El vocabulari de la natura: rata penada

Aquesta setmana ampliem el nostre vocabulari de la natura amb un bon nombre de paraules, les quals es refereixen a un únic ordre de mamífers: les rates penades o muricecs. 


D'entrada, ens sorprén la riquesa terminològica que posseeix el conjunt de la llengua catalana per a referir-se a aquest animal. Tant en valencià com en català hi han un munt de sinònims, la majoria dels quals s'escapen a la normativa lingüística vigent. De segur que el llistat que vos presentem tot seguit no està complet. Comencem!

ALMORSÍGOL
Aquesta paraula la trobem a Ontinyent però no és recollida ni tan sols al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). La topetem com a variant dialectal al diccionari no normatiu de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).

ASBULIAC
Aquesta paraula està recollida al Vocabulari del Pla d'Urgell de Josep Reñé, però no apareix a cap altre diccionari/vocabulari convencional. A Internet hi trobem algunes referències en webs. Reñé l'acota a les localitats del Bollidor, Barbens, Ivars i Miralcamp.

ASMONIAC
Aquesta paraula també està recollida a l'obra de Reñé i és pròpia de les localitats de Castellnou de Seana, Vilasana, Linyola i Vallverd, totes quatre del Pla d'Urgell.

ASMORIAC / ASMURIAC / ESMORIAC / ESMURIAC / ESMORIEC / ESMURIEC
Aquestes sis paraules són variants que, segons el DCVB, trobem principalment a les Garrigues, el Pla d'Urgell i la Noguera. Concretament, les formes registrades per aquest diccionari són esmoriac esmuriac.  Aquesta última està acceptada al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC) i al Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (DNV).

ASMULICEC / ASMURICEC
Aquesta paraula l'hem extreta també del Vocabulari de Reñé. La trobem a Fondarella, Sidamon i el Poal. La forma asmuricec la trobem a Balaguer, a la comarca de la Noguera.

BORREGUILLO
El DCVB explica que aquesta paraula es va formar a partir de mosseguillo, després que l'arrel de la mateixa es contaminara, per algun motiu, per la paraula borrego. Es coneix a Monòver i al Pinós, a la comarca del Vinalopó Mitjà. No està recollida a cap diccionari normatiu.

BURICEC
Aquesta paraula està recollida per la web Rodamots, que la situa a la comarca del Pallars Sobirà.

ESMORSÍGOL
Aquesta paraula està arreplegada també pel diccionari de la RACV, però no a cap diccionari normatiu de la llengua.

MOSSEGUELLO
Aquesta paraula s'ha mantingut a Crevillent (el Baix Vinalopó) i a Vallada (la Costera). Segons el DCVB, al llatí mure caecu, se li afegeix el sufix -ello, emprat entre els mossàrabs valencians. També s'utilitza com a insult. L'únic diccionari normatiu que la recull és el DNV de l'AVL.

MOSSIGUELLO / MUSSIGUELLO
Aquesta paraula s'ha emprat a la comarca del Camp d'Elx i és una variant de l'anterior, que s'arreplega al DCVB d'Alcover i Moll. No apareix a cap diccionari normatiu.

MOSSEGUILLO
Aquesta paraula és pròpia de zones limítrofes amb comarques castellanoparlants, com ara la Font de la Figuera (la Costera) o Guardamar (Baix Segura). És una variant de mosseguello, en la qual s'ha substituït el sufix valencià -ello pel dels nostres veïns de ponent -illo. El terme no apareix a cap diccionari normatiu.

MOSSIGALÓ
Aquesta paraula és viva a la zona de Castalla, segons Carles Segura. El seu origen és semblant al de muricec.

MURICEC
Aquesta paraula és prou coneguda a Catalunya, però la seua coneixença és més limitada al País Valencià. Segons el DCVB, també té el seu origen en el llatí mure caecu, "rata cega". Comparteix etimologia amb la forma castellana murciélago. El seu ús es concentra a les Terres de Ponent (Urgell, Pla d'Urgell, el Segrià) i també a la Franja d'Aragó. Està arreplegada al DNV i al DIEC.

MURSEGOT
Aquesta paraula és pròpia de la localitat de Fraga. És una variant de l'anterior no recollida a cap diccionari normatiu.

PINYARATA
Aquesta paraula és pròpia de les Illes Balears. Concretament, el DCVB la situa a Sóller i a Inca. Es tracta d'una inversió de la forma normativa catalana ratapinyada

RATA PENADA / RAT PENAT / RATAPINYADA
Aquestes tres paraules són molt conegudes arreu del domini lingüístic. Prevalen rata penada (a sovint pronunciat, "rata penà" o "rata panà") i rat penat al País Valencià, i ratapinyada a Catalunya. D'acord amb l'etimologia proposada pel DCVB i pel Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC), totes tres provenen del llatí rattu pĭnnātu, "rata alada". 
Al DNV topetem les tres formes recollides. En canvi, el DIEC únicament arreplega ratapinyada

RATÓ
Aquesta paraula és també un augmentatiu de rata, que serveix per a referir-se a la rata penada. El DCVB la situa a l'Alcúdia, localitat de la comarca de la Ribera Alta. 
El terme rató no està recollit per cap diccionari normatiu de la llengua.

RATOT
Aquesta paraula és coneix, principalment, a la zona de Tarragona i a la comarca de l'Alcoià. Es tracta d'un augmentatiu de rata. La recull el DNV i també en parla d'ella el DCVB. Tanmateix, no està acceptada pel DIEC.

VOLICEC / VULICEC / VURICEC / VURIXEC
Aquestes quatre paraules són variants que, d'acord amb el DCVB, podem trobar a les Garrigues i a  l'Alta Ribagorça.


FONTS:
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

AVL. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://www.diccionari.cat

IEC. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

MAS, Joan; Joan MIRALLES; Pere ROSSELLÓ (1999). Actes de l'onzè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes: Palma (Mallorca), del 8 al 12 de setembre de 1997. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 

NIETO, E. (2008). De bell nou sobre la toponímia murciana actual d'origen català. Societat d'onomàstica: butlletí interior, núm. 110, p. 3-12.

RACV. Diccionari General de la Llengua Valenciana. http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/

REÑÉ, Josep (2009). Vocabulari del Pla d'Urgell, en Estudis de dialectologia catalana: volum XVI dedicat a la comarca del Pla d'Urgell. Fondarella: Edicions Palestra.

RODAMOTS. Disponible en línia en: http://www.rodamots.com/mot_cerca_resultat.asp?nm=1639 Consulta: 16 de maig de 2015.

SEGURA, Carles (2003). Una cruïlla lingüística: caracterización del parlar del Baix Vinalopó. Alacant: Universitat d'Alacant.

SERRA, Jordi (coord.) (2008). Ratpenats: ciència i mite. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

VV.AA. (2007). Actes del tretzè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes: Universitat de Girona, del 8 al 13 de setembre de 2003. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.





Baixador de Vallvidrera - Font de Mossèn Cinto - Pantà de Vallvidrera - Font de Sant Ramon - Santa Maria de Vallvidrera - Baixador de Vallvidrera

Aquesta setmana vos presentem una ruta molt senzilla per Vallvidrera (Barcelona) i el seu entorn. En aquesta ocasió visitem el seu pantà, així com algunes de les fonts que hi ha pels seus voltants. També passem a tocar del temple de Santa Maria.

Indicatiu de l'estació del Bailador de Vallvidrera

La ruta s'inicia junt al Baixador de Vallvidrera, estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) en la qual donen servei les línies S1 (Plaça Catalunya - Terrassa) i S2 (Plaça Catalunya - Sabadell Rambla).

Senyals al carrer del Torrent de Rovelló

Creuem la carretera i comencem a pujar pel carrer del Torrent de Rovelló. A mà esquerra, uns metres més endavant, ens apareix la Font de Mossèn Cinto Verdaguer.

Font de Mossèn Cinto

Ens incorporem al camí de la Reineta (urbanitzat) i no l'abandonem fins que a mà esquerra ens apareixen indicacions de GR. És aleshores quan agafem una senda que baixa cap al Pantà de Vallvidrera, projectat per Elies Rogent i inaugurat el 1864. Teniu més informació sobre aquest indret en l'enllaç següent: http://ca.wikipedia.org/wiki/Pantà_de_Vallvidrera A primeries del segle XX s'intentà construir ací un parc d'atraccions, el Lake Valley Park, per a fer-li la competència al del Tibidabo, però no es va arribar a materialitzar mai (http://antiquari.cat/2011/01/08/1907-panta-de-vallvidrera-barcelona/).

 El Tibidabo des del camí de la Reineta

 Senda GR

Pantà de Vallvidrera

Pantà de Vallvidrera

Fem un tomb per aquest meravellós paratge i reprenem la marxa en direcció Vallvidrera.

Cap a Vallvidrera

Arribem al poble pel carrer dels Reis Catòlics i de seguida tombem a mà esquerra, també pel GR, en direcció a la Font de Sant Ramon. Continuem baixant i, sense abandonar la senda, fem cap a l'àrea recreativa de Santa Maria de Vallvidrera. En aquest indret també es troba la Font de Santa Bàrbara.

Senda

 Font de Sant Ramon

Font de Santa Bàrbara

Continuem pel camí de la Llenega, tot passant pel temple de Santa Maria de Vallvidrera (http://ca.wikipedia.org/wiki/Santa_Maria_de_Vallvidrera), i novament pel camí del Pantà fem cap al nostre lloc d'eixida, on donem per acabada la ruta.

Vil·la Joana, en obres, des del camí de la Llenega 

Santa Maria de Vallvidrera, vista des del darrere

A continuació vos deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9401752 Esperem que vos agrade!

Fuentes - Corrals de las Hoyas - La Bailía - Font del Riu - Pozo Negro - Font del Zuro - Fuentes

Aquesta setmana vos presentem una ruta senderista que transcorre pels termes de les Fonts d'Aiòder (en castellà, i oficialment, Fuentes de Ayódar; i a partir d'ara, Fuentes) i Torralba del Pinar, a la comarca de l'Alt Millars, dins del Parc Natural de la Serra d'Espadà. Feia ja anys que no trepitjàvem el terme municipal de Fuentes i fou tot un goig tornar-hi.

Església de Sant Roc, a Fuentes, punt d'eixida de la ruta

La ruta s'inicia enfront mateix de l'Església de Sant Roc de Fuentes. Des d'allà eixim per la carretera en direcció a Aiòder. Uns 300 metres més endavant, ens incorporem a mà dreta a una pista que baixa i creua el riu d'Aiòder. Passat aquest, en la següent intersecció, girem cap a l'esquerra i comencem a pujar. A mesura que ascendim, les vistes sobre la població de Fuentes augmentaran en bellesa. 


Pista a la dreta de la carretera

Creuant el riu d'Aiòder

Vista de Fuentes

Novament, en la següent bifurcació de pistes, continuem a mà esquerra. Per ací, no tardarem en aplegar als Corrals de las Hoyas. 


Corrals de las Hoyas

Continuem avançant i, poc més endavant, passem per la Bassa (i abeurador) de la Bailía. Finalment, fem cap a la Bailía (704 m.s.n.m.). Ací trobem un vell corral en ruïnes i també uns senyals informatius. 

 Bassa i abeurador de la Bailía

 La Bailía

Corral en ruïnes a la Bailía

Agafem direcció Fuentes, per una alta pista, cap a l'oest. De seguida, comencem a baixar. Ignorem els senyals d'informació següents i continuem per la pista, envoltada de pinar. 

Vista

Uns metres més endavant, girem bruscament a mà esquerra per una pista secundària, senyalitzada amb un xicotet indicatiu. Baixem encara més i arribem a un indret que sembla sense eixida. Si ens fixem hi ha una xicoteta senda que naix cap a l'oest i que en el seu primer tram està una miqueta tapada. Ens acabem d'incorporar al terme municipal de Torralba del Pinar.

Desviament a l'esquerra

Avancem per aquest sender, extraordinari mirador des d'on guaitar àmplies extensions muntanyenques dels termes de Torralba i de Fuentes. Finalment, fem cap a la pista que uneix ambdues poblacions, no gaire lluny del nucli de Torralba. Ací trobem dues xicotetes cavitats anomenades Coves del Riu o Cova del Balaguer (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=5630) i Cova del Balaguer-2 (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=5631).

Vistes des de la senda

 Vista de les Coves del Riu

Continuem per la pista en direcció Fuentes. Prompte ens topetarem la Font del Riu (http://www.fuentesdeayodar.com/parajes/fuentes.htm), naixement del riu d'Aiòder. En aquesta zona fan frontera els termes, i ens incorporem de nou al de Fuentes.

 Cartell indicatiu de la Font del Riu

Veiem des de dalt des de la pista el Pozo Negro (http://www.fuentesdeayodar.com/parajes/pozos.htm) i continuem cap a la Font del Zuro (http://www.fuentesdeayodar.com/parajes/fuentes.htm). Ens aturem en ella per a refrescar-nos i ja agafem la seguida per la pista fins a arribar al nucli urbà de Fuentes, on donem per acabada la ruta.

 Vista del Pozo Negro

 Font del Zuro

Vista de Fuentes

Ací vos deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9536477

Calaix d'interior: notícies del període municipal de Castell-Estaó

Hui vos presentem una nova edició de Calaix d'interior. En aquesta ocasió hem volgut recollir en una única publicació els esments que hem topetat sobre Castell-Estaó, de l'època en la qual formava municipi independent (1812-1847).

Vista de Castell-Estaó

Castell-Estaó és una localitat integrada en l'actualitat dins del terme municipal de la Torre de Capdella, a la Vall Fosca, en la comarca del Pallars Jussà. Segons l'IDESCAT, compta amb 11 habitants censats (2014), els quals són coneguts popularment amb el malnom de salta-roquetes. Castell-Estaó és l'ortografia oficial, però als documents que hem consultat apareix escrit de diverses maneres: Castellestaho, Castellestao, Castell estao, Castell-Estaó o Castell d'Estaó.
El seu nom resulta de la unió de la paraula castell amb estaó, derivat del llatí statio "lloc de parada". No obstant això, l'etimologia popular té la seua explicació pròpia per a l'origen del nom. Conten que els que anaven cap al poble mai no l'acabaven de trobar i quan passaven per les localitats de la zona preguntaven: Castell, està on? A partir d'açò, està on s'hauria simplificat a estaó, tot quedant Castell-Estaó

Portal de migdia, a Castell-Estaó

Amb la instauració de la Constitució Espanyola de 1812, Castell, com popularment és conegut el poble a la Vall Fosca, constituí ajuntament propi, fins que l'any 1847 va ser suprimit, ja que no hi havia la suficient població com per a mantindre'l. Va ser aleshores quan les seues terres s'integraren al terme municipal de la Pobleta de Bellveí i s'acabà la seua breu història com a municipi. Molts anys després, el 1970, el terme de la Pobleta es va incorporar al de la Torre de Capdella, cap de l'actual municipi on es troba integrat Castell.

Una altra vista del nucli poblacional

La primera menció de l'època municipal de Castell-Estaó que hem localizat es remunta a l'any 1814, i és del segon volum del llibre Diccionario Geográfico Universal, en la seua setena edició, obra d'Antonio Vegas.

<<Castellestaho, lugar de Cataluña, corregimiento de Talarn>>.
(Vegas, 1814: 111)

Nou anys més tard, el 1823, Juan Antonio Golobardas, a la seua obra Cataluña en la mano, ens dóna pràcticament les mateixes dades i aporta que el titular del senyoriu del lloc és el Marqués de la Manresana, per aquelles dates José Ramón de Pinós-Santcliment y Copons (+1830).

Portada del llibre "Cataluña en la mano"

Poc després, el 1824, topetem un nou esment al llibre Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña, escrit per Vicente de Frígola. Descriu el poble com a lugar sotmés a un senyoriu secular i sota la jurisdicció eclesiàstica de la Seu d'Urgell. S'hi registren tres veïns. 

Vista pintoresca de Castell-Estaó

Només dos anys després es publica la primera descripció completa de Castell-Estaó, a càrrec de Sebastián Miñano, al llibre Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal. 

<< L.S. de España, provincia de Cataluña, corregimiento de Talarn, obispado de Seo de Urgel. A.O., 3 vecinos, 15 habitantes, 1 parroquia. Sit. en terreno montañoso. Conf. por el E. con Pauls y Gramanet, por el S. con Antist, y por el N. con Oveig. Produce centeno. Dist. 47 horas de Barcelona y 8 de Talarn. Contr. 629 rs. 16 mrs.>>. 
(Miñano, 1826: 57)

Senyal d'entrada a Castell-Estaó

En 1833, al llibre Nueva dirección de cartas por orden alfabético para el Principado de Cataluña, Vicente Ballesteros comenta que el poble està a quatre hores i mitja de la Pobla de Segur. El més curiós d'aquesta cita és que empra una doble denominació per a Castell-Estaó (grafiat per aquest autor Castell estao): també l'anomena Castell de la Mola. Amb tota seguretat, aquest autor s'està referint a la Mola de Castell, un antic molí reconvertit ara en explotació ramadera ubicat a prop de la Plana de Mont-ròs, en l'encreuament de la pista que puja cap a Castell-Estaó i Antist.

Església de Sant Pere, cementeri del poble i palmera

En 1844, Fermín Caballero, al llibre Manual geográfico-administrativo de la monarquía española, cita a Castellestao com a poble integrant del partit judicial de Sort. El mateix fa en 1845 Francisco de Paula Mellado, al llibre España geográfica, histórica, estadística y pintoresca, i el 1847 Tomàs Bertran al Itinerario descriptivo de Cataluña.

La descripció més detallada del poble ens la dóna Pascual Madoz a la seua famosa obra Diccionario geográfico-estadístico de España y sus posesiones de ultramar, al volum VI, de l'any 1847. Justament fou per eixes dates quan Castell s'integrà al terme de la Pobleta de Bellveí. 

<<Lugar con solo alcalde nombrado por los vecinos en la provincia de Lérida (24 horas), partido judicial de Sort (7), audiencia territorial y capitanía general de Cataluña (Barcelona 45), diócesis de Urgel (18), oficialato de Tremp. Situado sobre un pequeño monte entre N. y E., al cual combaten los vientos de esta misma dirección. El clima frío, produce catarrales y pulmonías. Tiene 3 casas, e iglesia aneja de la parroquia de Antist, cuyo cura la sirve. Confina el término N. Obeix; E. Gramanet; S. Antist, y O. Aguiró. Se encuentran en él varias fuentes naturales de aguas abundantes y de buena calidad. El terreno parte montuoso, y parte llano en general, es de mediana calidad; pero las tierras de cultivo son flojas: se encuentran en él algunos prados naturales de yerbas de buena calidad y pastos escelentes para toda clase de ganados. También se hallan montes poblados de robles, avellanos, bojes y matas bajas. Los caminos en mediano estado dirigen a Obeix, Antist y la Mola; y la correspondencia la recibe en el mismo lugar los miércoles y los sábados y sale los mismos días. Producción: trigo inferior, centeno, buenas patatas, judías y alguna fruta. Se cría ganado lanar y un poco de vacuno, siendo preferido el primero. Hay caza de abundantes perdices, algunos conejos y liebres. Industria: Un molino harinero. Población: 4 vecinos 25 almas Capital Imponible: 8.757 rs. Contribución: el 14,28% de esta riqueza. Presupuesto municipal: 80 rs. que se cubren por reparto vecinal>>.
(Madoz, 1847: 103)

Precisament el mateix Madoz, al volum tretzè d'aquesta mateixa obra (1849), ja inclou Castell-Estaó al terme de la Pobleta de Bellveí, acabant així la breu municipalitat del poble.

Segell de Castell-Estaó (any 1876)
Font: Portal d'Arxius Espanyols


BIBLIOGRAFIA:

AGUILAR, Asdrúbal (2004). La Constitución de Cádiz de 1812. Caracas: Universidad Católica Andrés Bello.

ALCOVER i MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. Disponible en línia: http://dcvb.iecat.net Consulta: 3 de juny de 2015.

BALLESTEROS, Vicente (1833). Nueva dirección de cartas por orden alfabético para el Principado de Cataluña. Barcelona: Llibreria de Manuel Saurí.

BERTRAN, Tomàs (1847). Itinerario descriptivo de Cataluña. Barcelona: Impremta d'Oliveres.

BOFARULL, Manuel (2002). Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Valls: Cossetània Edicions.

CABALLERO, Fermín (1844). Manual geográfico-administrativo de la monarquía española. Madrid: Impremta d'Antonio Yenes.

DE FRÍGOLA, Vicente (1824). Relación de los pueblos de que consta el Principado de Cataluña. Barcelona: Impremta de la Vídua i Fills d'Antonio Brusi. 

GOLOBARDAS, Juan Antonio (1823). Cataluña en la mano. Barcelona: Impremta dels Germans Torras.

IDESCAT. Nomenclator estadístic d'entitats de població de Catalunya (a 01-01-2014): la Torre de Cabdella. Disponible en línia a: http://www.idescat.cat/codis/?id=50&n=9&c=252271 Consulta: 4 de juny de 2015.

MADOZ, Pascual (1847). Diccionario geográfico-estadístico de España y sus posesiones de ultramar, volum VI. Madrid.

MADOZ, Pascual (1849). Diccionario geográfico-estadístico de España y sus posesiones de ultramar, volum XIII. Madrid.

MELLADO, Francisco de Paula (1845). España geográfica, histórica, estadística y pintoresca. Madrid: Mellado Editor.

MIÑANO, Sebastián (1826). Diccionario Geográfico-Estadístico de España y Portugal. Madrid: Impremta de Pierart-Peralta.

VEGAS, Antonio (1814). Diccionario Geográfico Universal, Volum II, Segona Edició. Madrid: Francisco Martínez Dávila, impresor de cambra de S.M.

VIQUIPÈDIA. Castell-Estaó. Disponible en línia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Castell-estaó Consulta: 1 de juny de 2015.

WIKIPEDIA. Marquesado de la Manresana. Disponible en línia: http://es.wikipedia.org/wiki/Marquesado_de_la_Manresana Consulta: 2 de juny de 2015.

Aiòder - Espadilla - Aiòder

Aquesta setmana actualitzem el bloc amb una ruta circular pels termes d'Aiòder (en castellà, i oficialment, Ayódar) i Espadilla. La primera part del recorregut (Aiòder - Espadilla) discorre pel Camí Vell que unia les dues localitats i la segona (Espadilla - Aiòder), pel Camí del Turio (pista) i pel Camí Vell d'Aiòder a Onda (en aquest tram es correspon al PR-CV 398). En l'anada i en la tornada caminem en paral·lel, únicament separats per les imponents, impressionants i infranquejables barrancades i estrets que forma el Riu Pequeño.
També vam buscar, sense èxit, un camí per a accedir a la Cova de Batiste. Una altra vegada serà! (més info: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=530)

Vista d'Aiòder des del Camí Vell d'Espadilla

La ruta s'inicia junt al cartell d'entrada a la localitat d'Aiòder des de Suera. Avancem per la carretera i girem a la dreta cap a la Plaça de Santa Caterina, la qual ens abocarà directament al Camí Vell d'Aiòder a Espadilla. Pel mig de pallisses i corrals, arribarem fins a les antenes que donen cobertura al poble. Ací s'acaba la pista i comença la senda.

 Inici del Camí Vell, vora la carretera que travessa Aiòder

Antenes d'Aiòder

Sense desviar-nos en cap moment del camí marcat (Camí Vell) primer amb senyals blaus i després amb senyals de PR, arribarem directament a Espadilla. Pel camí podrem gaudir d'unes magnífiques vistes dels estrets del Riu Pequeño, així com de ribassades, corrals abandonats, el Turio, la Penya Saganta, alguns cims espadànics o el Castell d'Espadilla.

Senda

Mirant cap a la Serra d'Espadà

Senda

Corral en ruïnes

Vista d'Espadilla i de Toga

 Castell d'Espadilla

Penya Saganta

Arribats a Espadilla, eixim del Frontó i girem a mà dreta per l'Avinguda de Saganta, fins a fer cap a la CV-20. La prenem en direcció Fanzara.

Nucli urbà d'Espadilla

Ens incorporem a la segona pista que ens apareix a mà dreta, després de creuar el Riu Pequeño pel pont de la carretera. Aquesta pista s'anomena Camí del Turio i, encara que al principi semble còmoda, si la volem pujar a bon ritme haurem de suar de valent. Des d'aquesta via tenim unes precioses vistes de la Penya Saganta i d'Espadilla. També podem observar la boca de la Cova del Frontó (més info : http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=4335).

Camí del Turio

Espadilla des del Camí del Turio

Vista de la Cova del Frontó

Continuem pujant en direcció a l'Alcudieta, ja al terme de Fanzara (encara que no arribem a trepitjar terres fanzarines). Des d'ací tindrem unes bones vistes del Turio i de les terres que baixen cap a la Plana litoral.

 Mirant cap a la Plana
Vista del Turio

Finalment, comencem a baixar cap a Aiòder, passant sota les Picorzas i vora els Corrals de la Penya de Migdia.

Vista impressionant, tornant cap a Aiòder

 Vista de la boca de la Cova de l'Estret del Riu Pequeño 

Corrals de la Penya de Migdia

Sense desviar-nos, pel Camí Vell d'Onda (PR-CV 398) arribarem fins a la CV-205. La prenem en direcció a Aiòder i arribem al nucli urbà on donem per acabada la ruta.

Vista d'Aiòder i del seu castell, a mà esquerra

Ací vos deixem l'enllaç de la ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9258066 Què la gaudiu!