El vocabulari de la natura: GRELLA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura, en la qual anem a parlar de la paraula grella. El seu significat és "brot que surt a la soca d’un arbre o a la base d’un arbust", segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC). En els mateixos termes s'expressa el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV), quan la defineix com a "rebrot d'un arbre".


D'acord amb el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), aquesta paraula deriva de l'accepció  "brot d'un tubercle o d'un bulb" del mot grill, que prové, al seu torn, del llatí gryllu, el grill insecte per tots conegut (DCVB). L'associació del gryllu llatí a la grella actual l'explica el GDLC a través de la idea de vivacitat dels cants i salts d'aquest ésser viu, vivacitat que comparteixen els rebrots mentre es desenvolupen. 

El Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) acota l'àrea de coneixença la paraula a la Plana de Vic. Al Principat d'Andorra existeix un paratge anomenat la gorja de la Grella, on està ubicada l'ermita de sant Antoni de la Grella i un pont d'origen romànic, però desconeixem si aquesta Grella està relacionada amb la que ací ens ocupa. 

Ermita de sant Antoni de la Grella, al poble de Sispony (Andorra)

Al conjunt del nostre domini lingüístic es recullen un bon grapat de sinònims d'aquesta paraula, tot començant per grill i continuant per brot, rebrot, brotó, ..., també en un cert sentit guaix o rebroll.

REFERÈNCIES
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat
GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Grella. http://enciclopedia.cat/search/site/grella
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat
LAROUSSE EDITORIAL. Diccionari de sinònims. http://diccionaris.cat

Argelita - Corral de las Matildas - Castell del Buey Negro - Mas de la Muela - Argelita

Hui actualitzem el bloc amb una nova ruta de senderisme. En aquesta ocasió hem visitat el terme municipal d'Argelita, a la comarca de l'Alt Millars, per tal de pujar al seu emblemàtic castell del Buey Negro.

Panoràmica del corral Blanco, la Canaleta 
o la lloma de la Laguna, entre d'altres, des del cim del Buey Negro.

La ruta s'inicia a l'entrada de la localitat d'Argelita des de Toga, vora la carretera CV-194. Des d'allà eixim i travessem el poble de sud a nord fins a l'era que hi ha per sobre de la Huerta Alta. En aquest punt abandonem la carretera, a mà esquerra, pel camí vell d'Argelita a Ludiente, ara transformat en pista. Està senyalitzat com SL-CV 91.

 Vista posterior del campanar de l'església de santa Anna d'Argelita

Desviament a mà esquerra cap al camí vell d'Argelita a Ludiente

Seguint les indicacions del SL l'abandonem després d'un revolt pronunciat i continuem a mà dreta per una senda que, després de creuar el barranc de les Fuenticas, ens porta al bell mig de l'Aljezar. De fet, la senda passa a la vora d'una pedrera d'algeps.

 Vista de la cova de Pons, dita també cova de l'Enganyifa per 
l'Equip de Recerques Espeleològiques de l'Agrupació Excursionista de Catalunya

 Desviament a la dreta

 Senda cap a l'Aljezar

Argelita, el Turio i Penya Saganta des de l'Aljezar

Després d'uns deu minuts de senda eixim novament a una altra pista, en aquest cas la que se superposa a l'antic camí de la Muela. Des d'ella gaudim d'unes vistes senzillament espectaculars de les penyes de la cova de Pons o del salt de la Vaca.

Camí de la Muela

Una altra imatge d'Argelita

Poc més endavant abandonarem novament la pista per a endinsar-nos per una senda que ens fa travessar el barranc de la font del Sabinar i que, finalment, ens aboca a un camp d'ametllers i novament a la pista del camí de la Muela.

Contrallum de la penya de la cova de Pons i de la Laguna

 Tram empedrat de la senda

 Camp d'ametllers

Creuant la pista del camí de la Muela

Creuem la pista i continuem la pujada en direcció sud i oest, per dalt del que sembla un antic maset en ruïnes. La senda en aquest tram és agradable i no presenta massa complicacions. En arribar a un corral també en ruïnes, però que conserva part dels seus arcs, ens incorporem definitivament a la pista del camí de la Muela.

 Corral en ruïnes a l'encreuament de la senda amb la pista del camí de la Muela

Camí de la Muela

Ara, la presència d'uns caçadors amb armes de foc per la zona de la Rocha de la Muela i de la caseta de Pepe Escobero, també dita mas del tio Pepe, que és més o menys per on passa el SL que seguim, fa que el deixem i que continuem per la pista, a mà esquerra. A la dreta i baix ens queda el barranc de Quiles i la Hundida. Nosaltres, dominant tot aquest paisatge creuem el barranc i comencem la darrera pujada entre les Viñas Altas i la Hundida.

 Vista llunyana del mas de la Muela

 Espectacular vista dels estrets que el riu de Villahermosa forma entre Argelita i Ludiente

Pujada

Finalment fem cap al corral de las Matildas, molt a prop ja del castell del Buey Negro, del terme de Ludiente i, encara que no ens ho semble, de la carretera CV-194.

Corral de las Matildas

Continuem l'ascensió definitiva cap al Buey Negro per una pedrera no senyalitzada que ens permetrà entrar al castell com si l'assaltàrem, travessant les seues velles i enrunades muralles.

 Darrera ascensió

Muralles del castell del Buey Negro

Fem un tomb pel que queda d'aquest indret de llegenda i avancem cap al nord per tal d'apropar-nos al mas de la Muela, situat precisament sobre les ruïnes de part d'aquesta fortificació. També allà està ubicat l'aljub de la Muela: vigileu de no apropar-vos més del compte i caure!

 Aljub de la Muela



Ruïnes del mas de la Muela

Vista de la Canaleta i del corral Blanco des del Buey Negro, a 675 m.s.n.m.

A la dreta del mas de la Muela naix una senda que ens torna al corral de las Matildas per un camí distint al que havíem pres nosaltres.

Senda del mas de la Muela al corral de las Matildas

Ens incoporem novament al camí de la Muela (pista), passem a tocar del Morrón de los Nidos (si vos abelleix, és fàcil pujar i baixar d'ell) i arribem fins al final de la pista per a agafar la del camí d'Argelita a Ludiente i fer cap de nou al poble d'on havíem eixit dues hores i mitja abans.

La penya coneguda com el Morrón de los Nidos, vora la pista del camí de la Muela

Tomb a l'esquerra per a incorporar-nos al camí vell de Ludiente a Argelita

 Construcció en ruïnes

Carrer a Argelita

Tot seguit vos deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11771847. Gaudiu-la!

Calaix d'interior: una fotografia inèdita d'Onda de l'any 1897

Aquesta setmana publiquem un nou article de la sèrie Calaix d'interior, en el qual la protagonista és la vila d'Onda, a la comarca de la Plana Baixa, i, més concretament, la seua plaça del Salvador.

Vista d'Onda des de la partida de la Merlota

La tradició ceràmica d'Onda ve de lluny. Per exemple, el 1385 ja hi funcionava un xicotet taller propietat de Garcia Cantavella. Tanmateix, fins al segle XVIII tota la producció ondera fou domèstica, de la mateixa manera que ho era a la resta de localitats de la zona (Feliu, 1998: 58).

El punt d'inflexió, però, es produí l'any 1727, quan el comte d'Aranda, en Buenaventura Pedro de Alcántara Giménez de Urrea i Abarca de Bolea, va obrir a l'Alcora, capital de l'Alcalatén, una fàbrica de pisa. Tot i el seu bon funcionament, com apunta María Luisa González (1980: 13), dècades després, les tensions que tingueren lloc entre la direcció i els artistes van fer que foren acomiadats alguns d'ells, els quals s'establiren pel seu compte a la mateixa població i a altres pròximes, com Onda o Ribesalbes.

En aquest context, l'any 1778 en Manuel Guinot va ficar en marxa la seua fàbrica de pisa a Onda, ubicada al Raval de sant Josep, a la qual va seguir la d'Andrés Peris, que s'inaugurà el 1806 al Portal de València (Feliu, 1998: 59, 62) al lloc conegut com la pallissa de Gavaldà. A partir de mitjan segle XIX, aquestes empreses, rebatejades amb el nom de "La Esperanza" la primera i "La Campana" la segona, començaren a produir taulells en sèrie (Feliu, 1998: 63).

Segell de la fàbrica de la Campana d'Onda a la part posterior d'un taulell

La producció ceràmica, unida al sentiment religiós dels onders, va començar a fructificar en forma de retaules ceràmics devocionals, que eren col·locats a les façanes de les cases del poble. Això va fer que els carrers arribaren a perdre el seu nom tradicional en favor del del Sant o Mare de Déu que hi havia en cadascun d'ells. Prova d'açò és l'acta de la sessió ordinària de l'Ajuntament d'Onda celebrada el 4 de març de 1859, transcrita per Francesc Àlvaro i Fèlix al seu treball inèdit Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d'Onda (2007):

"A propuesta de la comisión nombrada para la variación y fijación de los nombres de las calles de la población, el Ayuntamiento acordó lo siguiente: Que la parte de la calle de Arriba que empieza desde la casa de José Peris García y concluye en las cuatro esquinas, se llame de San Isidro, por estar en ella colocado el cuadro de este Santo (...) Que la parte de la calle de Arriba que principia en las cuatro esquinas y termina en la casa de la viuda de Manuel Castelló se denomine de Santa Isabel por tener dicha calle colocado el cuadro de esta Santa (...) Que la plaza del Arraval y Plá se les ponga, á la primera San José por estar en ella la Capilla de este Santo (...) y la calle del Puador se denominará de la Virgen del Carmen". 

D'aquesta manera es van oblidar quasi tots els noms originaris dels carrers del nucli històric d'Onda. A banda dels carrers de la Llum, de la Perdiu, de València, del Moro, de Borriana, de la Moreria, d'en Galceran o de Dalt (no oficial), i de les places de Dins (no oficial), de Fora (no oficial), o de la Sinagoga, pocs topònims més van sobreviure. 

Retaule de la Mare de Déu dels Dolors i fragment conservat del retaule de les Ànimes del Purgatori, 
dos dels més antics conservats als carrers d'Onda (s. XVIII-XIX).

Un dels molts noms antics que desaparegueren fou el de l'actual plaça del Salvador, de la qual és titular el patró d'Onda. Ací, però, no hi ha cap retaule ceràmic; el que hi ha és una imatge de Jesús Transfigurat.

Capella del Salvador, a la plaça del Salvador d'Onda

La del Salvador és una escultura moderna, protegida dins d'una fornícula tancada amb un vidre i encastada en la paret de la casa número 19. Al frontal de la capella diu "AÑO 1958" i està dibuixat l'escut de la Vila. No obstant això, com afirma Francesc Àlvaro i Fèlix (2006), el primigeni conjunt degué ser anterior a eixa data.

Capella del Salvador, a la façana de la casa número 19 de la plaça del Salvador d'Onda

La prova definitiva d'aquesta afirmació l'hem trobada a una revista anomenada Madrid cómico, que va publicar un viatge per la província de Castelló l'any 1897. De les diverses instantànies d'Onda que hi apareixen la més valuosa és la de la "Plazuela y entrada á la calle del Salvador" per ser l'única fotografia conservada de la capella del Salvador original.

Plaça del Salvador amb la Capella original (any 1897).


Detall de la Capella del Salvador original. On en l'actualitat hi ha una finestra 
de l'habitatge, abans hi hagué pintat un Sol.

Aquesta imatge, desconeguda per als onders de hui dia, ens mostra l'estat primigeni de la Capella, segurament el que tingué fins el 1932. Aleshores, proclamada la II República el 14 d'abril de 1931 i consagrada la laïcitat de l'Estat per la Constitució aprovada el 9 de desembre d'aquell any, l'Ajuntament d'Onda procedí a enretirar els noms del santoral dels carrers. És el que ocorregué durant el transcurs del ple del consistori del 17 de juny de 1931, quan "a proposición del señor Canelles este Ayuntamiento por unanimidad acuerda la variación o cambio de nombre de las plazas y calles siguientes: Plaza de San José, calle de San Miguel (...), plaza de San Roque, calle de los Ángeles, calle de la Virgen del Carmen (...)". A banda, el 15 d'abril de 1932 emeté una ordre que obligà els propietaris dels habitatges on hi hagueren retaules ceràmics devocionals o capelles a desmantellar-los o a tapiar-los. 

Retaule de la Mare de Déu del Pilar, que les veïnes de la Plaça a la qual dóna nom 
afirmen que fou un regal d'un tal Vicente Gimeno l'any 1802. Si ens fixem a la dreta, 
es veu com els taulells estan mal col·locats, provant que fou un dels retaules desmuntats el 1932.

Fou llavors quan va desaparèixer la Capella del Salvador que veiem a la fotografia de 1897. Acabada la Guerra Civil i instaurat un nou règim polític a l'Estat espanyol, amb la religió catòlica com a credo oficial, es tornaren a col·locar els retaules ceràmics supervivents i se'n feren un bon grapat de nous per a substituir els desapareguts i per a santificar els nous carrers que s'urbanitzaven, fruit de l'augment poblacional, a la zona de la Serratella, el Tossalet i el vessant est del turó del Castell.

Retaule de sant Tomàs d'Aquino, al carreró entre la plaça del Salvador i el carrer de la Mare 
de Déu d'Agost, pintat l'any 1847 i tapiat el 1932 fins que va ser redescobert dècades més tard. 


BIBLIOGRAFIA:
ÀLVARO, Francesc (2006). Un tomb pel casc vell de la vila d'Onda. Onda: Gràfiques Castañ.

ÀLVARO, Francesc (2007). Toponímia urbana: vies públiques dedicades a personatges vinculats a la vila d'Onda. Treball inèdit.

FELIU, Joan (1998). La cerámica arquitectónica de Onda en el siglo XIX. Tesi doctoral. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I. Disponible en línia a: http://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/10394/feliu.pdf?sequence=1.

GONZÁLEZ, María Luisa (1980). La azulejería de Onda. Narria: estudios de artes y costumbres populares, p. 13-14, n. 17.

El vocabulari de la natura: GLERA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula al nostre particular vocabulari de la natura. Hui anem a parlar-vos del terme glera, "llit de riu o de torrent sec i ple de còdols", segons la definició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans. En els mateixos termes s'expressa el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: "tros del llit d'un riu o un torrent sec ple de cudols".

Glera al barranc del Fonillet, al terme municipal d'Eslida, a la serra d'Espadà.

Glera és una paraula emprada, fonamentalment, al sud de Catalunya i a la Franja d'Aragó. Així doncs, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) la situa a la Ribera d'Ebre i al Baix Aragó, concretament anomena les localitats de Massalcoreig (el Segrià), Gandesa (Terra Alta), Calaceit (el Matarranya) i Tortosa (Baix Ebre). Aquest mateix Diccionari la fa derivar del llatí glarĕa, amb el mateix significat. També és coneguda a les terres del Pla d'Urgell i del Segrià, amb la forma aglera

Glera al riu Cinca, entre les localitats aragoneses d'Escalona i l'Aïnsa, a la comarca del Sobrarb. 

A banda, aquest mot també pot ser emprat com a sinònim de tarter, del qual ja vam parlar recentment ací al bloc, d'acord amb la segona definició que recull el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC).

REFERÈNCIES:
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat