Guàrdia de Noguera - Castell de Guàrdia - Església de sant Feliu - Collmorter - Castell de Mur - Església de santa Maria de Mur - Guàrdia de Noguera

Aquesta setmana de Nadal us presentem una excursió per la comarca del Pallars Jussà. En ella caminem per les terres del terme del Castell de Mur, municipi creat l'any 1972 a partir de la unió dels termes de Mur i de Guàrdia de Tremp, ara anomenada Guàrdia de Noguera. Amb inici i final en aquest darrer poble, els eixos centrals de la ruta són les visites als castells de Guàrdia i de Mur. També passem pel llogaret de Collmorter, pugem al cim del Cogulló i ens aturem a les esglésies romàniques de sant Feliu de Guàrdia i de santa Maria de Mur, aquesta última antic monestir de canonges augustinians. 

El castell de Guàrdia, fortalesa medieval 
i emplaçament original del poble al què dóna nom

La ruta comença a la plaça de l'Església. Des d'allà arranquem cap a la carretera LV-9124. Però just abans d'aplegar-hi, prenem un camí que està separat d'ella per un parc infantil i que ens fa passar junt a l'era de la Carme.

Parc infantil a la vora del camí. 
El dia se'ns ha alçat tapat i fred, amb boira i temperatures sota zero.

Poc més endavant, creuem la LV-9124, per un revolt molt tancat, per tal de continuar cap al nord per un camí on, al començament, hi ha les estacions del Via-crucis del Calvari de la localitat. 

Estacions del Via-crucis a la vora del camí

No tardem en aplegar a una cruïlla, on hem de continuar cap a la dreta. Poc a poc, anem girant cap al nord-est, en la divisòria de les partides de Peremartell i de Fontané. Novament ens trobem amb un encreuament i, en aquesta ocasió, també agafarem el camí de la dreta, que travessa una zona boscosa a l'inici, i que rep el nom de camí de l'Obac.

Camí de l'Obac

Creuem el barranc de Fontané i, de seguida, comencem a pujar per la solana del Castell, a estones en ziga-zaga, a estones no. 

Barranc de Fontané

Camí de l'Obac durant la pujada per la solana del Castell

La gebrada ben entrat el matí

En assolir la cota 589,1 metres d'altura, a la lloma de la Solana, a la nostra esquerra, en direcció oest, arranca una sendera que s'aparta del camí de l'Obac per a enfilar-se al cingle del Castell.

Desviament cap a l'esquerra

Senda 

El Sol comença a deixar-se veure

Vistes des de la senda, amb una mar de boira

En uns quinze minuts arribem al castell de Guàrdia, la nostra primera aturada de l'excursió. Situat a poc més de 700 msnm, va ser conquerit als sarraïns a primeries del segle XI i, al seu voltant, s'ubicà el primigeni nucli de Guàrdia de Noguera. 

Des de la senda, en el moment d'aplegar al castell de Guàrdia

Castell de Guàrdia

Castell de Guàrdia

El castell de Guàrdia, en primer terme. 
Al fons, el Cogulló i, encara més enrere, el castell de Mur i Collmorter.

Vistes des del Castell

El visitem i, uns metres cap a l'oest, ens trobem amb l'església de sant Feliu, temple romànic en ruïnes que va servir de parròquia del Castell i de l'originària Guàrdia.

Església de sant Feliu

Interior del temple

Obertura lateral

Absis

En deixar enrere el temple, seguim cap a l'oest pel sender que recorre la carena de la solana del Castell, i no pel camí que hi transcorre en paral·lel i un poc més baix. La sendera ens duu a coronar el cim del Cogulló que, amb els seus 781,1 msnm, domina al nord l'Obac del Castell i, al sud, la seua Solana.

El Cogulló des dels voltants de l'església de sant Feliu

Senda de pujada cap al Cogulló

Sendera

Mirada enrere cap al castell de Guàrdia des del Cogulló

Perdem altura lleugerament i, al remat, després d'uns quinze minuts de camí, eixim a la localitat de Collmorter, on només queda oberta tot l'any cal Soldat. 

Collmorter i el castell de Mur vistos des de la senda

Entrada a Collmorter

Collmorter

Anem a la dreta per la partida del Tornall, primer cap al nord i tot seguit, cap a l'oest. Fem cap a un encreuament, on hem de continuar cap a l'oest, recte per la seguida que portàvem. A l'esquerra ens queda el tros de Gassó. Apleguem a un nou encreuament, a l'altura de les Comelles, en el qual hem d'anar primer a mà esquerra i, en acabant, a mà dreta. 

Per aquesta senda remuntem els darrers metres de pujada que ens separen del castell de Mur, important fortalesa documentada des del segle X i que fou posseïda pel noble urgellenc Arnau Mir de Tost a mitjan segle XI. Al seu voltant estigué el primitiu poble de Mur, abandonat en l'època de l'Alta Edat Mitjana i redescobert a finals de la dècada del 1970.

Senda

Des de la senda, el castell de Mur

Castell de Mur

També allà mateix s'hi troba l'antic monestir de canonges augustinians de santa Maria, sant Pere i sant Esteve de Mur. Es tracta d'un conjunt de l'època romànica, consagrat l'any 1069 per Guillem Arnau, bisbe d'Urgell. Hui dia, les pintures murals de la seua església es troben repartides entre el Museum of Fine Arts de Boston (Estats Units) i el Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona.

Monestir de santa Maria, sant Pere i sant Esteve de Mur

Santa Maria de Mur

Absis

Cementeri annex a Santa Maria de Mur

Vista posterior del conjunt

Baixem del turó de Mur per la pista del camí de Mur fins que, en sobrepassar cal Franxo per la seua banda oest, girem a la dreta per a envoltar-la per l'est i caminar pel solà de Mur, en havent deixat enrere la Colomina. 

La gebrada, al migdia, encara sense desaparèixer

Fem un revolt molt tancat en la sendera i canviem 180 graus la nostra direcció per a anar a buscar, novament, la pista del camí de Mur i, en havent-la pres, arribar de seguida a Collmorter. En acabant, baixem cap al sud per una sendera que agafem tot just a la vora de la pista del camí de Mur i, que per la capçalera de les Ribes, baixa abruptament a buscar el barranc de Mur, al qual fem cap després d'uns vint minuts. 

Senda de baixada

A l'esquerra, el cingle del Castell i, al seu extrem, el castell de Guàrdia.

Senda

Senda en travessar el barranc de Mur

El creuem i, per les terres planes dels Seixos, arribem al cementeri Vell de Guàrdia. Des d'allà, en cosa de cinc minuts, desemboquem al poble, tot entrant pel mateix lloc per on l'havíem abandonat. 

Senda vestida de tardor

La boira, companya de camí en la ruta de hui

El castell de Guàrdia des dels Seixos

Arribada a Guàrdia de Noguera

Esperem que us haja agradat la ruta. Gaudiu-la!

El vocabulari de la natura: BRAGA

Aquesta setmana us presentem una nova publicació de la sèrie El vocabulari de la natura on us parlem d'una paraula molt viva al País Valencià, però amb un altre significat diferent del que ací ens ocupa. Així doncs, a València, una braga és, en paraules del Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), "peça de roba interior femenina que cobrix aproximadament des de la cintura o el baix ventre fins a l'engonal". Tanmateix aquesta accepció no és recollida pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), ja que als parlars de Catalunya i de les Illes Balears és utilitzat el mot 'calces', "peça de roba interior femenina que cobreix aproximadament des de la cintura fins als engonals" (DIEC).

Ara bé, ambdós diccionaris normatius coincideixen al no recollir l'accepció de 'braga' vinculada amb el medi natural. Hem de recórrer, doncs, al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) per a trobar la definició. Ací se la caracteritza com a sinònima d'escamot, i més concretament, "escamot o petit ramat d'ovelles" (DCVB). Per tant, a la nostra llengua, en parlar de bragues també estem referint-nos a ramats d'ovelles de reduïdes dimensions.

Braga d'ovelles al Pirineu occidental de Catalunya

Pel que fa a l'origen d'aquest mot, el mateix DCVB reconeix que és desconegut. Apunta a que, possiblement, tinga el seu origen en la deformació de la paraula 'bergada': "aplec de persones que fan camí o treballen plegades" i "conjunt de gossos per caçar conills o llebres" (DCVB). Aquesta, que tampoc apareix ni al DIEC ni al DNV però sí que ho fa al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), podria derivar de 'bregar', al seu torn nascuda del germànic brekan o brikan, "trencar", mot encara viu amb eixe significat a llengües com l'anglesa o l'alemanya (GDLC). 

En canvi, el DCVB opta per fer derivar 'bergada' de la mateixa família que les paraules italianes brigata i brigante, i que la francesa brigand. En realitat, aquest altre camí també porta a Roma, ja que, finalment, s'acaba aplegant també al germànic brekan o brikan, al que ens referíem abans. A pesar de tot, l'etimologia no està confirmada (DCVB).

Braga d'ovelles a Manacor, a Mallorca

Finalment, cal apuntar que l'ús d'aquesta accepció de braga està circumscrita a l'àrea de Puigcerdà, a la Cerdanya. El DCVB, doncs, no la recull fora d'allà.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://www.diccionari.cat

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Calaix d'interior: incendi a Aín

Aquesta setmana publiquem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior, en la qual és protagonista la localitat d'Aín, enclavada a la serra d'Espadà, per un incendi forestal que va patir el setembre de l'any 1901.

La localitat d'Aín en l'actualitat

Malauradament, aquest darrer estiu, l'Espadà es va convertir en notícia per un incendi forestal que s'inicià a la vora del camí d'Artana a Onda, penetrà en el Parc Natural i cremà més de 1.500 hectàrees. Tanmateix, açò no és la primera vegada que passa, tot i que desitgem que haja estat l'última. Així doncs, al llarg de la història el foc ha cremat en aquesta Serra, per exemple, l'any 1994, el 1985, el 1980, ... .

Portada del 12 de juliol de 1985 del diari Mediterráneo.

El cas que ens ocupa hui, com hem dit, és molt més llunyà en el temps que aquestes dates: es remunta al 1901. El 4 de setembre d'aquell any es va declarar un incendi forestal al terme municipal d'Aín. La mà de l'ésser humà, també aquesta volta, hi va ser present.

Les flames s'iniciaren a una carbonera controlada per dos xiquets i situada en un terreny farcit de sureres. El vent va fer la resta. Ràpidament, l'incendi es va estendre a unes muntanyes propietat de l'Estat.

Aín, entre 1967 i 1978
Fotògraf: Mario Guillamón Vidal
Font: Espadàniques

En aquella època, l'Espadà encara estava mal comunicat i no fou fins a la matinada del 4 al 5 que l'alcalde d'Onda es va assabentar del foc i va donar avís per telèfon a les autoritats de Castelló. Al matí següent, el secretari interí del govern espanyol a la província i un comissari anomenat Biedma pujaren a la localitat taulellera per a estudiar la situació.

Els efectius de la Guàrdia Civil d'Artana, Onda, Nules i la Vall d'Uixó encapçalaren l'extinció de les flames, com apunta la premsa de l'època, amb poques eines i caminant "por angostas veredas". També hi col·laboraren els veïns dels pobles adjacents, ja que de ben segur es coneixien el terreny pam a pam.

Al remat, el dia 7 s'informava que l'incendi estava controlat.

REFERÈNCIES
PÉREZ (1901, 5 de setembre). Incendio de Montes. La Correspondencia de Valencia, n. 15918, p. 3.

PÉREZ (1901, 7 de setembre). Montes incendiados - Extinción del fuego. La Correspondencia de Valencia, n. 15920, p. 3.

Les Planes - Santuari de la Salut - Can Climent - Font de can Castellví - Can Castellví - Turó de l'Alzinar - Turó d'en Balasc - Can Balasc - Bassa de can Balasc - Font de Balasc - Font de les Planes - Les Planes

Aquesta setmana actualitzem el blog amb una excursió per la serra de Collserola. Amb inici i final al nucli de les Planes, dins del terme municipal de Barcelona, en ella visitem algunes masies de l'antic terme de Sant Vicenç de Sarrià com can Climent, can Castellví o can Balasc. Precisament, una part important de la ruta, la més solitària, transcorre per la serra d'en Balasc, o de can Balasc, que culmina al Turó del mateix nom, ja al límit de les terres barcelonines amb les de Sant Cugat del Vallès.

El Tibidabo i la torre de comunicacions de Collserola
des del camí de can Balasc, a l'altura del turó de l'Alzinar

La ruta s'inicia a l'estació de FGC de les Planes, que va fer cent anys el passat 28 de novembre. Des d'allà eixim cap a la dreta per la banda de l'edifici de l'estació fins a trobar un pas elevat per on creuar la carretera BV-1462. Una vegada l'hem deixada enrere, en arribar a un encreuament on hi ha una parada de bus, tombem a l'esquerra per a incorporar-nos, breument, al passeig de Solé i Pla.

Estació de les Planes

Pont per creuar la carretera BV-1462

Carretera BV-1462

Passeig de Solé i Pla, a les Planes

De seguida però, just en travessar per baix la carretera C-16, hem de tornar a girar a l'esquerra pel carrer del Pollancre. Ara guanyem altura ràpidament i, al remat, suavitzem la pujada en desembocar al camí del mas Guimbau, per on hem de seguir.

Carrer del Pollancre, en passar per sota de la C-16

Carrer del Pollancre

Pou

Camí del mas Guimbau

Poques passes més endavant, a la nostra esquerra, arribem al santuari de la Salut, construït entre els anys 1927 i 1929. El veiem per fora, ja que sols obri els diumenges, i continuem l'excursió cap al sud, pel referit camí del mas Guimbau fins a la cruïlla següent.

Creu enfront del santuari de la Salut de les Planes

El santuari de la Salut vist des del camí del mas Guimbau

Aleshores tombem a la dreta i ens incorporem al carrer o camí de can Castellví. En havent fet un revolt tancat que ens adreça cap al nord-oest, ens topetem un altre encreuament al mig del qual queda can Climent. En aquest punt, nosaltres hem de seguir la ruta pel camí de can Castellví, per on ja veníem, o siga, continuem pel ramal de la dreta.

Desviament cap a la dreta, pel camí de can Castellví

Camí de can Castellví

Can Climent

Durant els quinze minuts següents alternem zones urbanitzades amb altres sense habitatges, tot sense abandonar el ja mencionat camí de can Castellví. A poc a poc, ens endisem en la partida del Pi Furcat, on s'hi troba la font de can Castellví, la qual ens apareix a la dreta del camí, a la part alta d'un dels torrents que s'ajunten aigües avall per a conformar el torrent de Castellví, que ha estat en alguns moments d'aquest tram de l'excursió company nostre a la banda de ponent.

Turó del Soldat des del camí de can Castellví

Camí de can Castellví

Torrent

Font de can Castellví

Aquesta font era molt apreciada pels barcelonins de la segona meitat del segle XIX, que hi pujaven per tal de passar un dia al camp. Reformada l'any 1925, es degradà fins que fou recuperada el 2008. En havent-la deixat enrere, continuem pel camí fins que enfront ens apareix, imponent, can Castellví. Ens parem a observar-la. 

Can Castellví

Una altra perspectiva de can Castellví

De seguit, tombem a la dreta pel camí de can Balasc, també anomenat camí de can Pasqual a can Balasc, en referència als seu punts d'inici i de final.

Camí de can Balasc

Poc més endavant el camí de can Balasc continua a l'esquerra, per on nosaltres hem d'anar, tot deixant una bifurcació que arranca a mà dreta i baixa de nou cap a les Planes. Ara travessem un tram amb cases i, en abandonar-lo, si pugem a mà esquerra, a través del bosc, ascendim al cim del turó de l'Alzinar.

El turó de l'Alzinar

Retornats al camí de can Balasc, de seguida se'ns presenta una cruïlla. Si anàrem cap a l'esquerra, unes passes més enllà faríem cap al mas Fortuny. Nosaltres, però, fidels al camí de can Balasc, continuem per la dreta. Per fi deixem l'asfalt que ha protagonitzat aquesta primera part de l'excursió i comencem a caminar per senderes de terra: acabem d'entrar a la serra d'en Balasc o de can Balasc.

Desviament a la dreta

Camí de can Balasc

Aquest tram és molt senzill i còmode i, a banda de no tindre pèrdua, ens fa fruir, sobretot al principi, de bones vistes de les planures de can Calopa de Dalt i, fins i tot, de la ciutat de Sant Cugat, al terme de la qual ens estem aproximant.

Paisatge cap al sud

Camí de can Balasc

Sense desviar-nos en cap moment de la direcció oest, i deixant ja al final el camí de can Balasc que gira a la dreta cap al nord-est, fem cap al final de la pista, o "camino de servicio" com diu un mapa de 1919. 

Cruïlla en la qual abandonem el camí de can Balasc

Vista del cim del turó d'en Balasc

El "camino de servicio" i el cim "Balasch" a un mapa 
de 1919 del terme de Sant Vicenç de Sarrià

Allà mateix, girem a la dreta i, de primeres, ens trobem amb el que sembla una caseta en ruïnes. A dalt d'ella, s'alça el turó d'en Balasc o de can Balasc, que fa frontera entre Barcelona i Sant Cugat, tot i que fins a l'any 1921 els termes que ací partien eren els del mateix Sant Cugat i el de Sant Vicenç de Sarrià.

Ruïnes als peus del cim del turó d'en Balasc

Espès sotabosc uns metres per baix del cim del turó d'en Balasc

Cim del turó d'en Balasc

Visitat l'entorn del cim, tornem sobre les nostres passes fins a l'encreuament senyalitzat on havíem abandonat el camí de can Balasc per tal de visitar el seu cim. L'agafem i, immediatament, comencem a perdre altura. En poc més de cinc minuts apleguem a can Balasc, masia que data del segle XVI i que ha estat reconvertida a estació biològica i centre de fauna.

Camí de can Balasc


Accés a can Balasc

Vista lateral de can Balasc

Continuem l'excursió de tornada cap a les Planes i, a la cruïlla següent després de can Balasc, agafem el camí mig de can Balasc, que naix a mà dreta, tot deixant el de can Balasc que baixa per l'esquerra. 

Camí de can Balasc

Desviament a la dreta

Camí mig de can Balasc

Passem per la bassa de can Balasc, que és un dipòsit d'aigua per a incendis i, just enfront, a la dreta del camí, veiem una altra basseta amb una pica amb aire d'abandonament. Es tracta de la font de Balasc, o de can Balasc. Evidentment, l'aigua que hi veurem no és potable.

Bassa de can Balasc

Basseta de la font de can Balasc

Restes de la font de can Balasc

"Font de can Balasch", oli sobre taula realitzat l'any 1919 
pel pintor català Modest Teixidor (1854-1927), que forma part
de la composició de nou olis titulada "Voltants de Barcelona". 
Es conserva a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

En havent passat la font, dos minuts més tard, hi ha un encreuament, on hem de girar cap a l'esquerra pel passatge de Bellavista, que naix ací mateix. 

Camí mig de can Balasc

El torrent de la font de les Febres 
en travessar el camí mig de can Balasc

Passatge de Bellavista

Per aquesta via, on ja hi ha novament habitatges, creuem el pas subterrani de la C-16 i fem cap a la font de les Planes, junt a la riera de Vallvidrera, curs d'aigua que té com a afluents molts dels torrents que hem anat anomenant durant la ruta. Ara ja ens incorporem, cap a la dreta, a la carretera BV-1462 fins al restaurant Pichurri, i allà agafem el passeig de Solé i Pla per a anar a parar al mateix pas superior de la BV-1462 que havíem emprat a l'inici de l'eixida. El creuem i arribem a l'estació de FGC de les Planes on fiquem el punt i final al nostre caminar.

Carretera BV-1462. Al fons, veiem el cartell que marca el 
límit municipal entre Barcelona i Sant Cugat del Vallès, 
dins del terme del qual ens hem endinsat breument.

Ací us deixem amb l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc. Esperem que us agrade i que la gaudiu!