El vocabulari de la natura: CALACA

Hui us presentem una nova edició de la nostra sèrie El vocabulari de la natura, en la qual la protagonista és la paraula 'calaca'. Aquest terme no apareix ni al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni tampoc al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Per això, la seua caracterització cal buscar-la al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) on se'l defineix com "esquella rectangular i més grossa que l'esquella pròpiament dita".

Calaca

Així doncs, en parlar de la calaca no ens referim exactament a una esquella, sinó d'una variant d'aquesta de dimensions majors. En qualsevol cas, però, la paraula generalitzada a la llengua catalana tant per a un cas com per a l'altre és 'esquella', mentre que, d'acord amb el DCVB, l'ús de 'calaca' se circumscriu només a l'àrea de Mequinensa, al Baix Cinca. 

Un altre exemplar de calaca
Fotògraf: Fermín Torres

Etimològicament, l'origen de 'calaca' és controvertit. Hubschmid, a un treball del 1954, considera que es podria adscriure a una arrel preromana originària del poble vènet, assentat al nord de l'actual Itàlia, o de l'il·liri, de procedència balcànica. Aquesta hauria deixat també la seua empremta en altres llengües romàniques com ara en l'aragonès 'talaca', el retoromànic 'talacc' i el romanès-moldau 'talanca' i 'talanga'. A banda, l'èuscar 'kalaska' també en seria tributari d'ella. 

Tanmateix, aquesta opinió no és compartida per Antonio Llorente, qui considera més factible que, senzillament, 'calaca' derive d'una onomatopeia comuna a totes aquestes llengües. 

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

LLORENTE, Antonio (1956-1957). Las <<Palabras pirenaicas de origen prerromano>> de J. Hubschmid y su importancia para la lingüística peninsular. Archivo de Filología Aragonesa, volum VIII-IX.

Vallat - Font de la Salut - Camí d'Argelita - Casa de la Senyora - Mirador del riu de Villahermosa - Argelita - Carretera de Llucena - Camí de les Quemadas - Vallat

Aquesta setmana us presentem una nova ruta senderista per la comarca de l'Alt Millars, en la qual visitem alguns indrets interessants a cavall entre termes municipals de Vallat i d'Argelita. Mai havíem caminat per terres vallatines; ara estem segurs que hi tornarem. 

Espadilla i penya Saganta des del camí de les Quemadas, al terme de Vallat

La ruta s'inicia al Llavador de Vallat, ubicat a la banda de baix de la carretera CV-194. La creuem, i just enfront trobem la font de la Salut, obrada l'any 1930. 

 Llavador de Vallat

Font de la Salut 

Allà agafem un camí que puja de manera molt pronunciada en direcció nord. En arribar a un pla, a prop d'on estaven les antigues eres del poble, la pista es bifurca. Continuem a la dreta i, de seguida, en un altre encreuament, tombem a l'esquerra. Aquesta pista, que està asfaltada, es correspon amb el camí de Vallat a Argelita. 

Camí de la font de la Salut a les eres de Vallat

 Ribàs

 Camí de Vallat a Argelita 

Anem en direcció nord-oest, dominant la vall del riu de Villahermosa, que cau a l'esquerra. Sense abandonar aquest camí, veurem lluny un mas. Cap allà ens adrecem. Es tracta de la casa de la Senyora, reconvertida en ramaderia de bous braus. Baix l'atenta mirada d'un parell de vaquetes, passem a tocar de la finca. 

Camí de Vallat a Argelita

 Vista llunyana de la casa de la Senyora

Finca de bous de la casa de la Senyora

Ara la pista es torna a bifurcar, i ací s'acaba l'asfalt. Nosaltres hem d'anar a la dreta, tanmateix decidim continuar uns metres a l'esquerra per a gaudir d'una magnífica vista del riu de Villahermosa envoltant la muntanya del Cerro, mig esllavissada, just en la ratlla dels termes de Vallat i d'Argelita, al lloc conegut com el Pozo Vidal.

El riu de Villahermosa envoltant el Cerro, entre els termes de Vallat i d'Argelita

Tornant sobre les nostres petjades fins a la bifurcació, ara mamprenem a la dreta i ja ens endinsem per terres argeletanes. La pista puja i baixa i torna a pujar en direcció als Picayos, que quedaran a la dreta i a dalt. No tardem en veure la localitat d'Argelita des de la llunyania. 

 Camí de Vallat a Argelita 

 Vista d'Argelita

Piló de la Dolorosa, vora el camí de Vallat a Argelita

Ara, per baix de la Crebada, fem cap a la Huerta del otro lado, nom molt descriptiu de la seua situació respecte del poble, a l'altra banda del riu de Villahermosa. Arribem a un encreuament on continuem recte, en direcció nord, deixant el poble a mà esquerra. Anem a buscar la carretera CV-193 (Llucena-Argelita). 

 Torres d'Argelita des de la Huerta del otro lado

Carretera de Llucena a Argelita (CV-193)

Ens incorporem a aquesta via en el punt quilomètric 22. Des d'ella gaudim d'unes vistes encisadores, colpidores, d'Argelita, penya Saganta, les penyes de Pons, la boca de la cova de Pons o el Puestico Malo. Observem els capricis de la natura i com les enormes roques que un dia es van solsir, tot tallant la muntanya, van quedar falcades desafiant les lleis físiques. 

 Vista del mas de la Muela i de les ruïnes del castell del Buey Negro

 Vista d'Argelita

El Turio i, per sota, el Cerro, des de la carretera de Llucena

Després d'aproximadament tres quilòmetres de caminar per la carretera en direcció sud-est, en arribar a la Cruceta ens orientem cap al nord-est i, sorpresa, ens creuem amb un parell de cabirols. Tanmateix, no tardem massa en girar de nou en direcció est i, ara sí, arribem a un encreuament. Som a la partida del mas Blanco. 

Paisatge altmillarenc des de la partida del mas Blanco

Continuem recte per una pista, cap a l'est, i comencem a perdre altura. El paisatge que guaitem des d'ací és magnífic: des del Cuco fins a la Hoya Larga, passant pel Prado. Uns metres més endavant arribem a una altra bifurcació. Ara anem cap a la dreta, en direcció sud cap al corral Blanco i deixant a l'esquerra i baix el barranc de Ramírez. 

Pista que agafem des de la carretera de Llucena, cap a l'est

Paisatge

Apleguem uns minuts més tard a un encreuament on hem d'agafar el camí de les Quemadas, a la dreta, per a començar a perdre altura. Travessem la partida de la Viña Alta on, per cert, de vinyes ja no hi ha, i la de la Clotada. 

 Camí de les Quemadas

Vista de la casa de la Senyora i de la ramaderia de ramat brau des del camí de les Quemadas

Vista llunyana de Vallat

Finalment fem cap a l'encreuament de l'inici de la ruta on havíem agafat el camí d'Argelita. Ara anem en direcció contrària per a entrar al poble, passejar pels seus costeruts carrers i acabar la ruta junt a la carretera CV-194.

 Església de Vallat

Carrer de Vallat

Ací teniu l'enllaç de la ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12658756. Gaudiu-la!

Calaix d'interior: problemes elèctrics a la Todolella

Aquesta setmana us presentem una nova publicació de la sèrie Calaix d'interior en la qual és protagonista la localitat de la Todolella, situada a la comarca dels Ports, a l'extrem nord del País Valencià.

Vista general de la Todolella

A l'iniciar-se el segle XX, l'electricitat no havia arribat a cap poble dels Ports, ni tan sols a la seua capital, Morella. Per això, per exemple, els morellans havien d'enllumenar els seus carrers amb fanals d'acetilè quan es feia de nit (Querol, 1995: 58). 

Açò, però, no tardaria massa temps en canviar, ja que en la primera dècada del 1900 es fundaren les empreses 'Eléctrica Morellana' i 'Eléctrica Villafranquina', les quals van estendre en poc de temps la xarxa elèctrica a quasi tots els pobles de la comarca (Escrig, 1990: 57; Querol, 1995: 58). Amb l'arribada de la llum a Xiva el 1957 es completà l'electrificació d'aquest territori (Querol, 1995: 58). 


Ara bé, el desenvolupament de la xarxa exempt de conflictes, com ara el que va enfrontar el poble de la Todolella amb l'Elèctrica Morellana i que van recollir les pàgines del diari Correo Ibérico l'any 1907:

"Parece, por lo que se desprende de una comunicación de la guardia civil de Forcall, que la rotura y desperfectos en los cables y línea telegráfica de la Sociedad "La Eléctrica Morellana" que suministra fluido público y particular á Morella y Forcall, es una venganza del pueblo de Todolella. 

Se dice en dicho oficio, que cuando se tendió la línea, reclamaron una indemnización los interesados del pueblo de Todolella, cuya indemnización ofreció a dar el presidente de dicha sociedad. 

Entre el alcalde de Todolella y el presidente, se cruzaron algunas cartas por especie de dos años y todo eran promesas y buenos propósitos.

Por fin, el día 15 de Febrero, dicho presidente ofició al alcalde que como se había concedido por R.O. la expropiación forzosa, no tenían derecho á reclamación alguna.

En vista de esto el día 20 de Febrero marchó a Morella con el alcalde, una comisión de vecinos para enterar de lo ocurrido á un abogado y llevar el asunto á los tribunales. 

El día 23 de dicho mes se reunieron en sesión los propietarios perjudicados, la cual presidió el alcalde y acordaron insistir en la reclamación de los derechos que les pertenecen. 

Y el día 24 fué rota la línea telefónica entre los pueblos de Forcall y Morella"

Intèrprets del ball tradicional de la Todolella davant del Castell del poble

No hem sabut com es va resoldre el conflicte, però sembla clar que els todolellans no podien estar gens contents amb l'arribada de la "modernització" al seu poble. Encara menys quan el febrer de 1908, només un any després del relat anterior, el pastor local Agustín Membrado estava en un camp amb les seues ovelles i, per raons que ens són ignotes, va trencar l'aïllant d'un cable de la mateixa "Eléctrica Morellana". L'home va morir a l'acte. 

BIBLIOGRAFIA
ANÒNIM (1907, 5 de març). Regionales: Forcall. Correo Ibérico, p. 2, n. 946.

ANÒNIM (1908, 19 de febrer). Desde Castellón: Desgracia en Todolella. Las Provincias, p. 2, n. 15.145.

ESCRIG, Juan José (1990). Estudio sobre los origenes del alumbrado eléctrico en Atzaneta del Maestrat. A Boletín del Centre d'Estudis del Maestrat, n. 32, p. 57-58.

QUEROL, Ernest (1995). La comarca dels Ports. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 

El vocabulari de la natura: ARNOT

Hui us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura, que, en aquesta ocasió, està protagonitzada per la paraula 'arnot'. D'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), vol dir: "caixa feta de canyes o de fustes amb què s’envolta el tronc d’un arbre tendre per protegir-lo contra el rosec del bestiar, etc.". Amb termes molt similars s'expressa, al seu torn, el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV), en definir-la com a: "espècie de caixa o gàbia circular feta de canyes o de fustes, que servix per a protegir els plançons i els troncs dels arbres".

Arbres amb arnots de canya

El terme, segons recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), és utilitzat, fonamentalment, a l'entorn de Tortosa, al Baix Ebre, i de Calaceit, al Matarranya. Tot i això, com diu el mateix DCVB, també es coneix a la propera Gandesa, a la Terra Alta, però amb un significat completament diferent: "espècie de rusc llarg que serveix per trescolar al trull que no té trullola". Aquesta darrera accepció, no obstant, no és contemplada per cap dels diccionaris normatius de la nostra llengua.

Per la seua banda, el Diccionari de Sinònims d'Albert Jané identifica com a sinònima la paraula 'arnera', la qual és coneguda a la rodalia de Vilafranca del Penedès, a l'Alt Penedès (DCVB).

Arnot de canya

En tot cas, tant arnot com arnera tenen una etimologia similar, ja que el DCVB les fa derivar del mot 'arna', que significa "rusc" i l'origen del qual és discutit. Així doncs, podria derivar del llatí urna, "caixa" o "vas", i haver evolucionat per contaminació de la paraula 'arca', cosa que, com apunta el DCVB, és poc probable, ja que no existeix cap referència documental on els termes llatins urna i arca equivalguen a 'rusc'. Per això, i en consonància amb Coromines, cal buscar la procedència d'arna en una paraula preromana, arna, amb un significat aproximat al que ara per ara encara es conserva al gallec, "escorça d'alzina" (DCVB). 

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana, d'acord amb Hubschmid, va més enllà i concreta que l'origen d'arna és cèltic, possiblement d'un mot semblant a "arŏna", que voldria dir "cèrcol" o "roda" i que s'aplicà per a designar la peça circular de suro que s'usava per a fer ruscos d'abelles abans dels romans. 

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Enciclopèdia Catalana. http://www.enciclopedia.cat

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de Sinònims d'Albert Jané. http://sinonims.iec.cat

Eslida - L'Horta del Bany - La Conillera - Aixoulín - Les Ribassades - L'Algepsar - Berambuig - L'Horta Seca - La Costera - L'Horta de la font d'Albir - Alfeig - Eslida

Aquesta setmana us presentem una excursió pel terme d'Eslida, a la serra d'Espadà, en la qual vam visitar diversos paratges d'interès de les bandes nord i est del terme municipal, com són els indrets on s'emplaçaren els antics pobles d'Alfeig i d'Aixoulín, o el camí de les Mines, que uneix aquest darrer despoblat amb un altre, Berambuig, que no vam poder visitar per estar tenint lloc allà una batuda de porc senglar. Queda, doncs, pendent eixa incursió.

Vista d'Eslida des del camí de la Vila

La ruta s'inicia a l'avinguda del País Valencià d'Eslida, que es correspon amb la carretera CV-223, des d'on s'arranca en direcció est fins a deixar enrere el poble. Just abans d'arribar a la Rambleta, on el barranc de Castro desemboca a la rambla d'Artana, anem a l'esquerra per tal de creuar aquest darrer curs d'aigua per unes passeres modernes que ens aboquen al polígon industrial de la localitat, construït sobre la partida de l'Horta del Bany.

Carretera CV-223 (Coll d'Artana - Onda)

Rambla d'Artana

Aquesta partida deu el seu nom a l'existència en la contrada d'uns banys àrabs, hui dia completament desapareguts. A pesar d'això, encara és possible trobar alguna resta. Ara bé, en un entorn tan transformat, se'ns fan difícils d'imaginar les seues dimensions i estructura. La ruta que us proposem no passa exactament per on es localitzen els vestigis, tot i que sota aquestes línies us deixem un parell de fotografies d'allà que férem en acabant de l'excursió gràcies a la col·laboració d'Òscar Pérez.




Tornant al senderisme, en creuar la rambla d'Artana i clavar-nos al polígon industrial de l'Horta del Bany, continuem en direcció est fins a deixar enrere totes les empreses. En arribar a la darrera se'ns presenta un encreuament. Nosaltres hem de tombar a mà esquerra per un camí formigonat que puja i s'allunya del curs de la rambla d'Artana. Aquesta via, coneguda modernament amb la denominació de pista d'Aixoulín, es correspon, tot i que no siga de manera exacta, amb l'antic camí de la Conillera, que devia el nom a la partida eslidera immediatament anterior a la d'Aixoulín en la direcció d'on venim nosaltres.

Desviament a l'esquerra a l'eixida del polígon de 
l'Horta del Bany cap a la muntanya

Camí de la Conillera, o pista d'Aixoulín

Avancem, mentre guanyem altura, en direcció nord-est, per tombar tot seguit cap al sud-est, sud-oest, nord-est i ja, al remat, nord-oest, sense abandonar mai aquest camí. 

Conreus a la Conillera, una vegada ja hem abandonat 
el camí vell i transitem per la moderna pista d'Aixoulín

En havent guanyat una altura considerable respecte del poble d'Eslida i deixant enrere la dita Conillera, eixim a un pla on, a mà dreta, ens queda un aljub i un corral. Es tracta del corral i aljub d'Aixoulín. I és en aquest paratge, en l'actualitat molt transformat per l'activitat agrícola i ramadera, on va estar el poble anomenat per les fonts amb les denominacions d'Aixoulín, Xaulín, el Saulín,  Saulim, Celín o Exâulin, per citar-ne algunes. Malauradament, d'ell no en queda res. 

Tal vegada siga el corral la resta més significativa, tot i que en opinió de Lourdes Tamborero, qui realitzà un treball sobre els corrals de la serra d'Espadà anteriors a 1609, l'edifici que ens ha sobreviscut és una reconstrucció de mitjan segle XIX amb la coberta restaurada novament a la meitat del segle XX.

Corral i aljub d'Aixoulín

Una altra perspectiva del corral d'Aixoulín

Conreus a Aixoulín

Observat l'indret, en la cruïlla següent anem recte, cap al nord, per a abandonar ràpidament la partida d'Aixoulín i anar a buscar les Ribassades pel camí de les Mines. Al primer encreuament que trobem, tombem cap a la dreta, que és per on segueix el referit camí, tot guanyat altura de seguida. A partir d'aquest punt també rep el nom de camí de les Ribassades.

Camí de les Mines

Camí de les Mines, o de les Ribassades

Bancals amb conreus a les Ribassades

Avancem cap al nord-est, tot i que a poc a poc ens anem orientant a l'est. En girar completament en aquesta darrera direcció, veurem a la nostra esquerra la solana de la Mina, greument afectada pel foc de l'incendi forestal de l'estiu de 2016.

Camí de les Mines al seu pas per la 
partida de l'ombria de l'Algepsar

La solana de la Mina, partida fronterera entre Eslida i Artana afectada
pel foc de l'incendi forestal declarat al terme artanenc el 25 de juliol de 2016.

Comencem a perdre altura i arribem a un encreuament on hi ha una caseta a la vora d'uns camps de conreu. Allà hem de girar a la dreta per a perdre encara més altura, en direcció a l'Algepsar. Si haguérem anat recte en direcció nord ens haguérem incorporat a la senda de l'Anglés, que rep el nom del ciutadà britànic Alfred Ecroyd, un peculiar personatge que va viure a prop de les mines d'Artana i d'Eslida entre les acaballes del segle XIX i primeries del segle XX, i que fou soterrat al cementeri eslider.

Desviament a la dreta en direcció a l'Algepsar, 
en el lloc on arranca la senda de l'Anglès cap a les Mines

Alfred Ecroyd (Bradford, 1844- Artana, 1922)

Si parem atenció a la nostra dreta, en el següent revolt del camí, enfront d'una caseta molt menuda i enrunada, veurem, mig envaït per la vegetació, un forn de calç. No pegarem moltes petjades més quan, novament, a la dreta del camí de les Mines observarem un forat de fondària considerable on millor que no caiguem. No sabem exactament el què és, però podria ser la "mina de yeso" per on passa la vereda del Puntal que, segons el catalèg eslider de vies pecuàries, travessa el ja referit camí de les Mines en aquest punt.

Forn de calç a l'Algepsar

Detall del forn de calç

Ressenya d'aquest forn de calç, ara abandonat i 
en ruïnes, al mapa del terme d'Eslida de l'any 1908
Font: Instituto Geográfico Nacional

Construcció en ruïnes just davant del forn de calç,
a l'altra banda del camí de les Mines

Clot a la vora del camí de les Mines, que possiblement 
es corresponga amb una antiga mina de guix

En girar un revolt, el camí de les Mines es cobreix de grava, senyal que està arribant a la seua fi. En efecte, pocs metres més enllà, veurem ja a la nostra dreta, i per baix, la caseta de Pedrisco. Tot seguit, fem cap a un encreuament. La nostra intenció era girar a mà esquerra per a fer un tomb per Berambuig o, com diuen els mapes, Vilambuig, però una batuda de porc senglar ens dissuadeix. Per això girem a mà dreta pel camí de Berambuig a Eslida, el qual ens deixa, després d'uns deu minuts, a la carretera CV-223.

Camí de les Mines, poc abans 
d'arribar a la caseta de Pedrisco

Camí de Berambuig. A la dreta, 
l'accés a la caseta de Pedrisco

La Costera vista des del camí de Berambuig

El puntal de l'Aljub vist des de l'entorn de 
la caseta de Tadea, a la vora del camí de Berambuig

Ribàs o paret de pedra seca enfront 
del Bancalot,a tocar del camí de Berambuig

La rambla d'Artana, en creuar el camí de Berambuig. 
Pocs metres més endavant abandona el terme eslider i s'endisa al d'Artana.

Abans de seguir amb l'excursió, cal apuntar que a la zona que ens ha quedat per visitar a Berambuig, i més concretament a l'entorn de l'edificació coneguda hui amb el nom de la casa de la Mitja Lluna, s'ubicà el poble de Berambuig, Bilabuig, Benialpuig, Benalbuy, Menalbuig, ..., del qual en parlarem més en un futur article sobre despoblats moriscos de la serra d'Espadà. Amb tot, sembla que la referida casa de la Mitja Lluna, topònim molt recent, podria correspondre's amb un dels corrals de Berambuig citats al capbreu ducal de Sogorb de 1614, text reproduït per Lourdes Tamborero al seu treball sobre els corrals moriscos de l'Espadà. 

Feta aquesta breu ressenya sobre el poblament que als documents oficials és anomenat des d'almenys el segle XVIII amb el topònim erroni de Vilambuig, Villambuig o Villambuch, continuem amb la ruta. Així doncs, en arribar a la CV-223, anem cap a la dreta, en direcció Eslida. 

Carretera CV-223

No obstant això, no aplegarem al poble, ja que en arribar a la urbanització de l'Horta Seca, pocs metres més enllà de Villa Anita, tombarem al sud, cap a l'esquerra, per a pujar cap a les cases. Les deixem enrere i ens incorporem a la pista de la Costera, recte, cap al sud-oest. De seguida guanyem altura.

Villa Anita

Desviament cap a l'esquerra

Urbanització de l'Horta Seca. 
Al fons, el puntal de l'Aljub

Vista d'Eslida des de la urbanització de l'Horta Seca

Pista de la Costera

Sureres a la vora de la pista de la Costera

Just abans d'arribar als xalets de la Costera, ens desviem a mà esquerra, que és per on continua la pista que seguíem. Sense deixar-la, i passats uns deu minuts més, a mà dreta arranca un corriol marcat amb senyals PR que, per la banda de dalt de l'horta de la font d'Albir i pel mig d'un pinar, ens baixa ràpidament cap a la Rambleta. El darrer tram es correspon amb un camí empedrat, però està molt deixat.

Desviament a l'esquerra per la pista de 
la Costera tot just abans d'entrar als Xalets

Eslida des de la pista de la Costera. 
Baix, els Xalets de la Costera

Naixement de la senda

Senda que envolta l'Horta de la font de l'Albir 
per dalt i baixa cap a la Rambleta

Tram ombrívol de la senda

Tram empedrat de la senda, 
poc abans de fer cap al barranc de Castro

Creuem el ramblar on s'ajunten els barrancs de Castro i de Xóvar, i eixim a la pista que uneix la CV-223 amb el camí de Castro i el camí de la Vila. La seguim a l'esquerra, en direcció sud, i remuntem els darrers metres de recorregut del barranc de Xóvar. A orient ens queda l'Horta de la font d'Albir.

Barranc de Castro

Desviament a l'esquerra per a 
remuntar el barranc de Xóvar

Barranc de Xóvar

Ribàs a l'Horta de la font d'Albir

En arribar al picador de Cavalls, girem a la dreta per tal de creuar el barranc de Xóvar per unes passeres i incorporar-nos així al camí de la Vila o camí de l'Horta de la Vila. A partir d'ací, cal que fem cas a les marques del GR-36.

Desviament a la dreta

Barranc de Xóvar

Camí de la Vila o camí de l'Horta de la Vila

Conreus a l'Horta d'Alfeig

Travessem l'Horta d'Alfeig, indret on s'ubicà un antic poblet morisc de l'òrbita eslidera, de sud a nord. D'aquest nucli, el nom del qual significa 'al peu de la muntanya', ja en parlàrem al nostre primer article sobre els despoblats moriscos de la serra d'Espadà. Malauradament, la transformació agrícola dels seus terrenys va esborrar les seues restes visibles ja fa molt de temps.

Arribats a un revolt, abandonem, com indica el GR, el camí de la Vila per tal d'acurtar el recorregut pel bancal del Coixo. En acabant de la travessa, ens reincorporem al camí de la Vila allà per l'ereta de l'Alcúdia.

Desviament a l'esquerra

Senda pel bancal del Coixo

Camí de la Vila, al seu pas per l'ereta de l'Alcúdia

Des d'aquest punt, només ens queda arribar en uns cinc minuts a Eslida i, en havent visitat un poc la localitat, donar per finalitzada la ruta allà on la començàrem.

Vista d'Eslida


Dos imatges del nucli urbà d'Eslida

Per a acabar, ací us deixem l'enllaç de l'excursió a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=15183400. Esperem que la gaudiu!