Calaix d'interior: un robatori sacríleg a Peramea

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior. En ella us anem a parlar d'un robatori que tingué lloc al poble de Peramea a primeries del segle XX.

Vista llunyana de Peramea, entre 1897 i 1920
Fotògraf: Antoni Bartomeus i Casanovas
Font: Centre Excursionista de Catalunya

Aquesta localitat del Pallars Sobirà, que en l'actualitat compta amb 80 habitants censats segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, se situa molt a prop de Gerri de la Sal, capital del municipi de Baix Pallars, el qual fou creat el 1969 a partir de la integració de diversos termes de la contrada, entre els quals estava el de Peramea, en un d'únic. 

El 1903, però, l'administració del poble era ben distinta, ja que encapçalava un municipi propi que incloia, a més a més, els nuclis de Balestui, Canals, el Comte, Cortscastell, Llaràs i Pujol. 

Fou aleshores quan la tranquil·litat d'aquest indret pallarès es va veure alterada per un robatori a la seua església parroquial dedicada a sant Cristòfol, tot i que segons Madoz abans ho havia estat també als Sants Innocents (Madoz, 1849: 805). 

Església de Peramea
Font: Enciclopèdia Catalana

La matinada del 8 al 9 de juliol de 1903 uns desconeguts entraren al temple i furtaren una relíquia de la vera creu, dos calzes d'argent i dues patenes també d'argent. A banda, es feren també amb dues culleretes del mateix material i amb una quantitat en metàl·lic que pujava a les 30 pessetes. 

Què va passar amb tot això? És un misteri, ja que la Guàrdia Civil fou incapaç de recuperar el botí. El cert és que, en qualsevol cas, el furt serví per a salvar aquests objectes d'una destrucció pràcticament assegurada, doncs el 29 de juliol de 1936 foren cremats a la plaça de Peramea els objectes de culte de l'església. Tots els veïns van ser testimonis d'allò: no anar a veure la foguera suposava una multa de 100 pessetes.

Interior de l'església de Peramea en l'actualitat
Font: Era d'Ortega

REFERÈNCIES
ANÒNIM (1903, 18 de juliol). Notícias breves. El Ebro: diario de Tortosa, n. 760, p. 2.

ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1938-1944). Causa General de Lérida y su provincia, pieza separada número 251: término municipal de Peramea (Sort). 

BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO (1969, 21 d'abril). Decreto 663/1969, n. 95, p. 5864. 

INSTITUT NACIONAL D'ESTADÍSTICA. Nomenclátor: Población del Padrón Continuo por Unidad Poblacional a 1 de enero de 2015. Disponible en línia a: http://www.ine.es/nomen2/index.do. Consultat el 20 de setembre de 2016.

MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar, volum XIII. Madrid. 

El vocabulari de la natura: CAFÍS

Aquesta setmana incorporem al nostre particular vocabulari de la natura un nou mot. Feia ja temps que no parlàvem sobre mesures: l'última vegada va ser el 2015, quan us explicàrem què era una jovada. Ara, la protagonista és la paraula 'cafís' que, d'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), és una "mesura de capacitat per a grans, de valor variable segons les contrades". 

Per a trobar una major concreció hem d'anar al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) on es defineix com a "antiga mesura de capacitat per a àrids, de valor variable, equivalent en terres valencianes a dotze barcelles".

Ara bé, aquesta equivalència de 12 barcelles = 1 cafís és moderna, si atenem al que diu l'Enciclopèdia Catalana. Antigament, doncs, un cafí era igual a 24 barcelles o a 4 quarteres. Tot açò, traduït a les mesures de capacitat actuals, significa que hui dia, quan parlem d'un cafí, ens referim a 1,005 hl, mentre que en el passat n'hagueren sigut 2,01. 

Al sud del País Valencià, però, aquest enraonament no és vàlid, ja que a les comarques d'Alacant 1 cafís eren 16 barcelles. 

Mig almud de l'Horta de València, o siga, 1/8 de barcella, 
o siga, 3/2 de cafís moderns de València

D'acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear, el cafís s'ha emprat com a mesura de capacitat a la ribera de la Noguera Ribagorçana, a les terres de l'Ebre i al País Valencià, fonamentalment a les comarques del Maestrat i de l'Horta de València. 

D'origen àrab i derivat el seu nom de la paraula qafiz, el ús va estar molt més estès en el passat, i va ser utilitzat a llocs tan llunyans com Sicília, Tunísia, Ceuta, Aragó, Algèria o Castella. Evidentment, cadascun d'aquests indrets tenia la seua mesura particular per al cafís, per la qual cosa s'havien de fer circular les corresponents taules d'equivalències amb la finalitat d'aclarir el panorama.

Com recullen un text castellà del segle XIX signat per Federico Moretti, l'actual Diccionario de la Lengua Española (DRAE) de la Real Academia Española de la Lengua (RAE), i un escrit decimonònic francès de Jaubert de Passá, entre d'altres, als països de la Corona d'Aragó, el cafís es convertí també en una mesura de superfície amb el nom de 'cafissada', o cahizada per als aragonesos.

Tal com ens deixa entreveure la seua definició, "extensió de terra que pot sembrar-se amb un cafís de gra", ací també cada territori tenia la seua mesura particular.

Per últim, cal apuntar que a València és viva l'expressió 'a cafissos', o siga, "en abundància" (DNV).

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Enciclopèdia Catalanahttp://www.enciclopedia.cat

GUAL, Miguel (1981). El primer manual hispánico de mercadería (siglo XIV). Barcelona: CSIC.

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

JAUBERT DE PASSÁ (1844). Canales de riego de Cataluña y Reino de Valencia, leyes y costumbres que los rigen. Traducció de Juan Fiol. València: Benito Monfort.

JURADOS DE ZARAGOZA (1693). Ordinaciones de la imperial ciudad de Zaragoza. Saragossa: Herederos de Diego Dormer.

MORETTI, Federico (1828). Diccionario militar español-francés. Madrid: Impremta Reial.

Borriol - La Coma - Racó de Mes - La Llobera - Casa Verda - Barranc de Porcs - Maset de Petito - Ermita de sant Vicent - Borriol

Aquesta setmana us presentem una nova ruta de senderisme pel País Valencià en la qual visitem per primera vegada la comarca de la Plana Alta. Amb eixida i final a la localitat de Borriol, sobretot trepitgem terres borriolenques, tot i que també caminem durant uns metres pel terme municipal de Castelló de la Plana.

Castelló de la Plana des del tossal de la casa Verda, a la Llobera de Borriol

La ruta s'inicia a l'encreuament del carrer de sant Vicent amb l'avinguda de Saragossa de la localitat de Borriol. Des d'allà hem de seguir per la via que duu el nom de la capital de l'Aragó. Poc més endavant, per damunt del pont de la Platera, creuem el barranc de Cominells, i continuem fins a fer cap a una rotonda. 

Barranc de Cominells

Hem d'agafar l'eixida que porta cap a la urbanització de la Coma. Creuem la CV-10 per un pont i, a l'altra rotonda que ens trobem, continuem pel camí de la Coma. Creuem el riu de Borriol i, a poc a poc, comencem a guanyar altura. Borriol queda a la nostra dreta. 

 Rotonda, just abans de creuar la CV-10

 Riu de Borriol


Després d'un revolt a esquerra, on enfront ens queden un parell de casetes de camp, naix un camí a la nostra esquerra. Girem cent huitanta graus i comencem a ascendir d'una manera més pronunciada. Es tracta del camí del Racó de Mes. Aquesta via ronda l'exclusiva urbanització de la Coma per la seua part nord, i és la que, sense abandonar-la, ens porta fins als primers alts de la serra del Desert de les Palmes. 
 Desviament a l'esquerra

 Camí del Racó de Mes

 Borriol des del camí del Racó de Mes


Camps de golf junt a la luxosa urbanització de la Coma

Camp d'oliveres entre les partides de la cova Foradada i el Racó de Mes

Camí del Racó de Mes al seu pas per la partida que li dóna nom

Després de deixar dalt i a l'esquerra el Racó de Mes el camí continua cap a uns camps conreats i comença un tram d'asfalt. Estem novament a prop de la urbanització de la Coma de la qual ara només veurem el que sembla un dipòsit d'aigua. En arribar a aquest, hem de girar a l'esquerra, en direcció nord, cap a la Llobera. Ara el camí que trepitgem rep el nom de camí de la Llobera. Passem a tocar del mas de Babiloni, que no veurem, i del cim del tossal de la Llobera, que es troba uns metres més enllà. 

 Camí de la Llobera

La Llobera. Enfront, la casa Verda.

El camí gira cap al nord. Estem just en la divisòria dels termes municipals de Borriol i de Castelló de la Plana. Caminem uns metres i ens desviem a l'esquerra per a pujar a la casa Verda i al tossal de la casa Verda (358 m.s.n.m.). Les vistes que guaitem des d'ací de tota la Plana de Castelló, la platja de Benicàssim, la Magdalena, el Port, ..., són privilegiades. 

 La casa Verda

Des del tossal de la casa Verda, mirant cap a la 
serra de Borriol, també dita de la Contenda o de Moró

Des del tossal de la casa Verda, mirant cap a la 
mar Mediterrània. Baix, la Magdalena de Castelló.

Baixem de nou al camí de la Llobera, que darrerament també s'ha conegut com el camí de la casa Verda, i continuem l'excursió cap al nord, en direcció a la Sima. Però no hi arribarem fins allà perquè uns minuts més tard se'ns presenta una cruïlla. Nosaltres hem de prendre el camí de l'esquerra, que baixa, en direcció cap al barranc de Porcs. Aquest barranc també rep el nom de barranc d'Olària, tot i que sembla ser el topònim 'barranc de Porcs' el més genuí a la parla borriolenca. No tardem en fer cap a una nova intersecció, on de nou hem de tombar cap a l'esquerra, ara fent cas de les marques d'un PR. Anem ara pel camí del barranc de Porcs,  el qual ens va perdre altura a poc a poc. 
 Desviament cap a l'esquerra

Camí del barranc de Porcs


Barranc de Porcs

Finalment ens aboca a uns camps conreats amb cítrics. Poc més endavant, girem a l'esquerra fent cas del PR. Enfront nostre apareix el maset de Petito, assenyalat com a caseta i sénia de José Linares en un mapa de 1909. Creuem el Riu i ens incorporem al camí dels Arriers en direcció a l'ermita de sant Vicent, una construcció del segle XVII.

 Vista llunyana de l'ermita de sant Vicent

 Maset de Petito

Riu de Borriol

 Camí dels Arriers



Ací a l'Ermita fem una última parada abans de mamprendre la marxa en direcció a Borriol per una via paralel·la a la sorollosa carretera CV-10. Al remat fem cap a la primera de les rotondes que se'ns havien presentat al començament de la ruta i pel mateix camí per on havíem vingut, l'antiga carretera CS-238, ara avinguda de Saragossa, retornem al punt d'eixida, on acabem la ruta.

Aquest és l'enllaç de la ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=14147000.

Calaix d'interior: Un miracle a Aranyuel

Aquesta setmana publiquem una nova entrega de la sèrie Calaix d'interior i en ella visitem novament la comarca de l'Alt Millars. En aquesta ocasió us parlem d'un miracle que va tindre lloc al poble d'Aranyuel a finals del segle XVII i que ens ha arribat gràcies al recull que en fa el Pare Diego de Santa Teresa, agustí recolet, en un llibre anomenat Historia de la prodigiosíssima imagen de Nuestra Señora del Niño Perdido venerada en el religiosíssimo Colegio de Jesús de Nazareno de Agustinos Descalzos, en la villa de Caudiel, del Reyno de Valencia, que va veure la llum el 1720 i fou tornat a imprimir el 1765. 

Fragment de la portada del llibre de Diego de Santa Teresa de l'any 1765

Sota el títol Ungiéndose con el azeyte de la lámpara de la Virgen de el Niño Perdido, curan de varias enfermedades algunos de sus devotos s'explica la prodigiosa curació d'un veí d'Aranyuel que, per intercessió de la imatge de la Verge venerada a Caudiel, va sanar quan tothom el donava per mort. Diu així:

Portada del llibre en l'edició de l'any 1720

"Christóval Blanco, Molinero en Arañuel, Lugar de el Arzobispado de Valencia, se hallaba hidrópico el año 1694, y de pies a cabeza tan hinchado, que era una lástima verlo. Aplicáronse los Médicos à quantos remedios prescive su facultad, para curar tan dificultosa, y prolixa dolencia: pero viendo, que su hidropesía se mostraba rebelde à quantas medicinas intentavan recetarle, dixeron a Mosen Antonio Llorent, Retor de aquella Parroquia, que lo dispusiesse para hazer obras de Christiano, porque yà caminava à ligeros passos al Sepulcro. 

Altar del Santuari de la Mare de Déu del 
Niño Perdido de Caudiel, abans de 1936

A esta sazón llegò à dicho Pueblo el P. Fr. Joseph Raymundo de la Virgen del Niño Perdido, y por comissión del Retor, fue à visitar à nuestro enfermo; desengañòle de su gran peligro, procuró inclinarle à disponer sus cosas, y à recibir los Santos Sacramentos de la Iglesia.

Recibiò el Viático, y la Extremaunción, dexando à todos muy edificados, y quedò el religioso à su cabezera, haziéndole algunos piadosos recuerdos de la Pasión de Christo, y entre otras materias, de que texiò su conversación, fue una, hablarle de nuestra Señora del Niño Perdido, y se la pintò tan prodigiosa, que no sólo le sanaría su alma, sino que si convenía, para gloria de Dios, le alargaría algunos años la vida. El enfermo le dixo con lágrimas en sus ojos: Yo Padre, por lo que toca à permanecer en este Mundo, yà me miro sin remedio: pero le ruego à essa divina Señora, que me conceda de treguas quince días, para bolberme à confessar con más espacio, y llorar mis culpas, y llevar al Supremo Tribunal bien ajustadas mis cuentas; dexòle en fin el P. Fr. Joseph muy consolado, y le advirtió al tiempo de bolberse à su Colegio, que le embiarìa luego una Estampa de la Virgen, y un poco de azeyte, que pusiesse en aquella Señora toda su esperanza, y la dexasse obrar à tan gran Reyna. 

Estampa devocional antiga de la Mare de Déu del Niño Perdido de Caudiel

No bien llegaron à sus manos estas prendas, que suspirava yà su corazón con vivas ansias, quando rezò una Ave María a la Virgen, y mandò lleno de fè, que le ungiessen las piernas con aquel azeyte. Cosa prodigiosa por cierto: abrió dos fuentes en ellas, con más prontitud, que el cáustico más activo: fluyeron perennemente más de dos cantaros de humores: bolbiò el cuerpo à su natural estado, y en breves días, en vez de ir (como se juzgò) al Sepulcro, vieron, que por sus pies freqüentava el Santo Templo; admiráronse todos, confessando, que para dàr salud es más eficàz el azeyte de su Lámpara, que las más preciosas medicinas. El paciente se radicò en la devoción a MARÍA, y embiò un cahiz de trigo de limosna. El pueblo de Arañuel celebrò de esta Princesa las glorias, y quantos supieron el prodigio levantaron la voz en su Alabanza".

Gravat antic de la Mare de Déu del Niño Perdido de Caudiel

En definitiva, Christóval Blanco, moliner d'Aranyuel, va ser curat de la seua malaltia per l'oli que cremava a les làmpades que il·luminaven la imatge de la Verge al poble veí de Caudiel, a la comarca de l'Alt Palància. 

Podria haver sigut aquest relat que us acabem de reproduir la font d'inspiració de l'autor anònim dels Gozos a la Milagrosa Imagen de nuestra Señora del Niño Perdido, venerada en el Colegio de Agustinos Descalzos de la Villa de Caudiel, del Reyno de Valencia a l'hora d'escriure aquesta estrofa: "La Lámpara, que luciente / se vè ardèr en vuestro Altar / es triaca singular, / que sana todo accidente: / es Manà, que al afligido / toda tristeza desvía".

Edició antiga dels Gozos a la Milagrosa Imagen de nuestra Señora del Niño Perdido.
Font: Gogistes Valencians