El vocabulari de la natura: EIXERMAR

Aquesta setmana us presentem una nova paraula de la nostra sèrie El vocabulari de la natura. Hui us parlem del verb 'eixermar', el significat del qual és 'netejar d’esbarzers, de mates, etc.' d'acord amb el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). De la mateixa manera, per al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vol dir 'netejar (un camp, un marge o un camí) d'arbustos o de mates'.


Etimològicament, aquest mot deriva del llatí ex-ĕrĕmare, o siga, 'treure un erm, fer cessar d'esser erma una terra' (DCVB). Al seu torn, els romans prengueren ĕrĕmu del grec érēmos, 'desert, solitari' (GDLC). Per tant, quan algú eixermava un terreny, el condicionava per a ficar-lo en producció.


Pel que fa a l'àmbit de coneixença d'eixermar, aquest s'estén per tot el territori del català oriental. Tanmateix, segons la zona que siga, el significat de la paraula varia lleugerament. Per això, al Camp de Tarragona i a la Segarra per eixermar entenen 'arrabassar una terra, tallar la brossa de la garriga i convertir aquesta en terra laborable', mentre que a les illes de Mallorca i de Menorca, 'netejar la terra tallant o arrabassant les herbes i arbusts que hi creixen i dificulten el conreu o el trànsit' (DCVB).

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Les millors cinc rutes per a aquest estiu

Ara que ens hem endinsat en l'estiu i que la calor ens apreta dia rere dia, ens ha semblat interessant suggerir-vos cinc rutes en les quals podeu conjugar la pràctica del senderisme amb un bany ben refrescant o amb una estona de relax a l'ombra de la natura. Tres d'aquestes excursions són a la comarca de l'Alt Millars, una a la serra de Collserola i una altra a la serra d'Espadà. Comencem!

1. CIRAT - BARRANC DE LES SALINAS - SALT DE LA NÒVIA - FONT DE LA JARICA - PISCINES NATURALS DEL BARRANC DE LES SALINAS - CIRAT
Ruta d'uns 9,5 quilòmetres en la qual visitem el salt de la Nòvia, un dels indrets més significatius del terme municipal de Cirat, la capital de la comarca de l'Alt Millars. Tot i que també ens podem ficar a remulla ací, us recomanem fer-ho a les diferents piscines naturals que va conformant el barranc de les Salinas, ja que coincideix amb el final de la ruta i ja paren molt a prop del poble. Premeu ací per a veure el reportatge que vam fer d'aquesta excursió l'any 2012 i ací per a informar-vos-en més amb el fullet informatiu de l'Ajuntament cirater.

Barranc de les Salinas

Fotografia de grup al salt de la Nòvia
D'esquerra a dreta: Pablo Chaume, Aarón Sánchez i Ismael Chiva.


2. LUDIENTE - FONT DEL BARRANCO - POZO NEGRO - MAS DE LA NOGUERETA - CASA DELS ROYOS - MAS DELS INGLEROS - CORRAL DEL RÍO - LUDIENTE
Ruta senzilla de 8,5 quilòmetres que trepitja els termes municipals de Ludiente, Toga i Torrechiva, a la comarca de l'Alt Millars. Comença i acaba a la plaça de l'Olmet de Ludiente. I, a diferència de l'anterior, en aquesta, la piscina natural, el Pozo Negro, es troba a meitat ruta. Però això no és problema, perquè el seu principal avantatge és que si la modifiquem i fem tant l'anada com la tornada del Pozo Negro pel camí de Torrechiva, segons l'hora del dia que siga, ens podem estalviar el bat de Sol que cau en aquestes dates. Si en voleu saber més d'aquesta excursió, cliqueu ací

Vista de Ludiente

Camí de Torrechiva, o del Pozo Negro, vora la rambla de santa Anna

El Pozo Negro, al límit dels termes de Torrechiva, Toga i Ludiente

El mas dels Ingleros, a Ludiente

3. SANT CUGAT - ERMITA DEL SANT CRIST DE LLACERES - CASA BERTRAN - FONT DE SANT VICENÇ DEL BOSC - FONT DE L'ERMETÀ - CAN GORDI - SANT CUGAT
Ruta de poc menys de 8 quilòmetres per una de les zones més ombrívoles del terme municipal de sant Cugat del Vallès, dins de la serra de Collserola. El caminant estiuenc agrairà, doncs, l'ombra que proporcionen els boscos circumdants al paratge de sant Vicenç del Bosc, o de Cercèdol, on queden algunes restes del que fou la desapareguda vila de Cercèdol. També l'entorn de la font de l'Ermetà és escaient per a fer una aturada en el camí i gaudir del silenci de la natura a poca distància de la gran ciutat. Premeu ací per a més informació.

Senda ombrívola des de la rambla de can Bell cap a 
Sant Vicenç del Bosc, després de creuar el torrent de can Gordi.

Font de sant Vicenç del Bosc

Font de l'Ermetà

4. ARTESA - FONT DEL RETOR - CORRAL DE LA GERMANDAT - COVA D'ANACLETO - ALJUB DE LA PRIORA - L'ERETA - XAUTENA - TALES - L'ASSUT D'ARTESA - ARTESA
Ruta relativament llarga, de 18,5 quilòmetres, en la qual visitem els termes municipals d'Onda (Artesa), de Tales i d'Artana, a cavall entre la Plana Baixa, o Baix Espadà, i la serra d'Espadà. Igual que a la ruta anterior, us la recomanem per a l'estiu per ser la seua part central bastant ombrívola. Així doncs, des que en el colladet de Tales agafem la senda que puja cap a la cova d'Anacleto fins que eixim al corral d'Escrig, el dens pinar ens protegirà dels rajos del Sol i de la calor. Ara bé, millor no la feu sols, perquè alguns trams queden allunyats dels pobles i són molt solitaris. Per saber-ne més, feu clic ací.

 Font del Retor


Caseta de pedra seca a prop de la cova d'Anacleto

L'aljub de la Priora, epicentre ombrívol de la ruta

5. VILLAHERMOSA DEL RÍO - MAS DE RONCALES - MOLÍ D'ABAJO DEL CARBO - SALT D'AIGUA
Ruta linial pel terme de Villahermosa del Río, a l'Alt Millars, l'eix director de la qual és el riu Carbo, afluent del riu de Villahermosa, al seu torn afluent del riu de Millars. En ella visitem un agradable salt d'aigua i piscina natural per sota del genèricament anomenats masos del Carbo, molt a prop de l'enrunat molí d'Abajo del Carbo. Si voleu passar fred en ple estiu, aquesta és la vostra excursió, perquè l'aigua del riu està ben gelada! Us ho diem per experiència pròpia. Premeu ací per a reproduir el reportatge d'aquesta excursió que vam fer l'any 2011. A banda de veure'ns més jóvens, també observareu que nosaltres la iniciàrem al mas de Roncales i l'allargàrem fins al cim del Penyagolosa. 

Riu Carbo

Molí d'Abajo del Carbo

Salt d'aigua

Amb els nostres millors desitjos, esperem que us hagen semblat interessants aquestes cinc rutes i que esteu gaudint i gaudiu del que queda d'estiu.

Calaix d'interior: Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà (II)

Aquesta setmana us presentem, dins de la sèrie Calaix d'interior, la segona part de l'article Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà, que vam publicar el passat mes de maig. En aquesta edició anem a parlar-vos d'altres quatre pobles abandonats que foren habitats per moriscos a aquest territori enclavat entre les comarques actuals de la Plana Baixa, l'Alt Palància i l'Alt Millars. Els protagonistes, doncs, van a ser l'Alcúdia de Fanzara, l'Algímia d'Artana, Pelmes i Bellota.

Vista parcial de la serra d'Espadà des dels seus coneguts Òrguens, a Benitandús.

L'ALCÚDIA DE FANZARA
L'Alcúdia de Fanzara, anomenada també l'Alcudieta (Sanchis, 1922), fou una localitat morisca ubicada al cim d'un turó que domina el riu de Millars, i que està tancat, d'una banda, pel barranc del Turio i, de l'altra, pel de la Mesquita. Situada no massa lluny de Fanzara, a la partida a la qual dóna nom, hui dia queda pràcticament a la vora de la carretera CV-20 (Vila-real - Puebla de Arenoso). El seu nom, d'origen àrab, vol dir, en efecte, 'el pujol' (DCVB).

D'acord amb els plans evangelitzadors per als moriscos dissenyats durant el segle XVI, però escassament implementats, en els afers eclesiàstics l'Alcúdia depengué de la parròquia de Fanzara, manada crear a mitjan dècada de 1530 a partir de la ja existent al castell de Suera (Benítez, 1994: 112, 118).

Corral en ruïnes a l'Alcúdia de Fanzara

Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), i també Lapeyre (2009: 43), apleguen algunes dades sobre la població alcudiana des del segle XV. Així doncs, el 1415 es registraven 49 cases, xifra que no parà de minvar des de l'aleshores: 32 en foren comptades el 1427, 30 el 1451, 29 el 1563 i 18 el 1596, només tretze anys abans de l'expulsió dels seus habitants. 

Per aquell temps, als inicis del segle XVII, Escolano (1611: 728) va nomenar breument l'indret: 

"Corramos ya la ribera del Río Mijares. De los pueblos recostados a ella, se ofrece el primero la Alcudia de Fanzara, que es de treynta y cinco casas de Moriscos; y se remata en ella el Obispado de Tortosa por aquel cabo".

Com observem, doncs, les xifres de població aportades per aquest autor difereixen de les donades pels abans citats: cap al 1611 Escolano comptà 35 vivendes on quinze anys abans se'n registraven només 18. 

Paret conservada junt al que sembla una antiga era. 
Possiblement es tracte de les restes d'un desaparegut graner.

L'Alcúdia va ser un dels indrets afortunats en tornar a ser habitat després de 1609. D'acord amb l'escriptura de població de Fanzara, de 30 de setembre de 1612, la repoblació de la localitat fou duta a terme per Joan Badenes, originari de Llucena, a la comarca de l'Alcalatén. En aquest sentit, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles (1985: 319), certifiquen l'existència de 22 habitatges al poble el 1646. De totes maneres, aquesta xifra dista molt de la de Fanzara, on en aquell mateix any n'hi havien 71. 

Arcs d'un corral enrunat a l'Alcúdia de Fanzara

El 1765, no obstant, ja feia temps que no quedava ningú a l'Alcúdia, doncs el cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera, comptador major i procurador general del duc de Sogorb, escrigué que "se volvió a poblar de nuebo esta dicha villa de Fanzara juntamente con los lugares y derruhidos y inmediatos, situados en este mismo valle aunque en las eminencias de dos montes pequeños, llamados el de la Alcudia, que está junto al río, y el de la Leuxa (...)" (Grau i Romero, 2005: 47). En el mateix sentit s'expressà Madoz (1847: 19) al citar, ja a mitjan segle XIX, els despoblats fanzarins de "Alcudieta, Castell y Lleuxa, pueblos destruidos, que se conocen por tradición y por algunos vestigios". 


Muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara.

Bernardo Mundina (1873: 297), a la seua famosa obra Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, feu també esment a l'Alcúdia, però d'una forma certament inexacta:

"El origen de esta población (Fanzara) es morisco, en cuya época estaban poblados los tres pueblos de Alcudieta, Castell y Llauxa, que formaban un conjunto animado y divertido con tantas poblaciones en tan poco terreno. Estos pequeños pueblos fueron abandonados después de la conquista (...)".

Doncs és clar que ni l'Alcúdia, ni tampoc Castell ni la Lleuxa, foren abandonats en ser conquerida València pel Rei Jaume I. Nogensmenys, el mateix Mundina es desdiu unes línies més endavant, quan assegura que els motius de l'abandonament dels tres pobles del terme de Fanzara foren "los continuos años de sequía y la terrible peste del año 1707" (Mundina, 1873: 297).

Per tant, sembla que hem de situar la ruïna definitiva de l'Alcúdia cap al 1707, és a dir, coincidint amb el final de la Guerra de Successió al tron de la Monarquia Hispànica al Regne de València i la conseqüent annexió i incorporació d'aquest a la Corona de Castella. Aquesta hipòtesi és confirmada per Miralles (1868: 14) qui, al descriure Fanzara, diu: 

"En su término se ven los vestigios de los despoblados de Alcudieta, Castell y Lleuxa. Estas aldeas, así como la villa, estaban bastante pobladas al tiempo de la reconquista: la espulsión de los moriscos y posteriormente las guerras de sucesión, la redujeron al pobre estado en que hoy se encuentra (...)". 

A dia de hui en són moltes les restes que han sobreviscut de l'Alcúdia, disperses entre la frondosa vegetació i les velles ribassades que reaprofitaren els materials dels habitatges abandonats per a abancalar els conreus que allà s'instal·laren amb posterioritat. Destaquen, per damunt de les altres, les ruïnes del castell, ubicades als vessants meridional, septentrional i occidental del turó, amb part de les seues muralles, merlets i alguna que altra torreta, i amb un domini excepcional sobre el riu de Millars i la localitat de Fanzara.

 Llenç meridional de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara, amb merlets.

Llenç occidental de la muralla del castell de l'Alcúdia de Fanzara. Al fons, una torreta.

Vista de Fanzara des de l'Alcúdia. A sota, el riu de Millars.


L'ALGÍMIA D'ARTANA
L'Algímia d'Artana, anomenada també la Mesquita (Escolano, 1611: 726), va ser un poble morisc ubicat a prop de la localitat d'Artana. D'acord amb la descripció de Traver (1968: 1), estigué emplaçat a la partida artanenca de la Mesquita, no massa lluny de la carretera CV-223. Aquesta ubicació sembla confirmada tant pel mateix Gaspar Escolano (1611: 726), qui situa una "aldehuela" anomenada Mesquita entre Artana i Eslida, com pel nom que rep eixa partida del terme hui dia. 

Possible ubicació de l'Algímia d'Artana respecte del seu cap 
municipal segons Butzer, Butzer, Mateu i Miralles.

Llidó (1999) assegura que aquest indret va ser fundat pels romans. Nogensmenys, els dos topònims que ens han sobreviscut d'ell, Algímia i Mesquita, són de procedència àrab. El DCVB deriva a Algímia de l'àrab al-jami, 'lloc de reunió', o també, com diu Pocklington (2010: 150), directament, 'la mesquita'. Per la seua banda, Mesquita prové també de l'àrab masjid, amb el mateix significat (DCVB).

Oliveres a la partida de la Mesquita, on va estar ubicada l'Algímia d'Artana

Segons Traver (1968: 1), al paratge on va estar l'Algímia, ara transformat en camps de conreu, encara es conserven restes dels basaments dels habitatges. Així mateix, Vilar (1997: 1236) identificà les ruïnes d'una edificació mahometana. Nosaltres, tanmateix, no trobàrem ja res de tot açò. Abundant cagaferro, això sí. Però, al remat, més enllà d'alguns fragments de teula, cap rastre superficial que indicara la presència allà d'alguna classe de construcció en el passat.

Fragment del que sembla una teula, al mig d'un camp d'oliveres de la partida de la Mesquita

Pel que fa al nombre de pobladors, aquest era sensiblement inferior al d'Artana. Així doncs, mentre que el 1563 es registren 65 vivendes al cap municipal, a Algímia se'n compten 19. La xifra baixa fins als 15 habitatges el 1602, que contrasten amb els 93 d'Artana (Danvila, 1887: 299; Lapeyre, 2009: 41, 43).

Marge amb abundància de cagaferro a la partida de la Mesquita

Aquesta és la darrera de les dades que tenim sobre el poble. En qualsevol cas, els seus terrenys ja havien estat reconvertits a conreus agrícoles a mitjan segle XVIII, tal i com ens mostra un document de 1777 publicat per Artanapèdia. Amb tot, doncs, cal apuntar que l'expulsió dels moriscos l'any 1609 suposà el buidatge definitiu del lloc.

Detall del cagaferro
Fotografia cedida per @espadaniques.


PELMES
Pelmes va ser un poble de l'Espadà del qual pràcticament ho desconeixem tot, ja que només apareix citat al text de la Carta Pobla que el Rei Jaume I concedí als musulmans de la serra d'Eslida a data de 29 de maig de 1242:

"Hec est carta gracie et securitatis quam facit Jacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valentie, comitis Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, toti aljame sarracenorum qui sunt in Eslida et in Ayn, in Veo, in Sengueir, in Pelmes et Çuela, quod miserunt se in servitutem suam et devenerunt vassalos suos".

(Arxius Jaume I - Universitat Jaume I)

Els motius de la desaparició d'aquest indret ens són ignots. Tal vegada va quedar despoblat en una època molt primerenca després de la conquesta cristiana, tal vegada canvià de nom, ... . En qualsevol cas, Herrero i Pons (1973) aportaren una pista molt significativa per a identificar-lo. Ells observaren que les localitats citades al document estan situades a un mateix vessant de la Serra, llevat de Xinquer, cosa que fa pensar que Pelmes també hi devia caure per aquesta contrada.

Mapa parcial de la serra d'Espadà, amb els pobles 
citats junt a Pelmes marcats en roig.

Així doncs, tenim perfectament identificades les localitzacions d'Eslida, Aín, Veo, Xinquer (Sengueir) i Suera (Çuela). De la resta d'assentaments que ens queden en la zona, tant Benitandús, l'Alcúdia (de Veo), Benisuleima, Saudent com Alfara o Benialí tenen un topònim clarament musulmà, mentre que el de Castro és llatí (DCVB). Tales, per la seua banda, apareix citat en documents de l'època (1237, 1246, ...). És el cas també del despoblat de Cavallera (1258), a mig camí entre la mateixa Tales i Suera, i de Vilamalur, ja que és esmentada a un document de 1236.

Tot açò fa pràcticament impossible que puguem connectar Pelmes amb cap poblament conegut, habitat o deshabitat, de la serra d'Espadà. Tampoc ens aporta cap pista el seu topònim, que podria estar vinculat, no ho sabem, amb el d'un poblat ibèric anomenat Pelma, al terme municipal de Xulella, a la comarca dels Serrans (Sebastián, 1990: 401).

Una altra possibilitat seria connectar el topònim Pelmes amb el castellà Belmez, nom d'un poble andalús conegut per les taques en forma de rostres humans apareguts en un dels seus habitatges. Aquesta connexió és factible per la inexistència del so de la zeta castellana a la nostra llengua i per l'estreta vinculació entre els sons oclusius bilabials /p/ i /b/. D'aquesta manera, Pelmes hauria de ser una paraula aguda, Pelmés, i no plana com ens sembla adequat pronunciar d'entrada, igual que Belmez. Ambdues derivarien de l'àrab be-el-mays, 'al costat del lledoner' (Román, 2012: 36). Certament, a la serra d'Espadà és important la presència del lledoner i, com ens diu el full informatiu sobre el Parc Natural, al llarg de la història s'ha emprat la seua fusta per a fabricar gaiatos.

Per últim, caldria apuntar la possibilitat que Pelmes només fóra un error de l'escrivà que va redactar el text de 1242. En aquest sentit, es detecten nombroses errades a l'hora d'escriure els noms musulmans dels pobles de la zona als documents cristians de l'època (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311). Tanmateix no sembla factible aquesta opció al no obtindre cap resultat satisfactori en la comparació dels topònims coneguts amb el de Pelmes.

Amb tot, només ens queda constatar la impossibilitat de localizar aquest llogaret espadànic, el més desconegut d'entre tots els que tenim notícia de la seua existència.

BELLOTA
Bellota, o Villota (Bazzana, 1996: 459), va ser una població morisca situada a l'actual terme municipal de Xóvar, al vessant sud-oest de la serra d'Espadà. Apareix citada per primera vegada a un document del segle XIV que tradueix al romanç dos originals àrabs dels anys 521 i 641 de l'Hègira, és a dir, del 1127 i del 1243 d.C., on se l'anomena junt a Eslida, Xóvar i un altre llogaret desaparegut dit Garraga, el qual es podria correspondre amb la partida xovera coneguda hui com Tarragán (Bazzana, 1996: 459).

No obstant això, l'esment directe més antic de Bellota, "alqueriam de Beiota", es troba al Llibre del Repartiment del Regne de València (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 311) en un document d'agost de 1238, pel qual és donada a Garcia Petri de Rivaroga (Riba-roja) pel Rei Jaume I. Almenys fins a la Guerra Civil espanyola, es conservava també a l'Arxiu de la Catedral de València un pergamí, datat del 17 d'octubre de 1277, amb l'acta de possessió que determinava que l'església de Bellota, i també la de Xóvar, "pertenece a Valencia por composición con el Obispo de Segorbe" (Olmos, 1933: 206).

Sobre l'ubicació del poble, assegura Martí (1995: 28; 2013: 210-211) que s'emplaçava a la partida xovera hui dita del Prado. L'autor ho argumenta per "la proximidad de recursos hidrológicos, su ubicación en un llano, pero en una zona bien protegida (...) la presencia de algunas cerámicas dispersas de tipologías que recuerdan las de la época medieval, y aún quedan en pie restos de lo que debieron ser unas habitaciones".

La caseta del Prado, situada al paratge on probablement estigué Bellota.

Aquesta hipòtesi de Martí es veu reforçada per la proximitat entre el Prado i la partida precisament coneguda com la Bellota, extens territori rural adjacent que es troba dividit entre Xóvar i Assuévar. 

Al mapa, la partida de la Bellota respecte de Xóvar, tancada en la depressió formada 
entre la penya de la Bellota, l'alt del Pinaret i el Cerro del Caballo. Al mig, solca la vall 
el barranc de la Bellota, que baixa des dels Pedregales.

Pel que fa a l'etimologia del topònim, Bellota deriva de l'àrab ballūṭa, amb el mateix significat (DCVB), cosa que reforça encara més el marcat caràcter musulmà d'aquest assentament. Nogensmenys, no hem d'oblidar que la zona de la Bellota ja havia estat habitada abans de l'arribada dels mahometans, tal i com ho demostren les restes de l'edat del bronze trobades a prop del cim de la penya de la Bellota (Escuder, Martín del Barrio i Sancho, 2012: 30).

El corral de la Bellota, situat molt a prop del Prado, a
 la partida de la Bellota i per sobre del barranc homònim.

Poques dades hem pogut aplegar de la seua població. En tot cas, sembla que no va ser massa nombrosa, doncs novament Martí (1995: 30) reprodueix un text de 1560 pel qual el senyor dels llocs de Xóvar i de Bellota, en Francisco Gerónimo Ferragut de Pujades, li sol·licita al Rei Felip I de València (i II de Castella) l'autorització per a "poblar dichos Lugares en atención de haverse arruhinado y Despoblado".


REFERÈNCIES
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.

ARTANAPÈDIA. Col·lecció José Catret Pla: escriptures del segle XVIII. Disponible en línia a: https://artanapedia.com/documents-2/col·leccio-jose-catret-pla-escriptures-s-xvii/. Consulta: 3 de juny de 2016.

BAZZANA, André (1996). Un hisn valenciano: Shûn (Uxó) en la Vall d'Uixó (Castellón). Quaderns de Prehistòria i Arqueologia de Castelló, n. 17, p. 455 - 475.

BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.

CANCELLERIA REIAL (s. XV). Carta pobla de les aljames musulmanes de la serra d'Eslida. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000325. Consulta: 4 de juny de 2016.

DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey.

ESCUDER, José María, MARTÍN DEL BARRIO, Pablo i SANCHO, Rubén (2012). Plan General de Chóvar. Disponible en línia a l'adreça: http://consultas.cma.gva.es/areas/medio_natural/evaluacion_ambiental/eae/planeamiento/2009.029.3.07/DOC%20ENTRADA%20PROP%20MA%20%20(11.05.15)/02_CATALOGO%20DE%20BIENES%20Y%20ESPACIOS%20PROTEGIDOS/02.1_023_PG_CAT_MEMORIA_130215.pdf. Consulta: 7 de juny de 2016.

GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesat de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.

HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán. Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 de juny de 2016.

LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.

LLIDÓ, Joan (1999). Apuntes para la elaboración del mapa prehistórico de Artana. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura. Volum LXXV. Disponible en línia a l'adreça: https://artanapedia.com/historia/apuntes-para-la-elaboracion-del-mapa-prehistorico-de-artana/. Consulta: 1 de juny de 2016.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum VIII. Madrid: La Ilustración.

MARTÍ, José (1995). Chóvar, un documento importante para la comprensión de su historia. Boletín del Instituto de Cultura del Alto Palancia, n. 2, 21 - 34.

MARTÍ, José (2013). Toponimia de Chóvar. A ACADEMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Actes de la VII Jornada d'Onomàstica - Xérica 2013 (p. 210 - 219). València: Publicacions de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

MIRALLES, Adolfo (1868). Crónica General de España: provincia de Castellón de la Plana. Madrid: Rubio, Grilo y Vitturi.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.

OLMOS, Elías (1933). Inventario de los documentos escritos en pergamino del Archivo Catedral de Valencia. Boletín de la Real Academia de la Historia, volum 103, p. 141 - 293.

POCKLINGTON, Robert (2010). Toponimia ibérica, latina y árabe de la provincia de Albacete. A Al-basit: revista de estudios albacetenses, 55, p. 11 - 167.

REIAL JUSTÍCIA (s. XVIII). Abu Said dóna al bisbe de Sogorb les esglésies dels pobles de l’Alt Millars, que són possessió seua i que més endavant constituiran el senyoriu d’Arenós. Disponible en línia a: http://www.jaumeprimer.uji.es/cgi-bin/arxiu.php?noriginal=000211. Consulta: 5 de juny de 2016.

ROMÁN, José (2012). La flora y su terminología en la provincia de Jaén: fitonimia y dialectología. Tesi doctoral dirigida pel doctor Manuel A. Esgueva i tutoritzada pel doctor Rafael Rodríguez. Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED).

SANCHIS, José (1922). Nomenclátor geográfico-eclesiástico de los pueblos de la diócesis de Valencia con los nombres antiguos y modernos de los que existen o han existido. València. 

SEBASTIÁN, Vicente (1990). Apuntes para el estudio del proceso romanizador a partir de un ramal de la Vía Augusta: el caso de Iulella (La Serranía, Valencia). A DIVERSOS AUTORS. La red viaria en la Hispania romana (p. 399 - 410). Saragossa: Institución Fernando el Católico.

TRAVER, Vicente (1968). Algimia de Artana. A Uxó: periódico semanal de información, 64, p. 1.

VILAR, Enric (1997). Toponímia d'Artana. Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 71,  p. 1235 - 1243.

Ludiente - Font del Barranco - Pozo Negro - Mas de la Noguereta - Casa dels Royos - Mas dels Ingleros - Corral del Río - Ludiente

Aquesta setmana us presentem una nova ruta pel municipi de Ludiente, a la comarca de l'Alt Millars. En ella anem a visitar el Pozo Negro, una piscina natural situada on conflueix el terme lludientí amb els de Toga i Torrechiva. Per tant, una eixida molt recomanable per a fer a l'estiu. Ara bé, no tracteu de fer-la en època de pluges, doncs caminem per dins i vora la rambla de santa Anna i podria ser perillós. 

Vista de Ludiente des del ramblar on s'uneix 
la rambla de santa Anna amb el riu de Villahermosa 

La ruta s'inicia a la plaça de l'Olmet de Ludiente, des d'on hem d'eixir en direcció oest per a anar a buscar el carrer Nueva. A mesura que avancem anirem perdent altura fins a deixar enrere les darreres cases del poble i fer cap a un pontet que creua el riu de Villahermosa, tot deixant a la nostra dreta el molí d'Abajo. 

 Carrer a Ludiente

El riu de Villahermosa des del pontet que el creua junt al molí d'Abajo

Després de travessar-lo, ens trobem amb un encreuament. Hem de tombar a l'esquerra, com si volguérem anar per dins del llit del riu. Tanmateix, de seguida, ens n'adonarem com el camí ens fa girar cap a la dreta, en el punt exacte on desemboca la rambla de santa Anna al riu de Villahermosa.

Aquesta rambla, la de santa Anna, grafiat en castellà Santa Ana o Santana, també rep els noms de barranc de l'Hambre i de Rambla David. Tanmateix, si fem cas de la cartografia, estrictament el barranc de l'Hambre és el que naix a prop del mas lludientí de Benito i fa cap a la referida rambla de santa Anna molt a prop del mas de la Noguereta. En qualsevol cas, en aquests temes les fonts orals solen tindre més raó que les dels mapes, així que millor fer-los cas. Pel que fa al topònim Rambla David, Àngel Sorní assegura que és la denominació alternativa que rep el barranc de l'Hambre al Tormo i a Cirat.

Després d'aquest breu enraonament, tornem al senderisme. Així doncs, la rambla de santa Anna és la nostra companya durant tota la primera part de la ruta, doncs el camí que agafem, el de Torrechiva, més modernament conegut com el del Pozo Negro, a banda de creuar-la diverses vegades, discorre pels marges del seu llit. Açò fa que, en alguns punts, el codolar que es forma sobre aquest ens dificulte l'avanç. 

Camí de Torrechiva a Ludiente, o del Pozo Negro

Als pocs minuts de caminar pel camí de Torrechiva, a mà esquerra, ens trobem amb la font del Barranco, hui dia assecada. Continuem avançant a l'ombra dels Morrones. L'imponent Morrón Royo ens ix al pas en una de les zones més silencioses i solitàries de tota la ruta. 

 Font del Barranco

Ruïnes vora la rambla de santa Anna

Creuarem i tornarem a creuar la Rambla; el paisatge que sembla desert. Però els lladrucs d'uns gossos i, sobretot, un vell Land-rover abandonat a la vora del camí ens alerten de la presència humana al mas de la Noguereta, molt pròxim i habitat. Nosaltres, no obstant, continuem pel camí de Torrechiva, deixant el desviament cap a la Noguereta a la nostra dreta; ja l'agafarem després.

 Camí de Ludiente a Torrechiva, a la vora de la rambla de santa Anna


Conreus deixats fa poc de temps, a tocar de la Rambla

En poc més de cinc minuts de marxa des d'aquest punt, caminant ara momentàniament per terres de Toga, al nostre davant apareix el Pozo Negro. Es tracta d'un xicotet salt d'aigua sobre la rambla de santa Anna que forma una piscina natural rectangular. En rigor, aquest indret forma part del terme de Torrechiva, tot i que el poble més proper i des d'on més fàcil és accedir-hi a peu siga Ludiente.


Dos imatges del Pozo Negro

Després de descansar en aquest preciós paratge, tornem sobre les nostres petjades fins al desviament del camí que puja al mas de la Noguereta. L'agafem ara, retornem a terres lludientines, i poques desenes de metres més endavant topetem aquesta masia encara habitada i on hi conviuen éssers humans, animals, conreus i natura en perfecta harmonia.

Mas de la Noguereta

Tres simpàtics gossos ens reben, saludem i travessem el mas. A poc a poc guanyem altura i les costeres se succeeixen. Estem anar a buscar el camí de Cirat a Ludiente, dit també del mas de la Noguereta, al qual ens incorporarem, breument, sense adonar-nos-en.

Camí del mas de la Noguereta a Ludiente

Camí de Cirat a Ludiente

Poc abans d'aplegar a la casa dels Royos, en ruïnes, aquest camí continua a mà dreta, per una senda marcada amb pedres. Nosaltres, però, com volem visitar la casa dels Royos, continuem per la pista. De seguida veiem l'edificació en ruïnes, una mica per damunt nostre. La visitem i seguim recte.

Casa dels Royos

Uns metres més endavant, la pista es bifurca. A mà esquerra continua el camí del mas de Benito, més conegut ací amb la denominació de camí de la Crebada, per ser aquest la primera de les masies que hi ha a la seua vora. Nosaltres, però, tombem a la dreta i seguim per la pista del camí del mas de la Noguereta.
 Desviament a mà dreta

Vista de les terres torre-xiveres de la Loma i del Morrón Negro

Tot just després de fer un ziga-zaga descendent, a la nostra esquena queda l'eixida de la senda del camí de Cirat a Ludiente que no havíem agafat per a poder visitar la casa dels Royos. Així doncs, de nou caminem des d'aquest punt per aquesta important via de comunicació en altres temps. Les vistes des d'ací són privilegiades.

Mirada cap al Morrón Royo, que quasi no es veu, el Collado i el Cabezo Pelado, 
en terres de frontera entre Ludiente, Toga i Argelita.

Avancem fins a trobar-nos una pista, un poc deixada, que naix a la nostra dreta i ens fa canviar el rumb 180º. És el camí que entra al mas dels Ingleros. En un parell de minuts fem cap a aquesta masia abandonada i enrunada.

El seu topònim, que té l'origen en el nom de la partida on s'ubica i en les formes geològiques allà formades, és certament curiós, doncs s'ha format a partir de la deformació de la paraula aragonesa i valenciana/catalana 'cinglera', que vol dir 'conjunt de cingles' (Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua). Així doncs, els lludientins d'abans no devien saber pronunciar la zeta castellana. Al dir masía los Cingleros, amb el temps anaren perdent eixa zeta pronunciada com una essa sorda per assimilació de l'essa sorda de los. Amb tot, el topònim esdevingué en masía los Ingleros. 

 Mas dels Ingleros

Ruïnes als Ingleros 

Tornem sobre les nostres passes fins al camí de Cirat a Ludiente. En girar un revolt, ja veurem de sobte la nostra destinació, Ludiente. Avancem cap al poble, tot passant pel costat del corral del Río.

Ludiente

Corral del Río

Ara només queda tornar a fer el recorregut a la inversa fins a la plaça de l'Olmet, on fiquem el punt i final a la nostra ruta. Ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=13485630. Gaudiu-la!