant.

Camí de l'Avencó a Tagamanent en
retrobar la pista del camí de Puig-agut

Un altre tram del camí

No obstant això, al cap d'uns cinc minuts llargs, el camí de l'Avencó a Tagamanent i el camí vell de Puig-agut deixen la pista, tot just després de girar un revolt a la dreta i continua fet sender. Amb ell ens hem de separar de la pista, per on segueix el camí de Puig-agut, i endinsar-nos per la serra Madrona.

Desviament pel camí de l'Avencó a Tagamanent


El camí per un tram emboscat

Camí de l'Avencó a Tagamanent

Vista llunyana de la serra dels Fondrats

Camí de l'Avencó a Tagamanent

Contraforts del Puig-agut des de la senda

Després d'uns vint minuts d'ascensió cap a orient per bosc, eixim a un terreny sense arbrat per on travessa una línia elèctrica. En aquest punt, el camí tomba cap a la dreta per a envoltar el Puig-alt.

El camí en guanyar un pla

Poc més endavant, al peu d'una torre de llum, la senda mor a una pista que se superposa al camí de l'Avencó a Taganament, i també, durant uns metres, al camí de Puig-agut. Nosaltres prenem la pista cap a l'esquerra i, de seguida, fem cap a un mirador del turó de Taganament.

Punt on retrobem el camí de Puig-agut

Si guaitem al nord, observem a tocar les ruïnes de can Puig-agut. Aquesta masia era propietat d'en Miquel Puig Agut l'any 1515. La visitem, així com també la seua era. Des d'allà es té una bona visió del cim emboscat del Puig-alt.

Can Puig-agut

Vista general de la façana de la masia

Arc de mig punt a can Puig-agut

Arc enrunat a aquest mas

Can Puig-agut el 18 d'abril de 1926

El Puig-alt, des de l'era de can Puig-agut

Tornem sobre les nostres passes fins a la torre elèctrica i, per la pista del camí de Puig-agut, comencem la tornada cap a l'Abella. Envoltem per l'est i pel sud els cims del Puig-alt i del Puig-agut, que paren a mà dreta de nosaltres. També passem a la vora d'una pedrera abandonada i, finalment, fem cap a un encreuament de camins.

Camí de Puig-agut

Paisatge des del camí

Camí de Puig-agut

Aquesta cruïlla es correspon amb la collada de Montcau, o collet de Montcau. Enfront tenim la finca ramadera de Montcau. A mà esquerra continua el camí dels Cruells. Nosaltres hem d'anar cap a la dreta, pel camí de Puig-agut, tot seguint amb la baixada.

Collada, o collet, de Montcau

Sense abandonar en cap moment aquesta via, que avança per la vora d'un pastor elèctric, ens endisem per la serra de Planelles fins a eixir novament al camí de Taganament a l'Avencó en el punt on deixa de ser sendera i s'incorpora a la pista.

Camí de Puig-agut

Un altre tram d'aquesta via

Baixem amb ell uns quants metres fins a arribar a una cruïlla per on havíem passat ja anteriorment. Ací seguirem pel camí de Puig-agut, a la dreta i per la pista. Al remat, acabem al camí del Molí de l'Avencó. L'agafem a l'esquerra.

Darrer tram del camí de Puig-agut

De seguida, però, tombem a mà dreta per a adreçar-nos cap a la riera de l'Avencó, que creuem per dalt del pont de la Xoriguera. Al travessar la riera, travessem també la línia del terme municipal i ens endinsem pels carrers d'Aiguafreda, en direcció oest.

Desviament a la dreta cap a la riera

Paisatge des del pont de la Xoriguera

La riera de l'Avencó

Carrer a Aiguafreda

Creuem el poble per a anar a buscar el pont de l'Abella i canviar, de nou, de terme municipal. En aquest cas retornem a les terres de Sant Martí de Centelles, ja a la comarca d'Osona. Ara només ens queda fer cap a l'estació de Sant Martí de Centelles, on fiquem el punt i final a l'excursió. Per últim, ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc, amb el desig que la gaudiu.

El vocabulari de la natura: LLAU

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura. Hui la protagonista de la publicació és la paraula 'llau'. Tot i estar recollit aquest terme pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), a cap de les dues obres apareix amb la significació que a nosaltres ens interessa ací. 

Amb tot, és al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) on apareix la definició que busquem: "petit barranc sec; clotada per on no passa riu ni torrent". En la mateixa línia, Joan Coromines (1970: 208) afirma que una llau és un torrent de reduïdes dimensions a Santa Engràcia, poble del Pallars Jussà. En efecte, com també assegura el DCVB, l'accepció de 'llau' que comentem és pròpia de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i el Solsonès.

Llau de la Grallera, al Pallars Jussà

Aquesta distribució geogràfica ens és confirmada per la toponímia del país. Així doncs, tenim la llau Fonda i el bosc de la llau Fonda al terme de Soriguera, però a prop del poble de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà; la llau del Diumenge, a Biscarri, al Pallars Jussà; o la llau de Ros, no massa lluny de Pinyana, a l'Alta Ribagorça; per ficar-ne alguns, d'exemples. 

Així mateix, fora d'aquestes comarques assenyalades pel DCVB, trobem el mot 'llau' també als topònims l'Alt Urgell. És el cas del llau de Carransó, a la Guàrdia d'Ares; la font de la llau Fonda, entre Carmeniu i Avellanet; o la llau de Casa, a la Parròquia d'Hortó. Menys comú és a la comarca de la Noguera, on hi apareix al topònim "llau de Badaüll", per sota del Montsec de Rúbies, entre els pobles de Perauba i Colldorenga.

La Llau, poble proper a Montferrer, a la comarca del Vallespir

Al País Valencià aquesta paraula és ben desconeguda. Tot i això, a la toponímia de Castelló de la Plana, a la Plana Alta, estan registrats els topònims "fila del Llau", a la partida de Coscollosa, i "carrerassa de Llau", a la partida de la Plana. Ara bé, no sabem fins a quin punt guarden relació amb el significat de 'llau' que ens ocupa.

Pel que fa a l'origen de la paraula, deriva del llatí lābe, amb el significat de 'caiguda', 'obertura de la terra' o 'ruïna' (DCVB).

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

COROMINES, Joan (1970). Estudis de toponímia catalana. Volum II. Barcelona: Editorial Barcino.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

El vocabulari de la natura: FOLC

Aquesta setmana incorporem una altra paraula a la sèrie El vocabulari de la natura. En aquesta ocasió, tenim com a protagonista al terme 'folc'. D'ell, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) es limita a dir que és un sinònim de 'ramat', és a dir, "reunió d’un cert nombre de caps de bestiar que es crien i es fan pasturar plegats". En la mateixa línia s'expressa el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el qual remet també al mot 'ramat', "conjunt d'animals de la mateixa espècie que es crien i pasturen junts, especialment d'ovelles o de cabres". Per tant, resulta clar que les paraules 'folc' i 'ramat' volen dir exactament el mateix.

Un folc

És a l'etimologia on els termes presenten grans diferències. Així, com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), 'ramat' deriva del llatí ramātu que, al seu torn, prové de ramu, que vol dir "branca". En canvi, l'origen de 'folc' no se situa a la llengua dels romans. Aquesta paraula ens arribà des del fràncic fŭlk, que significa, precisament, "ramat" (DCVB) o "tropa, batalló de guerrers" (Gran Diccionari de la Llengua Catalana - GDLC).

A la toponímia catalana, el terme 'folc' ha deixat una empremta notable. Tanmateix, no és fàcil d'esbrinar quan el nom de lloc fa referència al significat que ens ocupa o, en canvi, pot derivar del cognom Folc, o Folch, del nom germànic Fulco (DCVB). En tot cas, podríem citar, a mode d'exemple, la font del Folc, al terme de Calonge, al Baix Empordà; les saleres de la Folcrà, al terme de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès (la paraula 'folcrà' és, per al DCVB, sinònima de "folc, ramat"); el mas del Folc, a Riudoms, al Baix Camp; o els Folcs, al terme de Malla, a Osona.

Folc pasturant

Pel que fa als noms de lloc del País Valencià, la paraula 'folc' ha cristal·litzat en el seu vessant antroponímic, grafiat a la manera prefabriana. Així doncs, hom pot trobar el mas de Folch, que dóna nom a un coll, a un barranc, a un corral, a una lloma i a un assegador, al terme de Castellfort, a la comarca dels Ports; l'assegador de Folch, al terme de la Jana, al Maestrat; o la penya de Folch, al terme de Vistabella, també al Maestrat. És de remarcar la concentració d'aquests topònims a dues comarques en concret: el Maestrat, Alt i Baix; i els Ports.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Tales - Penya Negra - Aljub de la Llosa - Corral del Roig - Coll de la Basseta - Corrals de la Basseta - Barranc de l'Ullastre - Tales

Aquesta setmana us proposem una ruta pels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo, a la serra d'Espadà. En ella pugem al cim de la penya Negra, muntanya talera de poc menys de 550 msnm. A banda, també visitem els corrals de la Basseta i l'entorn del barranc de l'Ullastre, tot recorrent camins com el de Veo a Artana o el d'Aín a Onda, entre d'altres.

Des del cim de la penya Negra, la urbanització de la Falda de Montí de Tales. 
Més enllà el poble d'Artesa i, per darrere del Montí, trau el cap Onda.

L'excursió comença a l'encreuament entre el passeig de la serra d'Espadà i l'avinguda del Montí, a Tales. Des d'allà eixim en direcció sud, tot remuntant el carrer i guanyant altura a poc a poc. Al remat, l'avinguda deixa de pujar i apleguem a un encreuament on tombem a la dreta i, a continuació, continuem recte per a anar a buscar la font on arriben canalitzades les aigües que baixen de la de Montí. 

Avinguda del Montí, al nucli urbà de Tales

En la mateixa seguida que portàvem, cap al sud, naix una sendera estreta que, a orient i per baix del castell de Tales, ascendeix i ix a desembocar al camí de la penya Negra, que es correspon amb l'assegador, o vereda de Castella. 

Sendera

Camí de la penya Negra, o vereda de Castella

Ens incorporem, doncs, a aquesta via, a l'esquerra, també cap a migjorn. Guanyem uns quants metres d'altura i, al cap d'uns cinc minuts, la sendera ens reorienta lleugerament cap a l'oest. Ací eixim a trobar una pista que puja des del pla de Benarrai i que acaba en aquest punt, junt a la caseta de Palanques, que queda al nostre septentrió i que veiem breument entre els arbres. Nosaltres continuem l'excursió pel camí que portàvem, el de la penya Negra, o vereda de Castella, a l'esquerra, cap al sud. A poc a poc, l'ascensió s'accentua més i més. 

Camí de la penya Negra

Desviament a l'esquerra

En havent arribat a un indret planer, el camí principal se'n va cap a l'oest. Tanmateix, nosaltres no abandonem el de la penya Negra que, novament convertit en sender, avança cap a les terres meridionals de Veo i d'Aín. 

Reconversió del camí de la penya Negra de pista a sendera

Tancat de pedra seca a la vora del camí

El camí de la penya Negra per terreny planer

La pujada s'accentua i és ràpida, però se suavitza quan virem un poc cap a occident. En acabant, tombem de nou en direcció sud i, després, una altra vegada cap a l'oest, per terreny planer. 

Camí de la penya Negra

Un altre tram del camí de la penya Negra

Mirada enrere, cap al nord

Ribàs

El camí de la penya Negra mentre tomba cap a l'oest

A mà esquerra se'ns descobreixen les penyes de l'Alt i l'Espí i la vall del barranc de l'Ullastre. A la dreta ens queden els contraforts meridionals de la penya Negra. Nosaltres intentem una xicoteta pujada al seu cim per aquesta banda, per tal de contemplar millor les vistes que acabem de relatar-vos. No obstant això, no hem assolit els 500 msnm quan baixem de nou al camí de la penya Negra i s'enfilem cap a l'oest per tal de fer la pujada per la sendera tradicional. 

Pujant pel vessant sud de la penya Negra

Vistes de les Coves des dels contraforts 
meridionals de la penya Negra

Una altra vista de les Coves, ara retornats 
ja al camí de la penya Negra

Així doncs, als dos minuts d'haver tornat a la vereda de Castella, ens desviem a la dreta per un sender que també va cap a l'oest però que, de seguida, tomba en direcció nord-est. Salva violentament el desnivell que ens separava del cim de la penya Negra i, després de planejar durant un minut pel capoll, ens aboca a ell, a uns 529 msnm. Des de ací es talaien unes vistes magnífiques cap al nord i cap a l'est amb el Montí, Tales, Artesa, ... .

Cap de l'est, des de la penya Negra. 
En primer terme, el Montí.

Mirada a septentrió des de la penya Negra.
Enfront, la Frontera i la Pedrera amb el Tossal.
Més enllà, la Mola i la lloma dels Cuernos.
Al fons, i a la dreta, el Penyagolosa.

Desfem les nostres passes fins al camí de la penya Negra, o vereda de Castella, que continua cap a l'oest encara uns metres més. Després, gira cap al sud i ens ofereix unes magnífiques vistes, des d'una altra perspectiva, de les penyes de l'Alt, l'Espí i la vall dels barrancs de l'Ullastre i de l'Aigua.

El camí de la penya Negra, o vereda de Castella

El camí de la penya Negra al seu pas 
per la partida de la Llosa

En havent-nos reorientat cap al sud, no tardem massa en arribar al molló petri que indica la partió dels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo. Aquest indret es coneix amb el nom de la Llosa i fa també de carena partionera entre les aigües de l'Ullastre, a l'est, i les del barranc Fondo, a l'oest.

Molló dels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo

Paisatge cap a l'est amb el massís de les 
Coves-Penyes de l'Alt-Espí en primer terme.
Més enllà, els tossals del Montí (carena del mont 
Sardo a la penya Parda) i la mar Mediterrània.
Per baix de nosaltres, la vall del barranc de l'Ullastre.

La penya Negra des de la Llosa

A poc a poc, la vereda de Castella, que en alguns trams avança entre murets de pedra seca, ens reorienta en direcció sud-oest. Passem alguns collets sense nom, més alts que la penya Negra, fins a fer cap a la pista de la Llosa, que puja des de Veo i Benitandús cap al cim de la Lloma.

Vereda de Castella

El camí, tot just en guanyar un collet

Muret de pedra seca

El camí de la penya Negra, o vereda de 
Castella, just abans d'arribar a la pista de la Llosa

Davant nostre, tenim les restes d'un corral, el nom del qual ha esborrat el pas del temps, i també una caseta de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana.

Corral

Corral

El corral des d'una altra perspectiva

Instal·lacions de la Conselleria de Medi Ambient

El cim de la Lloma cau al nord. Nosaltres, en canvi, girem cap a l'esquerra, en direcció sud, que és per on continua la vereda de Castella, el camí de la penya Negra i la pista de la Llosa. A poc a poc, el camí canvia de direcció cap al sud-est. I, en arribar a l'aljub de la Lloma, a la nostra dreta, el pas ramader, amb el camí de la penya Negra, tira pel dret, mentre que nosaltres continuem per la pista de la Llosa, cap a l'esquerra, tot passant per la vora d'un camp conreat.

Camí de la penya Negra, vereda de 
Castella o pista de la Llosa

Aljub de la Llosa

Detall de l'aljub de la Llosa

Conreus just en separar-se la pista de la Llosa del 
camí de la penya Negra i de la vereda de Castella

Amb tot, arribem a un encreuament, i ens confonem de camí. De primeres girem a l'esquerra, en direcció est, pensant trobar el camí d'Aín a Onda més endavant. Malauradament, arribem a un camp conreat de la partida del corral del Roig, on mor la pista. Si us passa com a nosaltres, teniu l'opció de pujar uns quants ribassos per tal de trobar, disperses pel bosc, algunes restes de la Guerra Civil. O també podeu fer-ho resseguint una sendera que naix a la cruïlla on ens hem equivocat. Ens n'adonem de l'error i desfem les nostres passes fins a l'encreuament. Ara ens fixem millor i girem a la dreta per la pista de la Llosa, tot passant a la vora d'un corral en ruïnes, que podria ser l'anomenat corral del Roig.

Camp de conreu a la partida del corral Roig

No hem caminat ni un minut quan, a mà esquerra, arranca un corriol que baixa cap a migjorn. Es tracta, una altra vegada, de la vereda de Castella, o camí de la penya Negra, que, tot creuant la pista de la Llosa, s'enfila muntanya avall cap al coll de la Basseta i els corrals de la Basseta. L'agafem.

Desviament a l'esquerra

Camí de la penya Negra, o vereda de Castella

El coll de la Basseta, essent travessat 
pel camí de Veo a Artana

Arribats al coll de la Basseta ens incorporem al camí de Veo a Artana, en direcció est, a l'esquerra. Així doncs, ens fiquem en marxa i, de seguida, veiem els corrals de la Basseta a sinistre nostre.

Corrals de la Basseta

Corrals de la Basseta

Corrals de la Basseta

Tampoc tarda massa en entrar, per la nostra dreta, el camí d'Aín a Onda i superposar-se al de Veo a Artana. Caminem en paral·lel i per dalt del barranc de les Vinyes, també dit barranc d'Aín, tot i que hi ha un altre de barranc d'Aín més important entre aquest poble i Eslida. La seguida cap a orient és inalterable, el paisatge és solitari, silenciós. A l'esquerra tenim la partida del Pi Ver; a la dreta, paren les Foies.

Tram empedrat del camí de Veo a 
Artana i, alhora, camí d'Aín a Onda

Camí de Veo a Artana i d'Aín a Onda

Finalment, trobem el barranc de les Vinyes i el creuem un parell de vegades. Després de fer-ho per darrera vegada, la senda ens reorienta cap al nord. En aquest punt, el camí de Veo a Artana se'n va per la dreta a buscar els corrals d'Escrig, i la seua font d'Escrig.

Barranc de les Vinyes, o d'Aín

Camí de Veo a Artana, i d'Aín a Onda

Barranc de les Vinyes, o d'Aín

Nosaltres, però, continuem cap al septentrió pel camí d'Aín a Onda i, en dos minuts, eixim a la pista de l'Ullastre, que se superposa a aquesta via tradicional. Per la pista, seguim l'excursió cap a l'esquerra, en direcció nord-est, tot fent companyia al barranc de l'Ullastre, novament i al mateix temps dit també d'Aín. El camí és planer, ample i no té massa pèrdua. Nogensmenys, sembla inacabable.

Enllaç del camí d'Aín a Onda amb la pista de l'Ullastre

Camí d'Aín a Onda

Caseta de pedra seca encastada en un ribàs
a la vora del camí d'Aín a Onda

Camí d'Aín a Onda

En havent caminat uns 30 minuts des que el camí d'Aín a Onda es convertí en pista, i després d'haver passat per dues casetes de camp, ja al terme de Tales, naix un corriol a mà esquerra que baixa cap al barranc de l'Ullastre. És per ací per on continua el camí d'Aín a Onda i per on continuem també la ruta. Creuem el barranc de l'Ullastre i comencem a guanyar altura, amb una bona vista del Montí a mà dreta. Passem per una caseta i, en dos minuts, fem cap al cementeri de Tales.

Desviament a mà esquerra

Camí d'Aín a Onda

Barranc de l'Ullastre

El Montí des del camí d'Aín a Onda

Caseta

Des d'allà, cap a l'esquerra, continuem en direcció al poble, passem per les pallisses i, al remat, eixim novament a l'avinguda del Montí. La recorrem i, en arribar al lloc on havíem començat a caminar, finalitzem l'excursió.

Avinguda del Montí

Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu!