Conill, el silenci de l'oblit

Hui actualitzem el bloc amb l'estrena d'un curt documental sobre el poble abandonat de Conill, situat al terme municipal de Tàrrega, a la comarca de l'Urgell. En quinze minuts us contem allò més destacat de la seua història, i de com l'abandonament ha malmès les cinc cases pairals i l'església. 

Aquest ha estat un projecte dirigit per Ismael Chiva i Meritxell Garralón, per a Camins en la natura. A més a més, també hem comptat amb la col·laboració de Dolores Carrero i Òscar Castro durant el rodatge; de Jaume Ramon, Nova Tàrrega i Ràdio Tàrrega, en les imatges d'arxiu; i de Laura Garralón, en la documentació. 

Esperem que us agrade!

Calaix d'interior: un tast tradicional, les congretes.

Aquesta setmana vos presentem una nova edició de la sèrie "Calaix d'interior" i ho fem amb un article que farà que us xucleu els dits. Anem a parlar-vos de les congretes, o congrets, una pasta típica de l'interior xurro del País Valencià, també present a altres indrets com ara el Maestrat, el Vinalopó o les Illes Balears.

Congretes

Les congretes són una herència de la presència dels musulmans a les nostres terres. Tal vegada, una de les descripcions més antigues que tenim d'aquest dolç és de 1611, només dos anys després de l'expulsió dels moriscos del Regne de València. La trobem al llibre Tesoro de la lengua castellana, o española de Sebastián de Covarrubias Orozco.

"Congretes llaman en Valencia ciertos bolluelos de masa, de pan y açucar, con que entretienen los niños, porque tienen forma de congrios pequeños".
(De Covarrubias, 1611: 232)

Hi ha diverses maneres d'elaborar-les, com sol passar en els plats populars. Per exemple, la recepta tradicional al Villar (els Serrans) és la següent: 

(Quantitats per a una safata de forn)
* 90 grams d'aiguardent (cassalla o anís)
* 180 grams d'oli 
* 400-450 grams de farina. 

Es col·loca tot dins d'un got, es remena durant uns segons fins que es forme una pasta de textura blana. Amb ella fem unes boletes una miqueta xafades i les deixem sobre una safata de forn folrada amb paper parafinat. Fiquem un poc de sucre al damunt i les introduïm de 15 a 20 minuts al forn a 180 graus, fins que es doren. 


A Sot de Xera (els Serrans) la recepta no varia gaire. Únicament s'especifica que l'oli ha de ser de girasol. Ací teniu un vídeo per a veure com els preparen en aquest poble valencià https://vimeo.com/10171073


A la zona del Vinalopó, en concret a Crevillent, aquests dolços tenen una forma allargada que recorda a la del congre, peix que és el que li dóna nom a la pasta. La seua recepta és a base de farina, sucre, ous i matafaluga. També aquesta és la recepta a Benassal (Alt Maestrat) i a Tortosa (Baix Ebre), on l'anomenen "congre", segons el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB).


En molts pobles es típic repartir les congretes en festivitats religioses. Per exemple, a les Fonts d'Aiòder (Alt Millars) es donen per Sant Blai, a Matet i a Pavies (Alt Palància) per Sant Antoni o a Villamalur (Alt Millars) per les festes de maig i de setembre. Tanmateix, en altres llocs és típic del Nadal o de la Pasqua.
Si vos animeu amb aquest dolç, aviseu-nos i passarem a pegar un mosset! :)

REFERÈNCIES
AGEA, Laura (2015). Cuina tradicional de la serra d'Espadà (I): els dolços. http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/08/cuina-espada-i.html
ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
CANECOSITAS. Congretes (pastas de anís). http://www.recetariocanecositas.com/congretes-pastas-de-anis/
DE COVARRUBIAS, Sebastián (1611). Tesoro de la lengua castellana, o española. 
MENARGUES, Josep (2012). La Pasqua des Congrets. http://100x100crevillent.blogspot.com.es/2012/04/la-pasqua-des-congrets.html
MURAL UNIVERSITAT DE VALÈNCIA. Tradiciones y festividades: gastronomía. http://mural.uv.es/vicbamon/tradicionesyfestividades.html

L'Alcora - Font Nova - Molí de Matraca - Ermita de Sant Vicent - Serra de l'Alcora - Ermita de Sant Cristòfol - Ermita del Calvari - L'Alcora

Aquesta setmana vos presentem una nova ruta per la comarca de l'Alcalatén. Hem visitat la seua capital, l'Alcora, i hem fet un tomb per tres de les seues ermites aprofitant el recorregut SL-CV 90. Esperem que vos agrade!

L'Alcora vista des de la muntanya de Sant Cristòfol

La ruta s'inicia als Jardins de la Vila de l'Alcora, ubicats tot just darrere de l'Ajuntament. Des d'allà eixim cap al carrer de la Bassa, en direcció al Passeig de Baix la Vila. El recorrem i gaudim de les vistes que ens ofereix sobre el riu de l'Alcora i de l'imponent tallat que s'alça a la nostra esquerra, amb la part de darrere de les cases ubicades al carrer del Venerable Bertran. Finalment fem cap als Llavadors de Sant Miquel. 

 Jardins de la Vila

 Passeig de Baix la Vila

Llavadors de Sant Miquel

Continuem baixant recte per una zona recentment urbanitzada i encara sense habitatges. Tombem a mà esquerra quan pel carrer del Penyagolosa i, després, en el mateix carrer a la dreta. Creuem el carrer del País Valencià i eixim al carrer de la Font Nova. Davant nostre veiem unes escales. Les baixem i girem a l'esquerra. De seguida veiem la Font Nova, allà on s'ajunten el barranc de Sant Vicent i el riu de l'Alcora. 

Font Nova

Continuem recte, però de seguida girem a mà esquerra i comencem a pujar. Passem junt al Molí de Matraca i fem cap a una pista. Recte arribem a uns senyals informatius del SL-CV 90, i també del PR-120. Agafem la direcció "Ermita de Sant Vicent". Just al nostre darrere deixem un aqüeducte sobre el barranc de Sant Vicent.

Aqüeducte sobre el barranc de Sant Vicent

Després d'uns metres de camí pel llit del barranc, anem cap a l'esquerra per una senda que puja i que està marcada amb els senyals del PR. Poc més endavant, trenquem a mà dreta i ens endinsem en una bonica senda que travessa un bosc i deixa a la dreta uns metres més avall, el barranc de Sant Vicent. En acabant, eixim al camí de Sant Vicent (pista asfaltada). Des d'ací únicament ens queda seguir fins a l'Ermita del sant, construïda entre 1598 i 1609. En aquest enllaç hi trobareu més informació: http://www.lalcora.es/ca/content/ermita-sant-vicent

 Senda

Ermita de Sant Vicent 

Arribats a l'Ermita tornem a veure uns senyals del SL-CV 90. Els seguim en direcció a l'Ermita de Sant Cristòfol, per una pista que deixa l'edifici religiós a mà dreta. Poc més endavant la pista es bifurca. Nosaltres agafem la de l'esquerra, que comença a pujar. Ara ens estem endinsant ja a la serra de l'Alcora, pel seu extrem oriental. 

Desviament a mà esquerra

Aquesta pista està una miqueta solsida i té moltes pedres soltes, per la qual cosa no és del tot còmode avançar per ella. Després d'uns minuts de pujada, a mà dreta ens ix una senda marcada que hem d'agafar. El camí ací es ben bonic. Veiem unes altures a mà dreta de les quals estem separades pel barranc de Sant Vicent. Finalment fem cim a una lloma d'uns cinc-cents metres d'altura. Des d'ací podem gaudir d'unes bones vistes dels pics de l'Espadà, dels Prats, de l'Ullal o del Racó de Bufa. 

 Senda

Vista de la serra d'Espadà

Continuem cap a l'oest durant uns metres, fins trobar uns senyals que ens faran tombar 180 graus i agafar una senda que va per l'altre costat de la lloma, deixant al darrere Aixart, en direcció al Mal Passet. Des d'ací podem distingir perfectament cims altmillarencs com el Turio o la Penya Saganta.

 Senda cap a l'Ermita de Sant Cristòfol

Inscripció

La senda es converteix en pista i finalment eixim a la urbanització edificada al cim de la muntanya de Sant Cristòfol. Girem a l'esquerra per un carrer asfaltat i finalment fem cap, sense desviar-nos, a l'Ermita de Sant Cristòfol, del segle XVII (http://www.turismelalcora.es/73005_va/Ermita-de-Sant-Cristòfol/). També allà veiem ruïnes d'un fortí de la III Guerra Carlina, tot i que es remunta el seu origen a la I (https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Fort_de_Sant_Cristòfol_(l%27Alcora)).

 Vista de l'Ermita de Sant Vicent des dels voltants de la de Sant Cristòfol

Ermita de Sant Cristòfol


Baixem pel camí vell de Sant Cristòfol, ara molt ben condicionat, fins a l'Ermita del Calvari (http://www.lalcora.es/ca/content/ermita-del-calvari) de finals del segle XVII, que està únicament a cinc-cents metres de l'anterior. 

 Camí vell de Sant Cristòfol

Ermita del Calvari

Arribats al Calvari de l'Alcora, ens incorporem al nucli urbà de la localitat i baixem en direcció als Jardins de la Vila, on havíem començat la ruta i on fiquem el seu punt-i-final.

Per a acabar, sota aquestes línies teniu el mapa de la ruta i el seu enllaç a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10307798

Un cap de setmana a la Vall Fosca, el paradís

Fa unes setmanes vam visitar novament la Vall Fosca. La grata experiència viscuda l’estiu de 2014 ens va empènyer a tornar a aquest racó de Catalunya, situat al nord de la comarca del Pallars Jussà. 

Mapa de la Vall Fosca

La nostra primera parada fou a Tremp, capital de la comarca. Allà aprofitàrem per tombar una mica pels seus carrers i, de passada, fer algunes compres a una botiga local, ubicada al carrer de Soldevila. Amb tot ja preparat, continuarem el nostre trajecte en direcció a la Pobla de Segur i Senterada, on ens desviàrem cap a la carretera que travessa la Vall Fosca, de la Pobleta de Bellveí a Sallente. Era dissabte, dotze del migdia, i el Sol il·luminava cada racó on arribava la nostra vista. No hi havien núvols i tot feia presagiar que podríem aprofitar ben bé el que restava de jorn. No tardàrem en arribar a la Plana de Mont-ros. Des d’allí fins a Castell-Estaó tan sols ens quedava pujar uns quatre quilòmetres per una pista estreta i plena de revolts. 

Plaça de Castell-Estaó

Allà al poble dinàrem i estiràrem les cames. Descansàrem una estona i, animats pel Sol radiant que il·luminava la vesprada, vam eixir de ruta sobre les cinc i mitja. 

 Vistes des de la finestra

Ratafia i patxaran casolans, bons acompanyants per al cafè.

Des de l’església de Sant Pere, romànica però molt reformada, baixàrem cap al mirador de Castell i d’allà fins a les roques de Pago. D'ací naix la senda que descendeix cap al riu Flamisell. 

 Caminant per Castell-Estaó

 Mirador de Castell-Estaó

Roques de Pago

La prenguérem, visitàrem l’exterior d’una mina d’urani abandonada, la mina Eureka que li deien (http://www.ehu.eus/sem/macla_pdf/macla11/Macla11_53.pdf), i travessàrem el riu. Poc més endavant férem cap a la Plana. Però ara el Sol havia desaparegut i els núvols començaven a regnar. Semblava que les pèssimes previsions meteorològiques es podien acomplir, però confiats per la proximitat del nucli de Beranui (1 quilòmetre), on volíem acabar la ruta, vam decidir continuar en amunt.

 Vista de la Plana de Mont-ros des de la senda

 Vista de Beranui des de la senda

 Ruïnes de la mina Eureka

 Riu Flamisell

Entrada a la Plana de Mont-ros

Quan portàvem meitat camí els trons començaren a sonar sobre els nostres caps i el cel es tornà negre de sobte. Acceleràrem el pas tot el que poguérem perquè ni volíem mullar-nos, ni volíem que una tempesta ens sorprengués al mig del bosc. Per sort, i amb la llengua fora, arribàrem a Beranui abans que la pluja.

Senda cap a Beranui

Darrers metres abans d'arribar al nucli 

Passejàrem pels carrers del poble fins que el cel s’obrí i començà a plou a bots i barrals. Va ser aleshores quan ens refugiarem baix del porxo d’una casa. Després vam eixir a l'entrada del poble a gravar aquestes imatges: https://www.youtube.com/watch?v=UhJ-E-BZJEQ. Quan tot va haver passat i el Sol tornà a lluir, reprenguérem el camí cap a Castell-Estaó. Ací teniu la pàgina d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10582800.

 Carrer a Beranui

 Església de Beranui, reformada al segle XIX

Vista des del mirador del poble


Encara aprofitant les darreres llums del dia ens apropàrem a recollir bolets per la zona de les roques de Pago i el vessant del turó del poble que dóna a sobre del barranc Roi.

Carreretes que recollírem

Sopàrem girella pallaresa, un plat típic de la zona (http://www.gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/girella/) i, jugant a la baralla, se’ns van fer les dotze de la nit, hora d’anar al llit. A l’endemà s’havia de matinar.

Un carrer de Castell-Estaó, de matinada

No havien tocat encara les huit del matí que eixíem de Castell-Estaó cap al serrat de l’Aire per tal de buscar més bolets. A mesura que anàvem guanyant altura, les vistes eren més i més espectaculars. També, durant tot el trajecte, ens acompanyaren els excrements de vaca, cosa que ens feia intuir que no érem sols en aquella muntanya. I, efectivament, a l’altura de la borda de Benet i de la font de la Call ens trobàrem amb els primers animals. Al principi ens miraren una mica desconfiades, però després acceptaren la nostra companyia i ens deixaren pas franc per a continuar la pujada en busca de prats on fer de boletaires.

Relleu de la zona que vam recórrer, del mapa de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya 

 Camí cap al serrat de l'Aire

Vista d'Aguiró

Uns minuts més tard ens vam trobar amb la resta del ramat, bous inclosos. I mentre ells pasturaven, nosaltres tombàvem pel seu territori a la cerca de bolets. Els més intrèpids ens endinsàrem en el territori on descansava el ramat i el bou s’intentava aparellar per tal d’apropar-nos a l’ermita de Santa Bàrbara, ubicada al cim d’un turó. No arribàrem fins a ella, però sí recol·lectàrem uns quants bolets de la base del seu mont.

 Refugi de pedra seca

 Prat, i ramat fent pastura

 Ruïnes d'una construcció de pedra seca

Senda cap a l'ermita de Santa Bàrbara

De tornada a Castell dinàrem caragols a la llauna. Alguns de nosaltres mai els havíem tastat i, la veritat, és que estan per a llepar-se els dits.

Caragols a la llauna

Descansàrem un parell d’horetes i, inquiets com som, vam eixir a gravar unes vistes dels núvols que creuaven la vall. Després llegirem, i a la fi vam traure la baralla i jugàrem una estona fins que la fresca o el fred, segons se sigui fredolic o no, i la manca de llum ens avisaren que era hora de sopar. El plat d’aquella nit foren coquetes, típiques de la Ribagorça, aragonesa i catalana, i del Pallars Sobirà; una delícia, també. Ací teniu més informació: http://gastroteca.cat/ca/fitxa-productes/coquetes/

Des de Castell-Estaó mirant cap a l'ermita de Sant Cristau. 
També vam gravar aquesta altra vista: https://www.youtube.com/watch?v=qkhKRHYmy0c

Estona de lectura

Joc de cartes

Coquetes 

No tardàrem en anar al llit. Al matí següent tothom havíem de ser a la feina, era ja dilluns i el nostre cap de setmana a la Vall Fosca s’acabava. No havia eixit encara el Sol quan travessàvem el llindar de la porta de la casa. Agafàrem el cotxe i amb les primeres clarianes del trenc de l’alba il·luminant el cel, i el nostre camí, deixàrem enrere aquests pobles i tornàrem novament a territori urbà.

Primeres llums del matí