Calaix d'interior: El crim de Bellvís

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior en la qual és protagonista la localitat de Bellvís, ubicada a la comarca del Pla d'Urgell. Si fa uns mesos publicàrem un article sobre l'anomenat 'Crim d'Anglesola' de 1892, en el de hui us parlem del 'Crim de Bellvís' de 1894.

Vista actual de Bellvís des de l'encreuament 
dels camins de Fondarella i de Sidamon


A primeries de novembre de 1894, José Capdevila Escué, barber de Bellvís i germà del metge del poble, va rebre un missatge anònim que el convidava a anar a la població veïna del Palau d'Anglesola per tal de "tratar un negocio urgente" (Jiménez, 1896: 3). En atenció d'aquella misteriosa comunicació, va eixir ben de matí de sa casa el divendres dia 9. D'entre les diferents rutes que hi tenia per a anar fins a Palau, elegí el camí de Bellvís al Palau d'Anglesola.

Camí de Bellvís al Palau d'Anglesola en l'actualitat

Després d'una estona de camí, asseugra el periodista Jiménez (1896: 3) de La correspondencia de España que aproximadament a la meitat del recorregut, algú que estava amagat dins d'una caseta disparà a José. I encertà el tir. Immediatament la bala, que havia impactat en el cos del barber, travessà el seu braç esquerre i se li allotjà a les costelles. 

Vista actual d'una de les casetes que se situen als marges 
del camí de Bellvís al Palau d'Anglesola

La sang brollava amb força del cos del malferit germà del metge de Bellvís però aquest encara reuní les forces suficients per a pegar a córrer i cridar en busca d'auxili. L'assassí isqué del seu amagatall i seguí a José a la carrera, tot disparant de nou la seua arma, una Laufacher de dos canons. Tanmateix, aquesta vegada errà el dispar. 

Després de fugir durant 300 metres del seu desafortunat destí, esgotat i desagnat, José va caure a un marge del camí i es quedà estés allà. En aquell moment, va poder veure's cara a cara amb el criminal que el perseguia. Aquest, sense pietat, li pegà un altre tret que li destrossà el rostre. 

Paisatge rural al terme de Bellvís. Al fons, l'ermita del Miracle.
Fotografia realitzada per Josep Salvany el 1922.

Amb el que no comptava l'agressor era amb la presència de testimonis. Uns jornalers que conreaven un camp proper escoltaren els crits de José. Ràpidament s'adreçaren al camí per a veure què passava, i van observar, en la distància, el funest desenllaç del crim. 

Un d'ells, probablement domiciliat al Palau d'Anglesola i d'uns catorze anys, reconegué l'atacant. Es tractava de Bartolomé Curià, més conegut com Puchineli, titellaire de professió qui, després de matar Capdevila, se n'anà ràpidament cap a la població de Vila-sana, aleshores anomenada Utxafava, per tal de fabricar-se una coartada. 


Finalment, tot i que el jove palauanglesolí no reiterà la seua versió dels fets davant de les autoritats, Curià fou detingut i portat a judici a finals de febrer de 1896, any i mig després de l'assassinat. Ell, que sempre es va declarar innocent, va ser defensat d'ofici pel conegut advocat lleidatà Manuel Miquel i Boix, secretari-comptador del Col·legi d'Advocats de Lleida en aquella època. Davant d'ell, l'acusació fou exercida per l'advocat novell Roman Sol i Mestre, qui en 1895 havia estat el primer director del periòdic El Pallaresa

El fiscal demanava que Puchineli fóra condemnat per robatori i homicidi. L'acusació, per la seua banda, exigia que els fets foren qualificats com a assassinat i robatori. Finalment, la defensa pretenia aconseguir la lliure absolució de l'encausat. 

Al remat, l'acusat fou trobat culpable només d'homicidi i condemnat a 15 anys de presó. A més a més, en concepte d'indemnització va haver de pagar-li a la família de José Capdevila 2.500 pessetes, una xifra considerable per a aquells temps i per al nivell de vida de Bartolomé Curià. 

REFERÈNCIES
ANÒNIM (1896, 26 de febrer). Desde Lérida. La Vanguardia, p. 4, n. 4.599.
COLEGIO DE ABOGADOS DE LÉRIDA (1895). Lista de los abogados del Ilustre Colegio de Lérida en el año económico 1895 á 1896. Lleida: José Antonio Pagés.
GONZÁLEZ, Lola (dir.) (1997). Manuel Jiménez Catalán: la imprenta en Lérida. Lleida: Publicacions de la Universitat de Lleida.  
JIMÉNEZ (1896, 24 de febrer). Desde Lérida. La correspondencia de España, p. 3, n. 13.898.

Grau de Moncofa - Riu Belcaire - Biniesma - La Torre - L'Estanyol - L'Alqueria - La Ratlla - El Ràfol - Senda l'Om - Riu Belcaire - Grau de Moncofa

Aquesta setmana vos presentem la nostra primera ruta a la vora de la mar, en la qual visitem la zona sud del terme municipal de Moncofa, fins a la ratlla amb el terme de Xilxes. Aprofitem ara que s'apropa l'estiu per a convidar-vos a gaudir d'aquest camí. 

Platja del Masbó, al Grau de Moncofa, punt d'eixida i d'acabament de la ruta

La ruta s'inicia en l'encreuament del carrer de Fuerteventura amb l'avinguda Mare Nostrum, del Grau de Moncofa. Des d'allà, deixant a mà esquerra la platja del Masbó, que aquest estiu de 2016 tindrà bandera blava, avancem cap al sud fins al final de l'avinguda. Aleshores tombem a mà dreta pel carrer Tamarit. De fet, ens estem movent per la partida del Tamarit, molt urbanitzada i transformada, però on encara hui sobreviu una reduïda zona humida pels volts del llit del riu Belcaire, o riu de la Vall d'Uixó. El nom d'aquesta zona del terme moncofí podria tindre el seu origen en el fet d'haver abundant ací en el passat el tamarit o tamariu, un arbust que suporta la salinitat del sòl i pot crèixer a prop de la mar.

Finalment, en la intersecció del carrer Tamarit amb la séquia de l'Illa, girem a l'esquerra per l'avinguda de la Generalitat. La seguim, vorejant la séquia de l'Illa i ens incorporem en acabant al carrer de Segòvia (recte).

 Final de l'avinguda Mare Nostrum

El Tamarit

En arribar al final del carrer, girem a l'esquerra per a deixar enrere ja la zona urbanitzada i endinsar-nos pel camí de Biniesma, cap a la Torre. Creuem el riu Belcaire i, sense desviar-nos en cap moment, eixim al camí de les Cabres. El prenem en direcció est cap al càmping Los Naranjos i la urbanització de la Torre. 

 Darrers metres del riu Belcaire, abans de la mar

 Camí de Biniesma

Càmping "Los Naranjos"

Quan arribem a les cases, anem a la dreta pel camí dels Serradals, en direcció sud. Just a mà esquerra, poc abans d'arribar a la urbanització de l'Alqueria, ens queda l'Estanyol. Entrem en aquesta urbanització per l'avinguda d'Aragó i la travessem sencera. Finalment apleguem al camí de la ratlla de Moncofa i Xilxes.

 Camí dels Serradals

Final de la urbanització "L'Alqueria", en la ratlla de Moncofa i Xilxes

Seguim aquest camí a la dreta, cap a l'oest. No el veiem, però mentre avancem amb les muntanyes de la serra d'Espadà al nostre davant, a la dreta queda el jaciment romà de l'Alqueria, on s'han trobat restes ceràmiques i d'altres materials dels segles III i IV d.C. Fem cap al camí del Ràfol, el qual ens porta de nou al camí de les Cabres. L'agafem, però ara cap a l'oest per a anar a buscar la senda l'Om.

 Camí del Ràfol

Camí de les Cabres

Senda l'Om

Caminem per la senda l'Om, en alguns punts envoltats d'alts canyars, i arribem al riu Belcaire novament. El creuem i continuem fins al camí del Tros de la Vila. Girem a l'esquerra i ja fem cap a la zona urbanitzada del Grau de Moncofa. Des d'ací sols queda aplegar fins al nostre lloc d'eixida on acabem la ruta. De ben segur que si haguérem fet aquest camí fa quinze anys, haguérem vist menys asfalt. 

Camí del Tros de la Vila

Per a acabar, ací us deixem ele enllaços d'aquesta ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10471542 i http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10471680

El vocabulari de la natura: FOU

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura en la qual la protagonista és la paraula "fou". D'entrada, molts l'associareu amb la tercera persona del passat simple del verb ser, però ací ens interessa un altre dels seus significats. Així doncs, la nostra fou, femenina, és definida pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) com a "barranc, pas estret". 


Aquesta breu conceptualització és ampliada pel Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) on, a banda, també s'anomena fou a un "coll de muntanyes, pas entre dos penyalars". 


La seua etimologia és esclaridora en relació al seu significat, doncs el DCVB la fa derivar del llatí fauce, "gola". Per tant, aquests passos estrets que formen les fous recorden a l'estretor i foscor de la gola dels éssers humans. 


Tot i ser una paraula no gaire coneguda, fou ha deixat la seua empremta a la toponímia dels pobles valencians i catalans. Al País Valencià, concretament, abunda a l'extrem nord, on és present als pobles de Rossell i la Pobla de Benifassà, que formen part de la comarca del Baix Maestrat, i a Vallibona, als Ports. A Catalunya, per la seua banda, hi destaca la coneguda Fou de Bor, al terme municipal de Bellver de Cerdanya, a la comarca de la Baixa Cerdanya. També es recull el mot com a topònim a pobles com la Sénia, al Montsià; Tosses, al Ripollès; o sant Pere de Vilamajor, al Vallès Oriental; per citar-ne tres exemples. S'observa, en tot cas, que la seua distribució geogràfica és més àmplia al Principat que no pas a València.

REFERÈNCIES
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/
INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Calaix d'interior: Quatre despoblats moriscos de la serra d'Espadà

Aquesta setmana publiquem una nova edició del nostre Calaix d'interior en la qual són protagonistes els moriscos valencians, sarraïns que, després de la conquesta de Jaume I, es quedaren a viure al Regne cristià de València. 

Distribució de la població al Regne de València el 1609. 
En negre, els llocs on només hi vivien moriscos

Per a Joan Fuster, aquesta gent eren els autòctons del país ja que, com diuen Herrero i Pons (1973), tot i haver renunciat als seus costums i haver adoptat completament els islàmics, la barreja amb els invasors nord-africans i àrabs no fou suficient per a desvirtuar la seua particularitat racial hispana, romana i visigoda. 

Nogensmenys, després de la conquesta cristiana, "la inassimilació d'aquesta minoria etnicolingüística, la disminució de les rendes senyorials, l'amenaça política que la seva vitalitat demogràfica comportava, les implicacions turques i la intolerància religiosa i social" (Ferrando i Nicolás, 2011: 234) provocaren un rebuig general envers ells. Si el 1582 l'oposició interessada de gran part de la noblesa valenciana impedí que el Rei Felip I de València i II de Castella els foragitara (Costa, 2010: 27), el 1609 pràcticament ningú alçà la veu en contra del Decret d'expulsió signat per Felip II de València i III de Castella que suposà la pèrdua, en quatre mesos, de vora un terç de la població del Regne, al voltant de 125.000 persones (Ardit,  2010: 72; Ferrando i Nicolás, 2011: 234) i, a més a més, d'un grup dinàmic amb un ritme de creixement que ultrapassava en un 25% al dels cristians (Reglà, 1968).

Embarcament dels moriscos en el Grau de Vinaròs
Pintura de Pere Oromig i Francisco Peralta (1613)

Amb tot, València va tardar molt de temps a refer-se. A mitjan segle XVII, el cens de 1646 mostra com encara no s'havien assolit al Regne els nivells poblacionals anteriors a 1609 (Reglà, 1968). En definitiva, el País Valencià va sofrir un "gran <<buidatge>>" que comportà l'abandonament de 305 pobles, que representaven més del 55% dels 553 assentaments valencians de moriscos (Cano, 2014). Aquest buidatge s'accentuà pel fet que els repobladors que ocuparen les localitats morisques i els seus camps de conreu foren majoritàriament cristians valencians que migraren dins de les mateixes fronteres del país. En aquest sentit, el contingent estranger de repobladors no superà el 10% del total, amb una barreja de mallorquins, aragonesos, catalans, castellans o, fins i tot, genovesos (Gil, 2012: 118).

Vista del territori de la serra d'Espadà i del sud-est de l'Alt Millars
Font: TERRASIT

Singularment, la serra d'Espadà i la banda sud-est de l'actual comarca de l'Alt Millars, tancades dins del triangle format pels nuclis cristians de Sogorb, Sagunt i Onda, s'havien convertit en un dels territoris moriscos més septentrionals del Regne de València, amb una xifra inferior a 19.000 ànimes mahometanes el 1609 (Espadàniques, 2014). En anar-se'n tota aquesta gent, Gaspar Escolano (1611), historiador de l'època, descrigué com "no se puede contar la ruyna de los lugares del Reyno, y quan yermos y despoblados han quedado con la transmigración de los Moriscos; y la dificultad que se siente en poblarlos".

Als despoblats d'Artesa, Tales, Benitandús, Veo, l'Alcúdia de Veo, Eslida, Aín, Aiòder o Fanzara arribaren cristians nouvinguts. Els seus noms esborraren la petjada dels antics pobladors: antropònims de talers com Mahomat Abdosalem o Cilim Morisch o d'artesols com Hamet Ubeÿt o Yucef Roget, que apareixen al cens de 1510 (Valldecabres, 2002: 251), es van esvair per sempre en favor de l'antroponímia cristiana. A pesar d'això, on si quedà la emprempta musulmana fou als topònims d'aquestes poblacions, que es van mantindre després de l'expulsió morisca. Així doncs, l'Alcúdia deriva de l'àrab al-kudya, "el pujol", o Aín, d'ayn, "font" (DCVB), per citar-ne dos exemples.

La pitjor part d'aquesta despoblació se l'emportaren els nuclis que no tornaren a ser poblats. Només els situats als territoris espadànic i altmillarenc en fan una bona llista. Nosaltres ací en parlarem de quatre. En primer lloc, de Benisuleima, Suleima, o Suera Alta, al terme de Suera, per ser un exemple de poble morisc repoblat i després tornat a abandonar. En segon terme, de Castro, també al terme de Suera, com a exemple de poble morisc definitivament abandonat el 1609 i reconvertit a corral i, ara per ara, emprat com a abellar. Seguidament, d'Alfeig, al terme d'Eslida, com a cas de supervivència del topònim tot i haver desaparegut les ruïnes del poble. I, per últim, d'Alfara, al terme de l'Alcúdia de Veo, com a exemple de poble la localització exacta del qual ens és desconeguda en l'actualitat.

BENISULEIMA
Benisuleima, o Suleima (Pérez, 2015a), anomenada després de l'expulsió dels moriscos com Suera Alta, va ser un llogaret de la vall de Suera que, des del segle XIX, s'integrà administrativament a Suera Baixa, l'actual Suera, de la qual ja depenia des d'abans pel que fa als afers religiosos. Les seues ruïnes se situen al cim d'un turó que domina el barranc de Castro, a una mitja hora a peu del cap municipal, uns metres a l'oest i per damunt del camí vell de Castro, i amb visió directa amb el castell de Maús.

Turó de Suera Alta, des de la pista de Castro-Pedralba

D'acord amb Escolano (1611: 704), Benisuleima es va fundar a partir d'un duar integrat pels descendents d'un cabdill musulmà anomenat Suleiman, l'equivalent mahometà de Salomó. L'any de l'expulsió, aquest llogaret, juntament amb els de Saudent (l'actual Suera) i Castro, sumava 80 habitatges (López, 1829: 141). Un temps abans, el 1596, Benítez (1994: 117) registrava 26 cases a "Benizuleime".

En aquella mateixa època, molt poc abans de l'expulsió i en plena campanya evangelitzadora dels moriscos valencians,  el bisbe de Tortosa, el morellà en Gaspar Punter i Barreda, va presentar un pla per tal de reformar les parròquies existents als seus territoris. En el cas que ens ocupa, disposà la creació d'una església parroquial a Benisuleima, de la qual dependria Saudent. Aquest temple, que es ficà sota l'advocació de sant Bertomeu, va ocupar l'edifici de l'antiga mesquita del poble que, a banda, havia de reconstruir-se (Benítez, 1994: 118-119).

En ser obligats a emigrar els moriscos i quedar el poble abandonat, el duc de Sogorb atorgà una carta de repoblament a data de 22 de setembre de 1612, juntament amb la de Saudent. D'acord amb les dades de Cavanilles (1787: 106), a primeries del segle XVIII la xifra de veïns entre ambdues Sueres era de 70, i havia ascendit fins als 165 cap al 1785, gràcies a que "el suelo rinde mucho quando hay aplicación y constancia".

Un poc abans de la visita de Cavanilles, el 1765, el comptador major i procurador general del duc de Sogorb, Baltasar Venero de Valera, ens deixà una acurada descripció de l'indret, rebatejat ja com a Suera Alta, i habitat, segons ell, per 12 veïns. La diferència poblacional aleshores entre els dos nuclis era ja molt destacada, perquè el mateix Venero de Valera compta 78 veïns a Suera Baixa (Grau i Romero 2005: 64).

"El lugar de arriba, llamado Suera Alta, se compone de onze casas y doze vezinos, y está situado en la cumbre de otro monte de bastante elevación por la parte de oriente, en que está el único camino y subida al lugar, y por la de medio día, en que se halla un profundo barranco sobre el que se sitúa el pueblo, desde cuyas casas da vista a su hondura por estar abocado a él, y se manifiesta lo inaccesible del lugar por esta parte, mirándose desde él azia la del poniente y algo inclinado a la del norte, el castillo arruinado llamado de omenaje de Suera, en un encumbrado monte cuya cuesta desde el pueblo tendrá un quarto de legua. En el referido barranco de la parte de medio día vajo el lugar, se hallan algunas huertas con el beneficio del agua que nace de una fuente a la parte de arriba azia poniente, llamada de Castro y se recoge en una valsa para el riego de ellas, sirbiendo para el de las de este lugar de Suera Vaja otra fuente mayor copia que naze a la parte del norte del mismo barranco, distante un tiro de fusil de este dicho lugar. Siendo el todo de las huertas de este término doscientas quarenta y siete anegadas. 

Se halla todo el término bastante poblado de alcornoques cuya corteza sirbe de corcho, de que hay cosecha en este lugar, en los muchos montes que ocupan el término, y los más de ellos cultibados y plantados de algarrobos y algunos olivos y igueras".

(Grau i Romero, 2005: 64).

Benisuleima, o Suera Alta, en l'actualitat

Aquest paisatge de sureres, o alcornocs, com deien els majors a l'arbre del suro, es mantenia a mitjan segle XIX, en afirmar Madoz (1847: 411) que "en Suera Alta y Suera Baja hay bastantes alcornocales, haciéndose continuas plantaciones para aprovechar el corcho". Així mateix, descrivia aquest autor el poble de la manera següent:

"Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón (5 leguas), partido judicial de Lucena (5 leguas), audiencia territorial y capitanía general de Valencia, diócesis de Tortosa (20 leguas). Situación: Sobre un peñasco en la falda meridional de un monte; la baten los vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada á San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige á Matet y á Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, vino, aceite, higos y algarrobas; hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: la agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: con Suera Baja (véase)".

(Madoz, 1849: 553).

La puixança del nucli de Suera Baixa respecte de la del de Suera Alta era més que evident, com ja s'observava al segle anterior. Madoz comptà 45 habitants a Suera Alta el 1849, mentre que a la Baixa n'eren 908 (Madoz, 1849: 553).

Arcs a Suera Alta

L'abandonament de Suera Alta es va completar en la segona meitat del segle XIX. L'onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón (1873: 532) explica que el llogaret "fué pocos años atrás habitado por algunos vecinos, pero hoy ha sido tal su decadencia y ruina, que solo cuenta en buen estado 5 casitas de uno y dos pisos inhabitadas la mayor parte del año".

De tot allò, hui no queda pràcticament res. Els habitatges altsuerencs estan a terra, envaïts per una frondosa vegetació que, a poc a poc, recupera l'espai que li pertoca. A més, el darrer dels vestigis que conservava de quan s'anomenava Benisuleima, el cementeri, va ser arrassat en obrir una pista que fa cap a la font de Castro.

Restes humanes al cementeri destruït de Benisuleima

A mode de tancament, cal apuntar que alguns autors com ara Bazzana i Guichard (1978) identifiquen les ruïnes de Suera Alta amb les del poble morisc de Castro, cosa que sembla contradir les paraules del cronista de la visita de Baltasar Venero de Valera als dominis del duc de Sogorb el 1765: "en virtud de la real pracmática de veynte y dos de setiembre del año mil seiscientos y nuebe, se volvió a poblar de nuevo este dicho lugar o universidad de Sueras, llamados entonces los dos pueblos, de que se compone Suleyma y Saudent, conocidos en el día por los dos nombrados Suera Alta y Baja" (Grau i Romero, 2005: 65).

CASTRO
Castro, o Castres, com l'anomena Escolano (1611: 704), va ser un llogaret de la vall de Suera. Les seues ruïnes estan ubicades al cim d'un turonet, a escassos metres del camí vell de Castro i molt a prop de la font homònima, aproximadament a una hora a peu de la capital del municipi. Etimològicament, el seu topònim deriva del llatí castrum, "fortalesa" (DRAE). No hem de confondre'l amb el seu conegut homònim fondeguiller, que és el que més profusament apareix citat a les fonts bibliogràfiques. La reiteració d'aquest topònim en diversos indrets de la serra d'Espadà fa pensar l'existència allà de nuclis cristians fortificats entre els segles V i IX "antes de la asimilación de la población hispanorromana de la España Oriental durante los siglos X y XI" (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 312-313).

Ruïnes al despoblat de Castro

El nucli anà perdent població des del segle XV. Dels 33 habitatges que tenia el 1415, passà a 26 el 1427, a 16 el 1451 i, finalment, a 6 el 1563 (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319; Lapeyre, 2009: 43). Tanmateix, en els següents registres poblacionals de 1572, 1596 i 1602 no hi ha cap dada de Castro. Com ja havíem dit abans per a Benisuleima, el 1609 es comptaven 80 habitatges de moriscos a la vall de Suera (López, 1829: 141), xifra que hauria d'incloure la de Castro.

En ser expulsats, va quedar abandonat i ja no va ser repoblat amb cristians nouvinguts. És la causa que apunta Cervantes (1995: 300) per a explicar que no aparega citat com a poble al segle XVII. No obstant això, en un registre d'habitatges de 1646 se'n compten 18 al Castro de Suera (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 319), però aquesta dada es podria correspondre amb la de Benisuleima (Suera Alta) o amb la del conjunt d'una mermada vall de Suera que aleshores no s'havia refet encara del buidatge poblacional sofert el 1609. En aquest sentit, la dada concideix amb l'aportada per al conjunt de les dues Sueres en aquell 1646 per Halperín Donghi (2008: 247).

Cap visitant posterior d'aquestes terres parla de Castro, i únicament fan referència a la font i al barranc de Castro, als quals dóna nom, com ja havíem reproduït abans al text de 1765 sobre Benisuleima. Cavanilles (1787: 106) també es refereix al barranc, però sense citar-ne el nom: "tiene también un riachuelo que fertiliza muchos campos".

Ruïnes de Castro en l'actualitat

A la cartografia actual el despoblat apareix anomenat com a "corrals de Castro", que és la funció que els cristians donaren als habitatges buits dels moriscos. Tot i això, a banda de com a corrals, sembla que també s'usaren com a assecadors, ja que a un mapa de 1908 així queda reflectit. Hui dia, Castro és emprat com a abellar.

ALFEIG
Alfeig, escrit també Alfetx, va ser una alqueria morisca del terme d'Eslida de la qual pràcticament no ens han arribat restes. Tot i això, la permanència del seu topònim ens permet determinar amb exactitud el lloc on estigué situada. Es trobava, doncs, a l'actual partida de l'Horta d'Alfeig, a l'est i molt a prop del nucli urbà del cap municipal. De fet, rep el nom de camí de l'Horta d'Alfeig la via que ix des del carrer del Llavador d'Eslida i va a fer cap al camí de Castro (el Castro de Fondeguilla), arribant pràcticament fins a la font de Matilde

Mur a l'Horta d'Alfeig, possiblement del temps dels moriscos
Font i referència: @espadaniques

L'etimologia d'aquest topònim ens confirma la ubicació, ja que vol dir "al peu de la muntanya" (Algarra, Hurtado i Rosselló, 2015: 282) i, efectivament, l'Horta d'Alfeig es troba als peus de la Costera, amb un desnivell negatiu de vora 300 metres d'altura respecte del cim, que se situa tot just al seu darrere si observem aquest indret des d'Eslida. 

Alfeig és citat en un document de 1417, on s'anomenen els "locos et alcareas de Almerxeta, Benisahada, Ampadars, Selim et Alfeig, vallis de Esllida, et Almexera" (López, 2006: 476). El 1563 comptava amb 12 cases (Danvila, 1887: 291).

En qualsevol cas, degué restar deshabitat després de 1609, ja que no apareix en la relació que na Maria Luisa del Rosario Fernández de Córdoba y la Cerda fa dels dominis del ducat de Sogorb el 1787, en la qual, en citar a Eslida, anomena "los lugares derruidos de Celín, Amparades, Lauret, Masajaraca, Exâulin, Mirambuix, y Benifanda" (Fernández de Córdoba, 1787: 61). Tampoc l'havia mencionat Escolano (1611: 726), qui només fa referència a una "aldehuela" anomenada Mesquita, a una llegua de distància d'Eslida, en terme d'Artana, i que es correspondria amb Algímia d'Artana (Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, 1985: 338); i a Almaxaraca, que Pérez (2015b) situa a l'actual partida dels Corrals.

Tot apunta, doncs, a que els repobladors cristians d'Eslida reconvertiren els carrers i habitatges despoblats d'Alfeig, propers al cap municipal, al barranc de Xóvar i al naixement d'aigua de la font de Matilde, i d'un relleu més suau que el de molts altres paratges del terme, en camps de conreu, conservant el cognom d'Alfeig per a distingir aquella Horta d'altres com la de la font d'Albir o la del Bany. 

ALFARA
Alfara va ser un llogaret morisc ubicat a la vall del riu de Veo. En l'actualitat no se sap amb exactitud el lloc on va estar situat, ja que han desaparegut tant les seues ruïnes com el seu topònim. El fet de ser anomenat pràcticament sempre al costat de Benitandús i aparèixer a la documentació, fins i tot, com Alfara de Benitandús, per a diferenciar-lo d'altres Alfares, com ara d'Alfara d'Algímia, dóna a entendre que el seu emplaçament degué ser proper a l'actual pedania alcudiana. Nogensmenys, Butzer, Butzer, Mateu i Miralles, (1985: 310), optaren per situar-lo a tocar de Veo. Etimològicament deriva de l'àrab al-ḥara, "el carrer" (DCVB).

Localització d'Alfara respecte dels tres nuclis ara per ara poblats del terme
de l'Alcúdia de Veo (l'Alcúdia, Veo i Benitandús) i del despoblat de Xinquer

D'acord amb les dades aportades pel cens de l'any 1488, entre els focs de Benitandús i Alfara n'hi havien 37, que passaren a ser-ne 39 el 1490. El 1510 se'n comptaven 31, que es repartien 150 caps de bestiar (Valldecabres, 2002: 550). El 1563 hi ha registrades tres famílies a Alfara, que amb el conjunt de Benintadús en serien 22 (Danvila, 1887: 291, 294). El 1609, any de l'expulsió, Benitandús tenia 35 habitatges, però no hi ha cap referència particular als d'Alfara. Això no vol dir que s'haguera despoblat, ja que tan sols set anys abans, el 1602, apareixia citada la seua església a una butlla papal  per la qual es convertia el temple en un annex de la parròquia de l'Alcúdia de Veo (Església Catòlica, 1753).

L'any 1611 li petorcà la repoblació cristiana d'Alfara a Pere Escolano, juntament amb la de Benitandús (Ardit i Guinot, 2015). Tanmateix, en el registre de 1646 tan sols es compten 9 habitatges a Benitandús, sense fer cap esment a Alfara. No obstant això, Mares (1681: 125) diu que "entre los dos (Alfara i Benitandús) tendrán 30 casas". Aquesta xifra ens sembla, en tot cas, massa elevada i poc real, ja que evidenciaria una ràpida recuperació poblacional que no es va donar a altres indrets de la contrada.

En qualsevol cas, es duguera a terme o no la repoblació, foren certes les dades de Mares o no, en la visita senyorial de 1765 no es fa cap esment a Alfara, així com tampoc en parlen Cavanilles en eixe mateix segle XVIII ni Madoz al XIX. Alfara, el poble i el topònim, desaparegueren en l'oblit i les seues terres poden ser ara camps de conreu, carretera, perduts o estar submergides sota l'embassament de Benitandús.

REFERÈNCIES:
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia a: dcvb.iecat.net.

ALGARRA, Víctor; HURTADO, Tomás; ROSSELLÓ, Miquel (2015). El poblado medieval de la Llometa del Castellet (Benaguasil, València). Una primera aproximación cronológica y cultural. A MARTÍ, Javier (coord.). Actuacions sobre el patrimoni arqueològic de la Comunitat Valenciana: Actes de les I Jornades d'Arqueologia de la Comunitat Valenciana (p. 267 - 282). València: Ajuntament de València.

ARDIT, Manuel (2010). Els moriscos valencians: una panoràmica historiogràfica. Manuscrits, 28, 71-86.

ARDIT, Manuel i GUINOT, Enric (2015). Cartes de poblament valencianes modernes (segles XVI-XVIII). València: Publicacions de la Universitat de València.

BAZZANA, A. i GUICHARD, P. Un important site réfuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado de Monte Mollet. Mélanges de la Casa de Velázquez, 14, 485 - 501.

BENÍTEZ, Rafael (1994). Las parroquias de moriscos en los territorios valencianos de la diócesis de Tortosa. A MARTÍNEZ, Enrique i SUÁREZ, Vicente (ed.) Iglesia y sociedad en el Antiguo Régimen. Las Palmas: Universidad de Las Palmas de Gran Canaria.

BUTZER, Elisabeth, BUTZER, Karl, MATEU, Juan F. i MIRALLES, Ismael (1985). Una alquería islámica medieval de la sierra de Espadán. Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, volum LXI, 306 - 365.

CANO, Àngel (2014). L'expulsió dels moriscos valencians: causes i conseqüències (II). Disponible en línia a: http://blocs.mesvilaweb.cat/Angelcanomateu/?p=267593. Consulta: 4 d'abril de 2016.

CAVANILLES, Antonio Josef (1787). Observaciones sobre la Historia natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reyno de Valencia. Madrid: Impremta Reial.

CERVANTES, Francisco Javier (1995). El valle de Almonacid, la Serra d'Eslida y la Vall d'Uixó, problemas de toponimia y organización del territorio (ss. XIII-XVI). Actes del XXI Col·loqui de la Societat d'Onomàstica, 70, p. 295-304.

COSTA, Pasqual (2010). Els moriscos, de la conversió a l’expulsió. Sarrià: revista d'investigació i d'assaig de la Marina Baixa, 4, 22-31.

DANVILA, Manuel (1887). Desarme de los moriscos en 1563. Boletín de la Real Academia de Historia, volum 10, 273-305.

ESCOLANO, Gaspar (1611). Década primera de la historia de la insigne y coronada Ciudad y Reyno de Valencia. València: Pedro Patricio Mey. 

ESGLÉSIA CATÓLICA (1753). Bullarum privilegiorum ac diplomatum Romanorum Pontificum. Volum 5.

ESPADÀNIQUES (2014). Els últims dies dels moriscos a la serra d'Espadà (I). Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2014/10/els-ultims-dies-dels-moriscos-de-la.html. Consulta: 3 d'abril de 2016.

FERNÁNDEZ DE CÓRDOBA, María Luisa del Rosario (1787). Noticia de la fundación del Patronato Real de Legos. Madrid: Antonio de Sancha.

FERRANDO, Antoni i NICOLÁS, Miquel (2011). Història de la llengua catalana. Barcelona: Editorial UOC.

FUSTER, Joan (1962). Poetes, moriscos i capellans. València: L'Estel.

GIL, Antonio (2012). Singularidades del régimen señorial valenciano: expansión, declive y extinción de la señoría directa. Alacant: Publicacions de la Universitat d'Alacant.

GRAU, Antoni i ROMERO, Joan (2005). Visita senyorial a l'Estat de Sogorb (1765) i al marquesas de Dénia (1766). València: Publicacions de la Universitat de València.

HALPERÍN DONGHI, Tulio (2008). Un conflicto nacional: moriscos y cristianos viejos en Valencia. València: Publicacions de la Universitat de València.

HERRERO, Josep i PONS, Empar (1973). La revolución de los moriscos en la sierra de Espadán. Disponible en línia a: http://artanapedia.com/artana-musulmana-i-morisca/la-revolucion-de-los-moriscos-en-la-sierra-de-espadan/ Consulta: 4 d'abril de 2016.

LAPEYRE, Henry (2009). Geografía de la España morisca. València: Publicacions de la Universitat de València.

LÓPEZ, Luis (1829). Censo de población de las provincias y partidos de la Corona de Castilla en el siglo XVI. Madrid: Impremta Reial.

LÓPEZ, Carlos (2006). Liber Patrimonii Regii Valentine. València: Publicacions de la Universitat de València.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum X. Madrid.

MADOZ, Pascual (1849). Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar. Volum XIV. Madrid.

MARES, Vicente (1681). La Fénix Troyana. S.D.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón. Castelló: Rovira Hermanos.

PÉREZ, Òscar (2015a). Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html. Consulta: 5 d'abril de 2016.

PÉREZ, Oscar (2015b). Llegendes de la serra d'Espadà (III): la gerra soterrada d'Eslida. Disponible en línia a: http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/llegenda-Eslida.html. Consulta: 15 d'abril de 2016.

REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Diccionario de la lengua española. http://dle.rae.es/?w=diccionario.

REGLÀ, Joan (1968). Aproximació a la història del País Valencià. València: L'Estel.

VALLDECABRES, Rafael (2002). El cens de 1510: relació de focs valencians ordenada per les Corts de Montsó. València: Universitat de València.

Barcelona - Can Masdéu - Hospital de sant Llàtzer - Coll de la Ventosa - Can Rius - Coll de Peirà - Coll de Canyelles - Turó de Roquetes - Torre del Baró - Turó d'en Segarra - Carretera Alta de les Roquetes - Barcelona

Aquesta setmana us presentem una ruta pels termes municipals de Barcelona i de Montcada i Reixac, en la qual visitem l'extrem nord de la serra de Collserola, que domina el districte de Nou Barris i des d'on gaudim d'unes magnífiques vistes de tot el Pla de Barcelona, del sud-est de la mateixa Collserola, dels pobles del Vallès i, fins i tot, del massís de Montserrat.

Montserrat des del camí que puja des del coll de Canyelles al turó d'en Segarra

La ruta s'inicia a la plaça de Karl Marx, al barri barceloní de Canyelles. Per a arribar-hi, es pot utilitzar bé el metro (Línia 3, estació: Canyelles), bé l'autobús (línies 47, 60, 76, V27, ...). Una vegada allà agafem el camí antic de sant Llàtzer, en direcció a l'oest, i comencem a guanyar altura de seguida. 

Imatge de satèl·lit de la situació del camí antic de sant Llàtzer respecte 
de la plaça de Karl Marx i el passeig de la vall d'Hebron.

Camí antic de sant Llàtzer

En creuar la carretera Alta de les Roquetes, deixem a mà esquerra les instal·lacions del Club Esportiu Canyelles, i continuem a la dreta, per un camí tancat amb una cadena. Ara anem cap al nord. Pocs metres més endavant fem cap al camí de sant Llàtzer, el qual prenem a mà esquerra, pujant. A la nostra dreta, queda el torrent de Can sant Genís. 

 Camí tancat amb una cadena

 Camí de sant Llàtzer

El turó d'en Segarra des del camí de sant Llàtzer

Al cap d'uns minuts arribem a Can Masdéu, un antic establiment on eren internats malalts de lepra i que està documentat com a masia des del segle XVII, tot i que el seu origen sembla ser molt anterior; el deixem a la dreta. Continuem endavant i de seguida voregem per la seua banda inferior l'antic hospital de sant Llàtzer, per a menuts amb tuberculosi. Fent click ací trobareu més informació sobre aquest mas i sobre l'hospital.

 Can Masdéu, "espai social autogestionat".

Hospital de sant Llàtzer

A partir d'ací, s'accentua la pujada. A mà dreta, al llit del torrent de Can Sant Genís veiem una antiga bassa, dita la Bassa Gran de Can Masdéu, ara buida i abandonada. No tardem en trobar-nos al coll de la Ventosa, a uns 250 m.s.n.m. En aquest punt s'ubica Can Rius, just al límit dels termes de Barcelona i de Montcada i Reixac. 

 Comença la pujada

 Vista llunyana de Barcelona. Perfectament reconeixibles la Torre Mapfre i l'Hotel Arts, de Marina, 
i la Torre Agbar de la plaça de les Glòries Catalanes.

Bassa Gran de Can Masdéu

 Vistes des del coll de la Ventosa

Can Rius

Continuem, deixant Can Rius a la dreta, i arribem a uns senyals. Els seguim en direcció a Passeig de les Aigües - Torre Baró. En aquest tram gaudim d'unes meravelloses vistes de les ciutats del Vallès i del massís de Montserrat. Finalment fem cap al coll de Peirà, a 258 m.s.n.m. 

 Vista del Vallès

 Vista del turó de Montcada

Desviament a la dreta al mateix coll de Peirà

Ara girem a la dreta per un camí que fa una lleu pujada. Sense abandonar-lo en cap moment, sortim al coll de Canyelles, la primera de les altures d'avui que ens oferiran unes magnífiques panoràmiques de Barcelona. Continuem a l'esquerra per a pujar al turó de Roquetes, a 304 m.s.n.m, que dóna nom al barri que s'urbanitzà als seus peus. 

 Vistes des del coll de Canyelles

 Cim del turó de Roquetes

Panoràmica de Barcelona des del turó de Roquetes

En vorejar-lo per la seua vessant est, a mà esquerra deixem una vella mina, anomenada per alguns cova de Felipe, per haver-hi viscut allà un home anomenat així. Pocs metres més endavant, girem a mà dreta i comencem a baixar. Des de lluny ja veiem el Castell de la Torre del Baró, un hotel inacabat de primeries del segle XX. Cap ell ens adrecem. 

 Mina del turó de Roquetes, o cova de Felipe.

 Senda de baixada des del turó de Roquetes al castell de la Torre del Baró.

Vista del barri de Ciutat Meridiana des d'aquesta senda. 
A l'esquerra, novament el turó de Montcada.


En arribar, l'observem i baixem cap al mirador de Torre del Baró, des d'on agafem la carretera Alta de Roquetes en direcció sud. Arribem a un encreuament, pel qual ja havíem passat uns metres abans d'aplegar al Castell de la Torre del Baró, i desfem durant uns metres el nostre camí anterior. 

 Detall del Castell, abandonat fins el 2014, quan l'Ajuntament de Barcelona el va rehabilitar.

Panells explicatius sobre la urbanització fallida a Torre del Baró i Vallbona 
a primeries del segle XX

No gaire més endavant, agafem la senda de l'esquerra, que ens fa caminar per baix del turó de Roquetes, en direcció sud, i ens aboca novament al coll de Canyelles. 

Senda cap al coll de Canyelles

Continuem cap al sud i tornem a pujar, ara cap al turó d'en Segarra, a 326 m.s.n.m. Aquest és el punt més elevat de la ruta. Tanmateix, les vistes de Barcelona no són tan privilegiades com les que havíem fruït abans. 

 Senyal geodèsic al cim del turó d'en Segarra

Vista des del turó d'en Segarra

En aquest punt prenem una senda a mà esquerra que baixa bruscament cap al barri de Canyelles. Passem per un turó al cim del qual hi ha una torre elèctrica, després en voregem un altre, ja molt proper a la ciutat i, finalment, transitem una senda, situada a l'altra banda del torrent de Can Sant Genís respecte del camí de sant Llàtzer. Eixim a la carretera Alta de les Roquetes. 

 Senda des del turó d'en Segarra cap al barri de Canyelles

Vista del Tibidabo

En aquest punt, tombem a mà dreta i ens incorporem més endavant de nou al camí antic de sant Llàtzer. En dos minuts, arribem a la plaça de Karl Marx i donem per acabada la ruta.

Carretera Alta de les Roquetes

En definitiva, una excursió de poc més de set quilòmetres, al costat de la ciutat, per camins bastant transitats i apta per pràcticament tothom. Ací us deixem el seu enllaç a Wikiloc. Gaudiu-la! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12342677.