El vocabulari de la natura: CREBADA

Aquesta setmana publiquem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura, en la qual la protagonista és la paraula 'crebada'. Segons el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el seu significat és 'muntó de pedres despreses en què n'hi ha de grans i de xicotetes entremesclades'. Per la seua banda, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) no recull aquest mot, tot i que sí que apareix com a sinònim de tarter al Diccionari de Geologia del mateix IEC.

Crebada de la Lloma del Conill, al terme de Vistabella del Maestrat

L'àrea de coneixement de 'crebada', i de la seua variant crebà, s'estén per les comarques de l'Alcalatén i de l'Alt Maestrat, a l'interior nord del País Valencià. Per exemple, és el cas de les localitats de Llucena, Xodos, Atzeneta o Culla (DCVB; Peraire, 1992: 129; TERRASIT), on apareix repetidament a la toponímia del terme.

Tanmateix, és vertaderament significatiu que 'crebada' estiga també present a les comarques valencianes castellanoparlants i, fins i tot, més enllà de la frontera amb l'Aragó. Martí (2008: 376) assegura que açò és conseqüència de l'existència d'aquesta mateixa paraula a l'aragonés, per la qual cosa és difícil de determinar si indrets de l'Alt Millars on hui dia es parla castellà, com ara Ludiente, el Castillo de Villamalefa o Aranyuel, acolliren el mot a través del valencià o, en canvi, ho feren a través de l'aragonés. 

En qualsevol cas, cal remarcar que a la parla lludientina, com fa constar Alba (1986: 120), 'crebada' vol dir 'costera amb pedres' i, per tant, el seu significat no acaba de ser exactament igual al proposat pel DNV. Per contra, totes les formes deriven del verb 'crebar', del llatí crepare, 'cruixir, espetegar, esclatar, rebentar' (Peraire, 1992: 129). Aquest verb sobreviu a l'aragonés i al valencià, també al català general (DIEC). 

Mas de la Crebada, dit de la Crebà, al terme de Ludiente, comarca de l'Alt Millars

En l'actualitat, la paraula 'crebada' és escrita amb -b-, d'acord amb la seua forma etimològica. Tanmateix, com ho demostren les fonts històriques aportades per Alba (1992: 190), antigament també apareixia grafiada amb -v-, crevada


Dit açò, cal assenyalar que d'acord amb l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, existeix un indret a Catalunya on 'crebada' és emprat a la toponímia. Es tracta del municipi de la Vall de Boí, a l'Alta Ribagorça, on se situen els anomenats Feixans de la Crebada.



REFERÈNCIES:
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALBA, Isabel (1986). El habla de Ludiente. Castelló de la Plana: Diputació de Castelló.

ALBA, Isabel (1992). Toponímia de Ludiente (Alt Millars). A Actes del XVI Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, n. 48, p. 187-193.

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

MARTÍ, Joaquim (2008). Afinitats entre el català i l’aragonés en terres valencianes: correspondències entre la toponímia del Camp de Morvedre i de l’Alt Palància. A Actes del XXIII Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, n. , p. 339-388.

PERAIRE, Joan (1992). Aproximació a la toponímia històrica de la Tinença de Culla (segles XVI-XVIII). A Actes del XVI Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, n. 48, p. 115-157.

Calaix d'interior: Una excursió fallida al monestir de sant Cugat

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior. Hui, el protagonista és el polifacètic Josep Puiggarí i Llobet (Barcelona, 1821-1903), advocat, historiador de l'art, dibuixant i arxiver de l'Ajuntament de Barcelona (Bassegoda, 2013).

Josep Puiggarí

Com diu el mateix Bassegoda (2007: 120), malauradament la seua obra es troba dispersa en multitud de publicacions i manca "una bibliografia completa dels seus treballs". Nosaltres hem seleccionat un fragment d'un d'ells per a reproduir-lo ací. Es tracta de la narració d'una excursió en carro que Puiggarí va realitzar amb el seu pare i els amics d'aquest al monestir de sant Cugat des de Barcelona en un mes d'agost de cap al 1830. No obstant, com veurem, no van poder arribar-hi.

Encapçalament del relat, publicat al volum I de la Revista de Cataluña de l'any 1862

Creu de terme de sant Cugat amb el Monestir al fons, entre 1922 i 1940.
Fotografia de Francesc Blasi i Vallespinosa.

Per a entrar en situació, cal remarcar que la serra de Collserola de l'època era ben distinta a la que coneixem en l'actualitat. Els boscos eren l'excepció, ja que la fusta s'emprava com a llenya per als forns i també per a construir (Tilló i Tribó, 2008: 27). A més, els camps eren treballats i al paisatge hi predominava la vinya (Mascaró, 2014). 

No seria fins a les acaballes del segle XIX quan la plaga de la fil·loxera i l'èxode cap a la ciutat comtal per a treballar a les fàbriques (Mascaró, 2014; Tilló i Tribó, 2008: 27), per una banda, i l'expansió urbanística cap a la Serra amb finalitats, bàsicament, lúdiques (Sala, 2012: 233), per una altra, acabarien per transformar-la.

Incipient urbanització a la Bonanova, amb la serra de Collserola al fons, cap al 1890.
Fotografia de Frederic Bordas i Altarriba.

Amb els ulls encara d'un menut, recorda de tot allò Puiggarí que "vi desvanecerse en pos de nosotros las últimas avenidas de la severa capital, mientras se despejaban por delante alegres vistas de campos y montañas".

La ruta degué començar pels volts de l'actual avinguda Meridiana de Barcelona, una de les artèries principals de la ciutat. Aleshores, però, aquestes terres no eres de Barcelona, sinó que formaven part dels termes municipals de Sant Martí de Provençals i de Sant Andreu de Palomar, engolits per la capital catalana l'any 1897. 

Concretament, Puiggarí parla "de los pueblos del Clot (un dels nuclis poblacionals de Sant Martí) y S. Andrés". D'allà continuaren cap a Montcada i Reixac i, "por la base de su célebre collado" que és l'actualment dit turó de Montcada, enfilaren la riera de sant Cugat, "de San Colgat", a través de la qual havien d'arribar fins al Monestir.

"Ordinariamente este camino, único bueno para carruages (... ) es llano, sosegado y hermoso en grado sumo, consistiendo todo él en una sucesión de cañadas, sombreadas de pinares y coscojales, orladas de tilos y arrayanes, alfombradas de tomillos y romeros, cortadas por mil arroyos que juguetean sobre la arena, llenando el ambiente de grata frescura y de suavísimas emanaciones". 

Creu de terme de Sant Martí de Provençals
Fotografia anònima d'entre 1890 i 1920. 

Tanmateix aquell dia, com reconeix l'autor, va ser un recorregut "muy desagradable, y en poco estuvo que no se convirtiera en fatal". La causa fou una forta tempesta.

"Ya desde la salida traíamos mucha pesadez en la atmósfera y gran cerrazón en el cielo. Al acercarnos á Moncada, anuncíabase todos los síntomas de una próxima tormenta. En efecto, no bien nos hubimos engolfado en la riera de San Colgat, rompió el chubasco, acompañado de truenos y relámpagos, con toda la furia de un turbión de verano.

Al principio era casi grato aquel incidente en medio de un paisage tan silvestre (...) En breve (...) lo vistoso se hizo imponente".

Bosc amb un camí, al terme de Montcada i Reixac, el 1922
Fotografia de Rossend Flaquer i Barrera.

El carruatge en el qual viatjaven es va quedar encallat al "suelo, convertido ya en un vasto charcal". A banda, els animals, espantats per les inclemències del temps, no s'esforçaven per fer-lo avançar. I el pitjor de tot: el camí transcorria per la mateixa riera de sant Cugat. Així doncs, en qualsevol moment podia produir-se un augment sobtat de les aigües que s'emportara per davant a tota la comitiva.

"Más de una hora estuvimos así clavados, sin tener siquiera el recurso de apearnos en busca de un refugio, que no le había en aquella soledad, sobre ser inaccesibles á la sazón los altos ribazos de la angostura que nos aprisionaba".

Mentrestant, el conductor del carro, conscient del greu problema, anà a buscar ajuda i, al cap d'una estona, tornà amb "un auxiliar cuadrúpedo, acompañado de su respectivo dueño, cuyo refuerzo nos puso otra vez á flote". "Sin duda algún ángel bueno debió valernos en aquel trance".

No obstant això, a mesura que avançaven pel llit de la Riera, més consciència prenien que la tempesta no s'aturaria i que l'avinguda d'aigua era un risc real. Per això, s'alleujaren molt quan "habiendo llegado á una especie de encrucijada formada por la confluencia de varios arroyos, apareciósenos de súbito (...) un altillo accesible, si buen fuera de camino, hácia el cual nos apresuramos á torcer".

Tingueren sort, ja que "justamente en el momento (...) unos labradores asomados á lo alto de la márgen, nos daban voces de ponernos en salvo, porque llegaba la avenida. Fué una cosa providencial: si tardamos un solo minuto, nos arrolla la corriente". 

La llum s'esvaí i va caure la nit. Tot i que el mal temps escampà, Puiggarí i la resta de la comitiva decidiren no tornar a Barcelona fins al matí següent. Afortunadament per a ells, la "asendereada correría" va acabar bé.

Monestir de sant Cugat cap al 1915
Fotografia d'Anton Damians.

Històries com aquesta ens han de fer reflexionar sobre la importància de consultar la previsió meteorològica abans d'anar a la muntanya. Ells, el 1830, no ho podien fer. Ara, nosaltres ho tenim a un clic de distància. Aprofitem-ho doncs!

REFERÈNCIES
BASSEGODA, Bonaventura (2007). Tres episodis de la història del col·leccionisme a Catalunya. Josep Puiggarí i les exposicions de l'Asociación artístico-arqueológica barcelonesa, la pinacoteca de Josep Estruch i Cumella i el Palau Maricel de Charles Deering. A BASSEGODA, Bonaventura (ed.). Col·leccionistes, col·leccions i museus (p. 119-152). Bellaterra: Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona; Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona; Girona: Servei de Publicacions de la Universitat de Girona; Lleida: Edicions i Publicacions de la Universitat de Lleida.

BASSEGODA, Bonaventura (2013). Josep Puiggarí i Llobet. A Diccionari d'historiadors de l'art català-valencià-balear. Disponible en línia a: http://taller.iec.cat/dhac/dhac_p.asp?id_personal=138. Consultat el 12 de juny de 2016.

MASCARÓ, Josep (2014). Collserola i la metròpoli. Diagonal, 38. Disponible en línia a: http://www.revistadiagonal.com/articles/ciutats/collserola-metropoli/. Consultat el 13 de juny de 2016.

SALA, Teresa (2012). Estiueig i esbarjo a la corona de Barcelona: la Colònia Busquets de Vallvidrera, un exemple singular. A SALA, Teresa (coord.). Pensar i interpretar l'oci: passatemps, entreteniments, aficions i addiccions a la Barcelona del 1900 (p. 233-246). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

TILLÓ, Teresa i TRIBÓ, Gemma (2008). El Recinte Mundet. A TRIBÓ, Gemma (coord.). El campus Mundet: un entorn per descobrir (p. 19-28). Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

La Foia - Mina de Cabres - Ermita de sant Salvador - Castell de l'Alcalatén - La Foia

Aquesta setmana vos presentem una ruta per l'Alcora, a la comarca de l'Alcalatén. L'eixida i l'arribada la fem des de la localitat de la Foia, integrada en el seu terme i distant uns quatre quilòmetres de la capital municipal.

Porxos i entrada de l'ermita de sant Salvador de l'Alcora

La ruta s'inicia junt a la parada de l'autobús de la Foia. Des d'ací eixim cap al carrer de les Campanes i, de seguida, fem cap a l'església de sant Miquel, del segle XVII. 

Façana de l'església de sant Miquel de la Foia

En aquest punt ens incorporem al carrer Major, el qual ens aboca directament cap al barranc de la Foia. Creuem el seu llit i comencem a pujar cap a la carretera CV-190. 

Barranc de la Foia, que separa aquesta població de la carretera CV-190

En eixir a la carretera, al nostre davant, veiem uns panells informatius de PR. Els seguim en direcció a l'ermita de sant Salvador. Immediatament comencem una pujada important i relativament llarga per una pista envoltada de camps de conreu i d'algunes casetes de camp.

 Senyals de PR a l'altra banda de la carretera

Pujada entre les partides de la Foia i de la Tancada

Quan pràcticament veiem que la pujada arriba a la seua fi, trenquem a la dreta seguint el PR. Ací es perd l'asfalt i caminem ja per una pista molt incòmoda plena de pedres soltes. 

Pista

No obstant, no tardem en aplegar a un collet on es bifurquen els camins. Nosaltres hem de tombar a mà esquerra, seguint també el PR. 

Bifurcació a mà esquerra

En aquest tram passem per un antic corral que és travessat per l'actual senda. També veiem el que ens semblen les restes d'un forn de calç. A la fi eixim a la mina de Cabres, completament en ruïnes. D'ací es va extraure gran part del ciment emprat per a construir les conegudes Villes de Benicàssim, a la Plana Alta.

 Corral en ruïnes al mig de la senda

Ruïnes a la mina de Cabres

Ara torna l'asfalt, doncs ens incorporem al camí vell de l'Alcora a Costur, transformat en pista, cap a la dreta, en direcció a la capital de l'Alcalatén. Des del camí ja podem veure, encara lluny, l'Alcora i, en tot moment, anem resseguint el barranc de Montmirà. Passem també just per baix del tossal del Bou, malauradament travessat pels cables elèctrics. Deixem a mà dreta unes casetes i de seguida ja gaudirem de les vistes del castell de l'Alcalatén, a l'esquerra. 

 Vista llunyana de l'Alcora

 Barranc de Montmirà

Vista del castell de l'Alcalatén

Poc abans d'eixir a la carretera CV-190, girem a l'esquerra per una pista que travessa el barranc de Montmirà i comença a pujar per l'altra banda de barranc cap al Castell. En pocs minuts fem cap a aquest paratge històric, on també s'ubica l'ermita de sant Salvador, fundada en el segle XIII, tot i que molt modificada al llarg dels segles. 

 L'ermita de sant Salvador i el castell de l'Alcalatén

 Ermita de sant Salvador

Castell de l'Alcalatén

Visitem l'ermita i el castell i girem cua per on havíem vingut fins a la carretera CV-190. Des d'aquest punt caminem amb precaució per aquesta via i en poc més de deu minuts arribem a les primeres cases de la Foia. Aleshores girem a l'esquerra i passem per damunt del barranc de la Foia.

 Vista llunyana de la presa de l'embassament de l'Alcora

Pont per a creuar el barranc de la Foia

Si continuàrem a mà esquerra, aplegaríem fins a l'embassament de l'Alcora. Nosaltres, tanmateix, girem a la dreta per un camí que, poc més endavant, es transforma en senda pràcticament per dins del llit del barranc. Passem a tocar del llavador del poble, i eixim novament al carrer Major.

 Camí vora el barranc de la Foia

Llavador de la Foia

Des d'ací, únicament hem de tornar al punt des d'on havíem començat la ruta per a donar-la per finalitzada. Tot seguit vos deixem el seu enllaç a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11807814. Gaudiu-la!

El vocabulari de la natura: CLOVA

Aquesta setmana us presentem ací al bloc una nova entrega de la sèrie El vocabulari de la natura, en la qual la protagonista és la paraula 'clova'. El seu significat, d'acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) és "tros de terra bona, cultivada, tancada de paret".


Aquest mot, d'acord amb el que manifesta (Alomar, 2005: 93) és un dialectalisme del mallorquí, doncs únicament és conegut a les illes. En aquest sentit, i en consonància amb el que expressa el DCVB, deriva del català general 'closa', amb el mateix significat (Alomar, 2005: 93). En última instància, tant clova com closa provenen del llatí clausa, 'tancada' (DCVB). 

El DCVB explica l'evolució de la paraula en dues etapes. La primera, en la qual va perdre la -s-. I, la darrera, en la que afegí la -v- intervocàlica per a evitar l'hita. 

Pel que fa a la coneixença del mot, aquesta es concentra a l'orient de l'illa de Mallorca i, concretament, als pobles ubicats al voltant de Manacor, on és un genèric habitual en la seua toponímia (Alomar, 2005: 94). 

Finalment cal apuntar que ni el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) recullen 'clova' amb el significat que ací estem comentant. Nogesmenys, sí que apleguen la definició de 'closa' com a "terreny envoltat de parets, reixes, tanques, etc." (DIEC) i com a "terreny tancat dedicat al pasturatge" (DNV). 

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ALOMAR, Gabriel (2005). La distribució geogràfica del genèric clova a Mallorca. A BASSA, Ramon i PLANISI, Hermínia (coord.). XVIII Jornada d'Antroponímia i Toponímia (p. 93-107). Palma: Universitat de les Illes Balears.
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat