Suera - Cova de Quico Pato - Suera Alta - Corrals de Castro - Font de Castro - Font dels Ullals - Font de la Bocamina - Suera

Aquesta setmana vos presentem al bloc una nova ruta per la Serra d'Espadà, concretament pel terme de Suera. En ella visitem la Cova de Quico Pato, el despoblat de Suera Alta, els Corrals de Castro i les fonts de Castro, els Ullals i la Bocamina. 

Vista del Castell de Maús des de la pista de Castro

La ruta s'inicia a l'inici del Passeig de Castro, just a l'eixida de Suera en direcció a Aiòder. Continuem per ell fins a arribar a uns senyals a mà dreta. Seguim la direcció "Font de Castro pel camí vell". Ara abandonem la pista i ens endinsem en el Camí Vell de Castro, tot creuant el barranc homònim. Una vegada passat el llit, cal tombar cap a l'esquerra. 

Barranc de Castro

Camí Vell de Castro

Uns metres més endavant ens apareix el desviament cap a l'Era de la Cova, les Coves de la Tia Cantina i el Castell de Maús. Nosaltres no el prenem i continuem pel Camí Vell. No tardarem a veure a mà dreta, en el vessant de la muntanya, una paret de pedra seca. Pugem uns metres per a veure que hi ha al darrere, i ens trobem amb una cova. Es tracta de la Cova de Quico Pato, de la qual teniu més informació en aquest enllaç: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=3401 La pujada i la baixada no són fàcils si no s'està acostumat a la muntanya i, per suposat, no heu d'entrar a la cova. El món subterrani és per als espeleòlegs, no per als senderistes.

Entrada a la Cova de Quico Pato

Tornem sobre les nostres passes i continuem pel Camí Vell de Castro. No les veurem, però per damunt nostre, a la dreta, estan les Coves de la Tia Cantina (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=3405), les quals podrem observar des d'un altre punt de la ruta. 

Coves de la Tia Cantina, sota l'Era de la Cova, vistes des de la pista de Castro

Finalment, a mà dreta, ix un caminet senyalitzat que ens porta fins a les ruïnes del despoblat de Suera Alta, anomenat així en contraposició a Suera Baixa, l'actual Suera. 

Desviament cap a Suera Alta

 Ruïnes de Suera Alta

Dos arcs a Suera Alta

Pascual Madoz, al volum 14é de la seua obra Diccionario Geográfico-Estadístico de España y sus provincias de ultramar, del 1849, va descriure l'indret:

<<Aldea con alcalde pedáneo dependiente del ayuntamiento de Suera Baja (1/2 hora), de la provincia de Castellón de la Plana (5 leguas), partido judicial de Lucena (id.), audiencia territorial y comandancia general de Valencia (11), diócesis de Tortosa (20). Situación: sobre un peñasco en la falda meridional de un monte. La baten vientos del Norte y Oeste. Su clima es templado y sano. Tiene 20 casas y una capilla dedicada a San Bartolomé, aneja a la de Suera Baja. El terreno es de buena calidad, que baña el río Seco, llamado barranco de Pedralva. Caminos: el que dirige a Matet y a Onda. El correo se recibe de este último punto tres veces por semana. Producción: trigo, aceite, higos y algarrobas. Hay alguna caza de conejos y perdices. Industria: agrícola y un molino harinero. Población: 14 vecinos, 45 almas. Riqueza y contribución: véase Suera Baja>>. 

Si voleu saber més de Suera Alta vos recomanem l'article "Castro i Suleima (Suera Alta): espais arqueològics", d'Òscar Pérez Silvestre, publicat al bloc "Espadàniques": http://espadaniques.blogspot.com.es/2015/01/castro-i-suleima-suera-alta-espais.html


Tornem enrere a buscar de nou el Camí Vell de Castro, el qual continuem sense deixar-lo ja fins que apleguem als Corrals de Castro. Durant aquesta part del recorregut gaudirem d'unes magnífiques vistes de les altures suerenques de la vessant del terme que cau cap a l'Alcúdia de Veo. També observarem en un punt, abans d'un revolt, pràcticament baix de Suera Alta, una cavitat amagada a mà dreta.

Natura espadànica 

Corrals de Castro

Després de visitar els Corrals de Castro, baixem de nou al Camí Vell i arribem de seguida a la Font de Castro. Bebem, descansem i mamprenem per la Pista de Castro cap a Suera. Des d'ella podrem observar en tot moment les murades en ruïnes del Castell de Maús, a l'esquerra. 

Font de Castro

Durant el trajecte per la pista ens apareixen dos desviaments a mà esquerra. El primer és per a baixar a la Font dels Ullals, ubicada quasi vora camí. El segon, per a anar a la Font de la Bocamina, a tres o quatre minutets. En aquesta segona sorprén el so atronador de l'aigua corrent per dins de la roca.

Font dels Ullals

 Font de la Bocamina

Entrada a la mina d'aigua, obrada a la segona meitat del segle XIX

Una vegada hem visitat aquestes dues fonts, tan sols ens queda arribar fins a Suera i donar per acabada la ruta. Esperem que vos haja agradat.
Ací teniu l'enllaç a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9952883

Sant Cugat - Sant Crist de Llaceres - Casa Bertran - Font de Sant Vicenç del Bosc - Font de l'Ermetà - Can Gordi - Sant Cugat

Hui vos presentem una ruta senderista pel Parc Natural de la Serra de Collserola. En aquesta ocasió, caminem per les terres del terme de Sant Cugat del Vallès, tot visitant l'Ermita del Sant Crist de Llaceres, la Casa Bertran, la Font de Sant Vicenç del Bosc, la Font de l'Ermetà i Can Gordi.

Iniciem la ruta a l'Estació de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) de Sant Cugat. Fins a ella podem arribar amb les línies S1 (Plaça Catalunya - Terrassa Rambla), S2 (Plaça Catalunya - Sabadell Rambla), S5 (Plaça Catalunya - Rubí) o S55 (Plaça Catalunya - Universitat Autònoma). Des d'allà, eixim a mà dreta cap al carrer d'Àngel Guimerà. Després, tombem a mà esquerra per la Rambla de Ribatallada. Continuem a mà dreta per l'Avinguda de Gràcia. El nostre passeig per aquesta via estarà acompanyat de la vista d'algunes cases de finals del segle XIX-primeries del segle XX, barrejades amb altres de més modernes. Al final de l'Avinguda de Gràcia ens trobem amb l'Ermita del Sant Crist de Llaceres (segle XVIII). 

Carrer d'Àngel Guimerà, a Sant Cugat del Vallès 

Ermita del Sant Crist de Llaceres. Si en voleu saber més, cliqueu aquest enllaç: http://svhdl19.ibernet.net/cat/La-ciutat/Sant-Cugat-del-Valles/Patrimoni/Capella-de-Sant-Crist-de-Llaceres

En aquest punt, acaba el nostre recorregut urbà per la localitat. És ací on prenem la carretera de la Rabassada i la seguim durant uns 500 metres. 

Carretera de la Rabassada

En una revolta, a la nostra esquerra, veiem un molí de vent. Agafem la desviació i ens incorporem a la Rambla de Can Bell. L'última de les cases que veurem abans de tornar-nos a desviar s'anomena Casa Bertran i en ella va residir Juan Negrín, president de la II República Espanyola. Si us interessa aquest tema, de segur que trobareu molt interessant l'enllaç següent: https://historiasantcugat.wordpress.com/2013/09/30/corts-republicanes/

 Rètol indicatiu de la Rambla de Can Bell

Molí de vent

Després de deixar enrere l'imponent casalici, tombem a mà dreta per un camí, marcat amb senyals de PR, que baixa cap al Torrent de Can Gordi. Creuem el torrent i comencem a pujar. 

 Desviament cap al PR

Senda

Sense deixar en cap moment el PR arribem al senyal "Font de Sant Vicenç del Bosc". El seguim i arribem a ella. A escassos 50 metres estan les restes de Sant Vicenç del Bosc, un temple romànic. Per a informar-vos més i millor sobre aquest indret, vos enllacem ací un parell de documents que ens han paregut interessants: http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/202493/280273 i  http://www.gis.santcugat.cat/catalegfitxa/F-1.pdf

Font de Sant Vicenç del Bosc

Continuem el camí i arribem a una altra font, la de l'Ermetà, amb el seu corresponent torrent homònim. Es tracta d'una zona molt boscosa i ombrívola. El silenci és absolut.

Senda

Font de l'Ermetà. En l'enllaç següent hi trobareu una breu gravació en vídeo VHS del paratge: http://fontscollserola.com/?p=799

Passada aquesta font, trobem un encreuament. El PR continua cap a la dreta. Nosaltres, però, tombem a mà esquerra per a aproximar-nos novament al Torrent de Can Gordi, el qual novament tornarem a trobar. Ací el camí continua sent prou tancat i és fàcil perdre's. 

 Desviament en el qual abandonem el PR

Troncs caiguts al mig de la senda

Eixim, finalment, a una vella casa okupada (Can Gordi) i, uns metres més endavant, a una pista (Carrer de la Font del Rei). Continuem en direcció a la Torre Negra, que no veurem. 

Pista (Carrer de la Font del Rei). A mà dreta ens queda la casa okupada.

Vista llunyana del Tibidabo

En arribar a un senyal que marca "propietat privada", tombem a mà esquerra per la Rambla de Can Bell. Passem pel davant de Can Gordi i avancem fins a arribar una altra vegada a la Casa Bertran. Quan hi fem cap, girem a mà dreta per un camí marcat amb senyals de PR, que baixa cap al Club de Tennis de Sant Cugat. 

Desviament cap al Club de Tennis de Sant Cugat. A l'esquerra, deixem Casa Bertran.

Prompte ens incorporem a l'asfalt i, en uns minuts, apleguem a l'Ermita del Sant Crist de Llaceres. Des d'aquest punt, sols ens queda tornar a l'Estació de FGC pel camí per on havíem vingut.

Per a acabar, vos deixem ací l'enllaç a la ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9700694 Gaudiu-la!

Calaix d'interior: "Catálogo monumental de la provincia de Castellón de la Plana", una visió inèdita de l'Espadà-Millars

Aquesta setmana vos presentem una nova edició de la sèrie Calaix d'interior. En aquesta ocasió parlàrem de l'inèdit Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana. Més concretament, de les referències en ell als pobles de l'Espadà-Millars. Aquest article també el podeu consultar al bloc Espadàniques.

Portada de l'obra manuscrita
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

A primeries del segle XX es va iniciar la redacció d’un gran recull dels monuments més significatius de l’Estat Espanyol, sota el títol de Catálogo Monumental de España. Va ser l’any 1917 quan a Luis Tramoyeres Blasco li va pertocar redactar la part corresponent a la província de Castelló, titulada Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana (Olucha, 1997). Malauradament, mai va arribar a veure la llum i restà inèdita fins que el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) la va digitalitzar i publicar al seu portal web. Com assenyala Ferran Olucha (1997), en ocasions Tramoyeres es limità a fer un aplec de la bibliografia ja existent sobre el poble en concret. Però en altres, sí que va aportar dades interessants.

Retrat de Luís Tramoyeres, pintat per Sorolla

El primer esment a l’Espadà-Millars es fa a la introducció del volum, i fa referència a la llengua que es parla: “En la Plana y el Maestrazgo se habla en valenciano con matices diferentes en su léxico y fonética, y el aragonés valenciano a lo largo de la frontera de Aragón, siendo el centro dialectal la región segorbina y las dos vertientes de la sierra de Espadán, habitadas por pueblos de origen morisco y donde quedan rastros algarábigos de estos pobladores” (Tramoyeres, 1917: IV).

Poques pàgines després fa referència a les diòcesis dels nostres pobles: “A la diócesis de Valencia corresponden Arañuel, Argelita, Ayódar, Campos, Castillo de Villamalefa, Cirat Cortes de Arenoso (…); Espadilla, Fuentes de Ayódar, Ludiente, Montanejos, Puebla de Arenoso, (…), Torrechiva, Vallat, Villahermosa y Zucaina (…). Torralba y Villamalur (…)” (Tramoyeres, 1917: VI). La resta formaven part de la diòcesi de Tortosa. La de Sogorb aplegava, per la seua banda, els arxiprestats de Xèrica (Jérica), Montan (Montán), Xelva (Chelva) i Alpont (Alpuente) (Griera, 1931: 9; Tramoyeres, 1917: VI).


Retaule de Sant Martí de Tours, de l'Església de la Vall d'Almonesir
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

En parlar dels temps primitius, Tramoyeres destaca la importància de la Cova del “Toro, en Veo (Sierra de Espadán)”. I afegeix: “Faltan datos para apreciar el aspecto paleontológico de estas cavernas y simas por haber sido exploradas de un modo muy elemental” (Tramoyeres, 1917: 4).

Al parlar de l’època romana es refereix a les nostres terres quan exposa una de les principals vies de comunicació: Sagunt – Calataiud. El citem: “Jérica, después de Sagunto, parece haber sido el segundo centro itinerario de esta vía (…) A Jérica afluían los caminos vecinales de ambas orillas del río [Palancia]. Los habitantes de la margen derecha, procedentes de la Sierra de Espadán, pasaban el Palancia por las cercanías de Navajas, aprovechando el puente llamado de Cartagena, reconstruido sobre estribos de la época romana” (Tramoyeres, 1917: 16-17).

De l’època musulmana destaca que les àrees del riu de Sogorb i l’Espadà eren els nuclis més significatius de l’estirp àrab en terres de l’actual província de Castelló. “Persistió la raza africana, a la que en su mayor parte pertenecían hasta 1609, en que fueron expulsados los moriscos no convertidos al cristianismo. Esta dilatada permanencia en aquellos lugares tiene su justificación en el hecho de ser sus moradores simples cultivadores del campo; dependientes de los dueños territoriales que usufructuaron la actividad agarena en el largo espacio de tres siglos (…) No han conservado aquellos pueblos, todos de reducido vecindario, vestigio alguno que indique su valer en los artes industriales ni en la arquitectura. Desaparecieron las mezquitas; modificáronse las viviendas y se destruyeron todas las señales de la civilización árabe” (Tramoyeres, 1917: 70-71). En aquest punt es fa referència a la inscripció àrab d’Artana: “Fue leída por el catedrático de la Universidad de Salamanca Don Pascual Meneu, hijo de Bechí, en esta forma: Al [il·legible el text de Tramoyeres]  ALLAH, Dios de Mahoma, alzó, (levantó) esta piedra el valuoso ALI ZO BEID” (Tramoyeres, 1917: 74).

Inscripció àrab d'Artana 
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

D’època més moderna no se’n fa cap esment més, i ja comença amb la descripció poble a poble. Concretament en descriu deu dels del nostre àmbit. Són: l’Algímia (Algimia de Almonacid), Argelita, Aiòder (Ayódar), Assuévar (Azuébar), el Castell de la Vilamalefa (Castillo de Villamalefa), Eslida, Matet, Montanejos, la Vall d’Almonesir (Vall de Almonacid) i Vilafermosa (Villahermosa del Río), repartits per les comarques naturals de la Conca del Millars, l’Alt Palància i el Baix Espadà (Beüt, 1971). 
De la resta de localitats, l’autor diu el següent: “Cortes de Arenoso, Espadilla, Fanzara, Toga, Ludiente, Zucaina, Sueras, (...), Fuentes de Ayódar, Torrechiva, (...), Vallat y Ribesalbes. Ninguno de estos últimos ofrecen particularidad alguna en orden a monumentos y obras de arte. Todas las iglesias son modestísimas, correspondiendo a la escasa importancia de los nombrados pueblos” (Tramoyeres, 1917: 175). I “Ahín, Alcudia de Veo, Alfondeguilla, Almedíjar, Chóvar y Veo. Todos ellos están enclavados en la sierra de Espadán. Carecen de obras de arte por ser de corto vecindario, dedicado al cultivo de terrenos pobres. Conservan el aspecto morisco y sus iglesias pequeñas y de arquitectura modesta fueron construidas después de 1609, sin verse en ellas obras de arte merecedoras de particular mención” (Tramoyeres, 1917: 347). Finalment, “Carecen (…) de valor artístico alguno. Enclavados la mayor parte de ellos en la sierra de Espadán son de reducido vecindario, siendo su origen morisco. Las iglesias, principales edificios, son de construcción moderna, de pequeña capacidad y pobres en altares y ornamentos. A esta categoría pertenecen: (…) Campos de Arenoso, (…), Cirat (…), Montán, Pavías, Puebla de Arenoso, (…), Torralba, (…)” (Tramoyeres, 1917: 388). 

ALGIMIA DE ALMONACID 
Lugar situado en la Sierra de Espadán. De origen morisco. Expulsados estos en 1609, don Pedro de Urrea, Señor del lugar, lo repobló con veinte y siete familias de cristianos viejos, procedentes de Navarra y de la Puebla de Arenoso.
La iglesia parroquial está dedicada a San Juan Bautista y de una sola nave con adornos barrocos. Es el único monumento digno de registrarse, a pesar de lo modesto de la fábrica.
(Tramoyeres, 1917: 322)

ARGELITA
Población de origen árabe. Su fundación se atribuye al último Rey moro de Valencia, Zeit-Abuceit y a cuyos hijos perteneció el señorío de Argelita. En la plaza Mayor quedan restos del palacio señorial.
La casa Consistorial ocupa la antigua iglesia del lugar. La moderna, construida a mediados del siglo XVIII, se halla consagrada a San Joaquín y Santa Ana. En 1850 se construyó la capilla de la Comunión.
(Tramoyeres, 1917: 164)

AYÓDAR 
También es de origen árabe este lugar que en el siglo XV perteneció al ducado de Villahermosa. De esa época son los restos del palacio señorial. Existen dos iglesias. La Mayor que tiene por titular a San Vicente Ferrer, construida en 1864 y otra que forma parte de un antiguo convento de dominicos.
(Tramoyeres, 1917: 164)

AZUÉBAR
Población colocada en la falda meridional de la sierra de Espadán y cara al punto de unión de las provincias de Valencia y de Castellón. En su término se han encontrado restos romanos. Fue poblada por moriscos y después de la expulsión de estos por familias cristianas.
La iglesia parroquial está dedicada a San Mateo, con nave corintia. En 1663 fue separada de la parroquia de Soneja y agregándosele el lugar de Chóvar.
El 24 de agosto se colocó la primera piedra de la nueva iglesia por ser la antigua muy pequeña. Inaugurose en 21 de septiembre de 1673. Fue renovada en 1771.
(Tramoyeres, 1917: 332)

CASTILLO DE VILLAMALEFA
Villa de origen morisco. Según el historiador Mundina nació en ella un hijo del último Rey moro de Valencia Zeit-Abuceit el cual en conmemoración de este suceso concedió a los vecinos muchos privilegios y exenciones de contribuciones.  Es uno de los parajes más agrestes y pintorescos del partido de Lucena. La iglesia parroquial es pequeña y falta de todo carácter artístico.
(Tramoyeres, 1917: 166)

ESLIDA
Villa situada en las derivaciones de la sierra de Espadán. Algunos autores creen pudo ser la antigua Oleastrum por el mucho aceite que en su término se recoge. No hay datos que justifiquen esta atribución. En una colina inmediata al pueblo existen ruinas de incierto castillejo.
La iglesia, único monumento, es pequeña sin presentar nada de notable en el orden a las Bellas Artes, si exceptuamos el altar mayor en el que hay colocado un lienzo del pintor valenciano Luis Planes, que floreció en la segunda mitad del siglo XVIII. 
De tiempos antiguos se ven vestigios de ruinas en completo abandono y se supone fueron explotados por los romanos y más tarde por los árabes.
(Tramoyeres, 1917: 249)

MATET
Está situado este pequeño pueblo al pie de la sierra de Espadán sobre la falda del monte llamado de la Torre.
La iglesia, dedicada a San Juan Bautista, es pequeña, con nave corintia y sin obra alguna de arte.
(Tramoyeres, 1917: 338)

MONTANEJOS
Villa famosa por sus aguas medicinales. Su origen es morisco. Conquistados por Don Jaime I todos estos lugares en 1239, fundó a Don Pedro Giménez de Vallterra el señorío de Castell-Montalt y sus alquerías anejas. La mayor parte de su población era morisca y en 1609 cuando se verificó la expulsión de estos Montanejos quedó abandonado hasta que nuevos pobladores cristianos reanudaron la vida social.
La iglesia parroquial es de modestas proporciones. Comenzó a construirse en 1732 terminando en 1798. La bóveda central la sostienen diez pilastras con capiteles renacentistas. Tiene once modestos altares, incluyendo en este número el de la diminuta capilla de la Comunión. Son modernos y nada particular ofrecen. El más antiguo es el de las almas con cuadros de anónimo autor. En los cuatro ángulos inferiores de la bóveda hay pinturas de Planes.
(Tramoyeres, 1917: 384)

VALL DE ALMONACID
Está situado este lugar en las estribaciones de la sierra de Espadán. Es de origen morisco.
Su primitiva iglesia no existe. Junto a la casa Abadía se ven restos de un pequeño y antiguo templo, agrupándose la población alrededor de esta iglesia. Las casas emplazadas en este sitio son las más antiguas del poblado. La iglesia actual se fundó en la parte más llana del lugar. Fue construida después de la expulsión de los moriscos en 1609. Está dedicada a la Purísima Concepción. De una sola nave de orden corintio, con altar mayor moderno. En la última capilla, lado de la Epístola, existe un antiguo retablo de San Martín, Obispo de Tours. Procede de la extinguida cartuja de Vall de Cristo, Segorbe, y fue donado por el ayuntamiento en 1836 con motivo de haber visto destruida la iglesia con ocasión de la guerra civil. Este retablo es obra de un artista valenciano que debió florecer alrededor de 1415. En los guardapolvos hay pintados escudos de Aragón y Sicilia, y seguramente fue donativo del rey don Martín fundador de la Cartuja.
En el recinto de la población vieja existe la antigua casa señorial, reformada en el siglo XVII, sin conservarse en ella obra de arte.
Un castillo derruido, ocupa la cúspide de una montaña cercana al pueblo. Compónese de varias torres construidas en diferentes periodos, pero su estado impide fijar la fecha de la construcción. No obstante puede afirmarse que ya existía antes de la reconquista de Jaime I de Aragón.
(Tramoyeres, 1917: 345-346)

Església antiga de la Vall d'Almonesir.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

VILLAHERMOSA
Villahermosa es lugar de origen morisco. Zeit-Abuceit la fundó por carta puebla de 9 de marzo de 1242. Los primeros pobladores fueron de Villamalefa denominándola Villahermosa por ser esta la traducción de la primera. Más tarde fue cabeza del ducado por merced de Juan II de Aragón y de Navarra a su hijo Don Alfonso de Aragón. Los primeros pobladores se establecieron en un cerro llamado la Muela. En 1707 fue destruido el antiguo poblado por las tropas de Felipe V y se reedificó en la ladera del monte de modo que las casas están en anfiteatro y como puestas unas sobre otras resultando calles muy incómodas y poco recomendables por el mal gusto y pobreza de los edificios. 
La iglesia aunque espaciosa carece de obras de arte si exceptuamos una Virgen, escultura del artista valenciano Don José Bonet.
Cuenta Villahermosa con un ermitorio que es un verdadero museo de tablas de los siglos XV y XVI. A unos seis kilómetros se levanta el consagrado a San Bartolomé, muy espacioso, con hospedería e iglesia gótica reformada en el siglo XVIII. Lo más notable son los antiguos retablos en ella conservados. Algunos nos parecieron proceden de la iglesia parroquial. Cinco son los principales. Debe figurar en primer lugar, y por ser el más completo, el de Santa Catalina mártir, obra del valenciano Juan Reixach, de 1465, formado por la tabla central con la imagen titular y seis pasajes de la vida de la santa mártir, y predela o banco con seis compartimentos de santos y vírgenes.
Reputamos como de los comienzos del siglo XV otro retablo, también completo, con los titulares de San Vicente mártir y San Bartolomé, obra de un maestro valenciano de la escuela de Pedro Nicolau.
De un artista local seguramente de San Mateo, que floreció hacia el 1480, es el tercer retablo con la Virgen sedente y varios santos en los cuadros laterales.
Ofrece legítimo interés el cuarto retablo formado de fragmentos de otros tres, todos ellos de excepcional interés por ser obra de maestros valencianos de la centuria decimoquinta. La parte interesante de este conglomerado de tablas es la central y dos laterales que forman un retablo completo. La Virgen sedente rodeada de ángeles pertenece al tipo de la Virgen llamada de Tobed, o de Enrique de Trastámara, y que nosotros tenemos por obra del valenciano Lorenzo Zaragoza. 
(Tramoyeres, 1917: 170-172)

 Retaule de Sant Esteve, de Vilafermosa.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

 Retaule de Santa Caterina, de Vilafermosa.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

Retaule de la Mare de Déu de la Llet (de Tobed), de Vilafermosa.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

Retaule de la Mare de Déu sedent, de Vilafermosa.
Font: Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana - CSIC

BIBLIOGRAFIA
BEÜT, Emili (1971). Geografia elemental del Regne de València. València: Lo Rat Penat.
GRIERA, Antoni (1931). Gramàtica històrica del català antic. Barcelona: Institució Patxot. 
OLUCHA, Ferran (1997). Història de l’art castellonenc: la producció bibliogràfica, estat de la qüestió. Millars: espai i història, 20.
TRAMOYERES, Luis (1917). Catálogo Monumental de la Provincia de Castellón de la Plana. Inèdit. Disponible en línia a l’adreça: http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/image/CSIC001359468_V01F/1/




Onda - Corral Roig - La Trencadella - Pla de la Marquesa - Corral del Borrasco - Corral Blanc - Les Covatelles - Onda

Aquesta setmana vos presentem una nova ruta pel terme municipal d'Onda, a la comarca de la Plana Baixa. Transita per les planures que s'estenen al nord-est del nucli urbà i que, malauradament, els humans hem transformat no sempre respectant l'entorn natural. Així doncs, pel recorregut, ens trobarem varis abocadors, uns legals i il·legals d'altres, marges dels camins bruts... Una pena que la mà de l'home haja tingut tan poc de mirament. Tot i això, és una ruta bastant interessant, ja que ens trobàrem amb alguns conills, ocells de totes les classes, travessàrem camps de tarongers...

Ocells al camí del Pas de Fulla

Eixim de la cantonada del carrer de Sogorb amb l'avinguda de la Constitució d'Onda, al costat de la Central d'Emergències Municipal. Des d'allà s'avança cap a la CV-21, en direcció a l'Alcora. Després de recórrer uns metres per aquesta carretera, tombem a mà esquerra pel Polígon Industrial del Corral Roig. 

Polígon Industrial del Corral Roig

Continuem pel camí sense desviar-nos en cap moment, passem vora el Pou de Villa Carmencita, i pugem la lloma del Corral Roig. En aquest indret està o estava situat el Corral Roig, que dóna nom a aquesta zona del terme, però sempre que l'hem buscat mai l'hem trobat. Amagades en un xicotet pinar, a mà esquerra, hi ha unes ruïnes, però semblen més de caseta de camp que no pas d'un corral.

Vistes de la Trencadella i del Bovalar des de la lloma del Corral Roig

Baixem la lloma cap al barranc de Ràtils, i el creuem. De seguida, girem a mà dreta per a incorporar-nos a un camí que ens abocarà al Polígon Industrial La Trencadella i novament a la carretera CV-21.

Llit del barranc de Ràtils, ple de canyes i de sotabosc espés (malea).

Creuem la carretera i prenem un camí que avança cap a l'est. En arribar a la subestació elèctrica, girem cap a la dreta i agafem el camí del Pas de Fulla. Continuem recte i després de passar unes finques de tarongers que tenen uns taulellets on indica el nom del propietari "Ernesto Ribes", tombem a mà esquerra, cap al nord-oest, en direcció a la partida del Corral Blanc. A l'encreuament següent, anem cap a la dreta i, de seguida, comencem a pujar una llometa, a la dreta de la qual es troba el Corral i el Mas del Borrasco.

Camps de conreu abandonats, al Pla de la Marquesa

El Montí, vist des de la partida del Corral Blanc

El Corral i Mas del Borrasco

Ens aturem ací un moment, i continuem caminant cap al riu de Millars, ben proper a aquest indret. Baixem i, a l'encreuament, girem a mà dreta per a buscar de nou el camí del Pas de Fulla. Si no ens haguérem desviat, arribaríem fins als cingles del riu i també fins a l'edificació del Corral Blanc, que dóna nom a la partida. Nosaltres, però, ens desvíem i agafem el camí anteriorment citat. Quan arribem a l'encreuament on havíem abandonat abans el camí del Pas de Fulla, el deixem i tombem a mà esquerra. Més endavant, anem a la dreta per a agafar el camí de les Covatelles. 

El camí del Pas de Fulla, entre el Corral Blanc i les Covatelles

Tarongers al camí de les Covatelles, al Pla de la Marquesa

Finalment, retornem a la CV-21. L'últim tram de la ruta no ens queda més remei que fer-lo per la vorera de la carretera fins que arribem de nou al punt d'eixida, on donem per acabada la ruta.

Ací vos deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9554857