El vocabulari de la natura: ESTEVENOI

Aquesta setmana vos presentem una nova paraula que incorporem al nostre vocabulari de la natura. Anem a parlar-vos del mot estevenoi, pràcticament desconegut a tot el domini de la llengua catalana i que només continua viu en xicotetes zones de les Terres de Ponent. D'acord amb la definició que dóna Josep Reñé al seu Vocabulari del Pla d'Urgell és el <<probable nom genuí de l'escorpí a la comarca>>.

Estevenoi

Estevenoi és una paraula que no està recollida a cap diccionari normatiu del català. No la trobem ni al Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans, ni al Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, ni al Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Ni tan sols l'arrepleguen Alcover i Moll al seu Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). 

Estevenoi

És difícil d'establir, doncs, l'etimologia perquè manquem de fonts que parlen d'ella. Nogensmenys hem topetat un parell d'estudis balears, obra de Joan Miralles, que recullen el mot Estevenoi com a nom de persona durant l'Edat Mitjana. Concretament, com a hipocorístic d'Esteve; és a dir, forma familiar o col·loquial del nom formal. En aquest sentit, Josep Reñé registra una casa coneguda com ca l'Estevenoi a Castellnou de Seana (Pla d'Urgell). 
Tot i això és difícil d'explicar com un nom propi va passar a designar l'escorpí. El mateix Reñé diu que els habitants de la referida ca l'Estevenoi de Castellnou de Seana <<tenien fama de ser maixants>>, és a dir, d'actuar no sempre amb bones arts.

Estevenoi

Tal com hem comentat a l'inici, l'àmbit geogràfic d'aquest mot es circumscriu a les Terres de Ponent. En concret, Josep Reñé localitza estevenoi als Arcs, Fondarella, el Palau d'Anglesola, Torregrossa i Vallverd, tots cinc pobles del Pla d'Urgell. També a Linyola, que forma part de la mateixa comarca, però amb dubtes sobre el significat de la paraula. D'altra banda també se'n registra l'ús a Castelldans (les Garrigues), a Térmens (la Noguera), a Bellpuig (l'Urgell) i a algunes localitats del Segrià com ara Vilanova de la Barca, Alcoletge i Albatàrrec. 

FONTS:
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
ENCICLOPÈDIA CATALANA. Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana. http://www.diccionari.cat
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat
MIRALLES, Joan (1984). Un llibre de cort reial mallorquí del segle XIV (1357-1360): introducció, transcripció i estudi lingüístic. Palma de Mallorca: Editorial Moll.
MIRALLES, Joan (2003). Estudis d'onomàstica. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
REÑÉ, Josep (2009). Vocabulari del Pla d'Urgell, en Estudis de dialectologia catalana: volum XVI dedicat a la comarca del Pla d'Urgell. Fondarella: Edicions Palestra.

Ludiente - Mas de la Pobla - Mas de Vicenta - La Caseta - Font la Rulla - Font la Valentina - Ludiente

Aquesta setmana vos presentem una ruta "masovera" per alguns dels masos que poblen el terme municipal de Lludient (en castellà, i oficialment, Ludiente), a la comarca de l'Alt Millars. En visitem tres: el Mas de la Pobla (o de la Puebla), el Mas de Vicenta i La Caseta. De passada, ens refresquem a la Font la Rulla i a la Font la Valentina, i ens apropem a la vora del Riu de Villahermosa.

Vista de Lludient des d'a prop del cementeri

La ruta s'inicia a la Plaça de la Diputació de Lludient. Des d'allà eixim en direcció cap a l'Ermita de la Mare de Déu del Pilar (segle XVIII), a l'entrada de la qual trobem les Creus de la localitat. Poc més endavant, a mà dreta de la carretera, agafem una pista asfaltada que puja cap al cementeri. El deixem enrere i uns metres més endavant, a mà dreta, ens queda un antic peiró que donava la benvinguda als caminants que venien des de les terres del Castell de la Vilamalefa i de Llucena, pel camí que antigament unia aquestes poblacions.

Ermita de la Mare de Déu del Pilar

Sense abandonar en cap moment aquesta pista, fem cap al Mas de la Pobla (o de la Puebla). El paisatge que l'envolta és preciós. En l'enllaç següent, trobareu més informació sobre aquest mas: La Puebla.

 Mas de la Pobla

Conreus al Mas de la Pobla

Passem el mas i, caminats uns metres, ens desviem per una senda que naix a mà esquerra, empedrada encara en alguns trams, que es correspon amb el camí que duia cap a Llucena des de Lludient. 

 Començament de la senda

Senda

Finalment, ens abocarà a la pista asfaltada que entra al Mas de Vicenta (que veurem de seguida a la nostra dreta) i al Mas de la Cervera (que veurem en la llunyania). Per a saber més sobre aquests dos masos, visiteu els enllaços següents: Mas de Vicenta i La Cervera.

 Mas de Vicenta

 Arcs d'una edificació annexa al Mas de Vicenta

Vista llunyana del Mas de la Cervera

La trobada amb un porc senglar fa que, abans d'hora, girem cua per la pista en direcció cap al Mas del Jaqués (El Jaqués), el qual no tarda en aparéixer allà lluny. Hui no l'anem a visitar i sense desviar-nos de la pista, eixim a La Caseta (La Caseta), ben a prop ja de la CV-194. Durant tot aquest trajecte hem gaudit d'unes magnífiques vistes de la Mola del Bou Negre, del Cabeço Pelado, i hem guaitat els cims més elevats de la Serra d'Espadà.

 Mas del Jaqués

Vistes des del camí (pista) del Mas de Vicenta. En primer terme, 
cims altmillarencs. Al fons, muntanyes espadàniques.

 Vista llunyana de Lludient

La Caseta

Interior de La Caseta

Ens incorporem a la CV-194 en direcció descendent cap a Lludient, no sense abans observar el Mas de l'Hoya de l'Agua (L’Hoya de l’Agua). Tal vegada aquesta siga la part de la ruta menys interessant, perquè caminem per una carretera convencional. Però el dens pinar que envolta la via, fa que no perguem en cap moment la flaire de la natura als nostres sentits.

 Vista del Mas de l'Hoya de l'Agua

El Castell de la Vilamalefa, vist des de la CV-194

Arribem primer a la Font la Rulla i, poc més endavant, ens desviem per la carretera de la Giraba per a baixar a la Font la Valentina i a la vora del Riu de Villahermosa.

Font la Rulla

 Font la Valentina

Riu de Villahermosa

Tornem sobre les nostres passes per a incorporar-nos novament a la CV-194. Finalment, arribem a Lludient i donem per acabada la ruta. 

Senyal d'entrada a Lludient

Per a acabar, vos deixem ací l'enllaç a aquesta ruta a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9245302

NOTA: Els enllaços per a obtindre més informació sobre els masos que hem visitat en la ruta són propietat de la pàgina http://rochaludiente.wordpress.com.

Calaix d'interior: la Mossa de Suera

Aquesta setmana vos presentem una nova edició del nostre Calaix d'interior, que al seu torn també podeu llegir al bloc d'Espadàniques.

Hui relatem ací una terrible història que va recollir l'historiador i pintor onder Bernardo Mundina en les pàgines del seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón el qual va vore la llum l'any 1873. Malauradament es tracta de l'única font que hem localitzat que parle d'aquests fets. Totes les altres es basen en el relat de Mundina. A pesar que ell ho situà al terme de Tales, en realitat es referia a un paratge que forma part del terme de l'Alcúdia de Veo.

Mapa de la zona extret de l'Institut Geogràfic Nacional de l'Estat Espanyol

L'Alcúdia de Veo té bastantes cavitats. Concretament, el catàleg del Sistema Informàtic de Catalogació Espeleològica de la Provínicia de Castelló (SICE-CS) en recull 58 dins d'un terme de vora 31 km2 (http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6C01.php). Algunes d'elles són molt conegudes, com ara la Cova del Bou. Altres refugiaren a gent durant la Guerra Civil, com per exemple la Cova l'Alt (o d'Eulogio) o la Cova del Rodeno de Baix.  Hi han de més i menys visitades. Però la que ara ens ocupa va ser testimoni mut d'uns fets macabres a meitat segle XIX; era l'any 1848. Estem parlant de la Sima de l'Alt.

La Sima de l'Alt està ubicada en un dels extrems del terme de l'Alcúdia de Veo, gairebé al llindar amb Tales i no massa lluny de les terres d'Artana. El paratge és conegut amb el nom de les Penyes de l'Alt, d'ací el nom de la cavitat, i està situat en plena serra d'Espadà.

Pel que fa a la denominació, i com passa de vegades amb els paratges de muntanya, rep també més noms. Nosaltres hem elegit Sima de l'Alt per ser el més conegut però hi ha d'altres:
- Sima de la Mossa, batejada així per la història de la mossa de Suera que anem a relatar en aquest article. Ja la trobem anomenada així l'any 1896.
- Avenc de l'Alt, anomenat així pel Grup Il·licità de Muntanyisme (segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua les paraules avenc i sima són sinònimes).
- Avenc de Tales, anomenat així pel GIE de Gràcia després de la seua exploració de l'any 1965.
- Sima de Tales, anomenada així pels membres del Colegio Menor de Juventudes de Castelló, que la visitaren l'any 1970.

Mapa confeccionat l'any 1987 per l'Espeleo Club de Castelló. 
El punt C és la Cova l'Alt (o d'Eulogio), el D és la Sima de l'Alt i el E és l'Aljub de l'Alt

Per a arribar-hi, el camí més senzill és el següent:
1. Des de Tales per la pista de la Font de Montí, avancem fins aplegar a la font.
2. Uns metres més endavant, agafem una senda a mà dreta que comença a pujar.
3. Deixem enrere un bancal d'oliveres i continuem pujant. A la segona pista, girem a l'esquerra i de seguida per una senda, a la dreta.
4. Sense abandonar-la arribarem a un encreuament a una altura d'uns 563 m.s.n.m.
5. Prenem el camí de la dreta.
5. Finalment, a mà dreta trobem l'Aljub de l'Alt
6. Avancem una mica cap al nord-est i ens trobem amb un barranc. Doncs, ací mateix s'ubica la boca de la sima, a 495 m.s.n.m. Hem de clavar-nos pràcticament a la clotada (tàlveg) d'aquest barranc i també anar amb molt de compte perquè la zona està molt tapada pels pins i per la vegetació, i es podria produir algun accident.
Segons l'Espeleo Club Castelló existiria una altra senda per a aplegar que s'agafa des de Benitandús, però nosaltres no l'hem usada ni sabem exactament el seu recorregut.


Mapa en 3D de la ubicació de la Sima, amb les referències de l'Aljub de l'Alt i la Caseta de Sales


Senda per la partida de les Coves cap a les Penyes de l'Alt 

Aljub de l'Alt, un dels nostres punts de referència per a arribar a la Sima


Dens pinar que dificulta l'accés i la visió de la Sima

L'any 1990, el ja citat Espeleo Club Castelló, va publicar un interessant article sobre la Sima de l'Alt a la revista Lapiaz, de la Federació Valenciana d'Espeleologia, amb les característiques de la mateixa. Els citem:
<<La Sima de l'Alt està constituïda principalment per una impressionant sala de 75 metres de longitud per 32'5 metres d'amplària (distancies màximes), tenint una superfície de 1'375 metres quadrats i un volum aproximat de 15.000 metres cúbics.
El terra de la sala està cobert totalment per materials clàstics. Al seu extrem sud, i al costat de la paret, accedim, a través d'alguns forats, a una sala inferior de 13x6 metres (...) En l'extrem de la sala, entre alguns blocs, assolim quasi sense adonar-nos els 57'5 metres de profunditat, cota màxima d'aquesta cavitat.
Geològicament la cavitat es desenvolupa en terrenys calcaris -tot i que abunden també els gresos- del Muschelkalk (triàsic). La seua gènesi s'ha d'atribuir a un actiu procés d'erosió-corrosió intern, que amb l'ajuda d'una intensa fracturació, ha aconseguit anar estenent-se (...). 
En alguna fase posterior, part de la primitiva volta es va afonar, bé totalment (fractura que constitueix la boca actual), aconseguint la comunicació directa amb l'exterior (només cal observar l'important con d'esllavissada ubicat just baix de la boca d'entrada); o bé parcialment, aconseguint d'aquesta manera elevar el nivell de la base a la profunditat actual (...)>>.
(Informació completa en els enllaços següents: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=142 i http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/lapiaz19_eulogioysimalt.pdf)

Una volta ubicats, anem a iniciar el relat que ens ocupa: la Mossa de Suera.

El municipi de Suera, a meitat segle XIX, estava format per dues entitats poblacionals: Suera Baixa, el nucli que ara es coneix com a Suera, i Suera Alta, actualment deshabitat i en ruïnes. La població total era, el 1849, de 953 habitants en tot el terme, segons les dades que ens ofereix Madoz al seu Diccionario Geográfico-estadístico-histórico de España y sus provincias de ultramar. 
En definitiva, era un poble xicotet de l'interior on tothom es coneixia. Per tant, la misteriosa desaparició de dos dels veïns degué provocar un gran impacte en la comunitat.

Tales, en primer terme. I, en segon terme, la localitat de Suera.

Octubre és el mes de les festes al Santíssim Sagrament i al Santíssim Crist de la Clemència. Aquell octubre de 1848, però, l'atenció se l'endugueren dos jóvens: Teresa Traber i Floro. Van desaparèixer sense deixar rastre i passaren tres llargs dies sense cap notícia seua.

Ramon, un pastor del poble, s'ocupava de les cabres d'un home de Tales i portava el ramat a pasturar per les muntanyes de l'Espadà. Aquell dia va anar fins a una muntanya anomenada la Sima, segons el relat de Bernardo Mundina, i que nosaltres identifiquem amb les Penyes de l'Alt, en el límit dels termes de l'Alcúdia de Veo i de Tales, que s'acabava de separar feia poc d'Onda.
(En canvi,hi ha altres versions que situen els fets a l'Avenc del Cuquello, a prop del Tossal Negre, al terme municipal d'Onda: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6D01.php?id=2634 i http://www.cuevascastellon.uji.es/articulos/avenc07_cuquello.pdf).

De sobte, va escoltar una veu fonda que el cridava: Ramon, Ramon! Sonava com si vinguera de sota terraEll, naturalment, es va espantar però tot i això va decidir buscar l'origen d'aquelles paraules. Després de tombar pel paratge es va topetar amb l'entrada d'una sima de més de deu metres de fondària. No la coneixia. De fet, ningú la coneixia si atenem al relat de Mundina.

Ramon va preguntar: Qui em crida? i la veu li va contestar: Sóc Teresa Traber, la mossa del teu poble, que fa tres dies, de matinada, em van llançar dins d'aquesta sima creient que era morta, en companyia de Floro, que jau al meu costat des d'aquell infeliç moment. El pastor baixà tan ràpid com va poder a Tales i informà de la troballa a les autoritats. L'alcalde, el capellà i alguns veïns del poble mamprengueren la marxa cap a la sima, amb l'equip necessari per a baixar a rescatar-los. Després d'una estona de camí aplegaren al lloc, però cap d'ells volia entrar el primer perquè no es veia absolutament res allà baix. La foscor s'engolia l'interior de la terra. Finalment, dos hòmens es va nugar unes cordes i descendiren a traure d'allà dins a Teresa, la qual havia perdut bastanta sang com a conseqüència de les ferides que presentava. Al seu costat estava el cadàver de Floro, que també fou tret de la cavitat i baixat a Tales.

Teresa va romandre a Tales quinze dies, mentre es guaria de les ferides. Durant aquest període no pogué aportar cap dada rellevant que ajudara a identificar i a localitzar als seus agressors. Transcorregut aquest temps va ser cridada a declarar davant del jutge per a que explicara els fets.

Isqueren en comitiva des de Tales Teresa i alguns hòmens armats que l'havien de protegir pel camí. Ella, com encara estava una miqueta feble, era portada damunt d'una llitera. Prengueren el camí d'Onda i en arribar al límit del terme, enfront de l'hort de Rafael Querol (no sabem si aquest Rafael Querol és el mateix que atacà els francesos instal·lats al Convent de les Clarisses d'Onda l'any 1812 i que després fou alcalde de la localitat sobre l'any 1820), aparegueren sis misteriosos individus armats amb trabucs i sabres. Reduïren els defensors de la comitiva i dispararen dues vegades a Teresa. Després la van apunyalar i, finalment, cremaren el seu cadàver.

La narració de Bernando Mundina conclou en aquest punt. Nosaltres, pel nostre compte, hem intentat trobar més informació, però cap dels mitjans de comunicació de l'època als que hem pogut accedir relaten aquests fets. Deixem, doncs, a la imaginació del lector els motius d'aquests tràgics fets: un atac dels bandolers que rondaven per l'Espadà (cap al 1857 hi havien almenys dos en actiu), revenges personals, odis familiars, algun compte pendent de les Guerres Carlines... qui sap?

*L'ALCÚDIA DE VEO. Municipi situat en l'extrem occidental de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d'Espadà, i que fa de frontera entre les localitats valencianoparlants i les castellanoparlants. Està format per quatre nuclis, tres d'ells habitats: l'Alcúdia de Veo (castellanoparlant), Veo (valencianoparlant), Benitandús (valencianoparlant) i Xinquer (castellanoparlant, però despoblat). Compta amb 218 veïns (2014). Els principals monuments són l'Església de Sant Miquel de l'Alcúdia (del segle XVIII), la de l'Assumpció de la Mare de Déu de Veo, la de la Mare de Déu dels Desemparats de Benitandús, els Castells de l'Alcúdia i de Xinquer, i la Nevera ubicada en la carretera de l'Algímia.

*SUERA. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d'Espadà. Compta amb 599 habitants (2014). El relleu del seu terme és molt accidentat i minva d'alçària sobre el nivell del mar a mesura que es va apropant al de Tales. Els seus principals atractius són l'Església de l'Assumpció (segle XVIII) amb un panell ceràmic del reconegut ceramista onder Manolo Safont (1954), l'Ermita del Crist de la Clemència i el Calvari, i el Castell de Maús (segle XII). També té diverses fonts a les seues muntanyes: Font de Castro, del Porc, de la Bocamina, ... .

*TALES. Municipi de la comarca de la Plana Baixa, en la serra d'Espadà. Compta amb 858 habitants (2014). Els seus racons més coneguts són l'Església de Sant Joan (segle XVII-XIX), el Racó de Sant Francesc, el Portalet, el Llavador (segle XIX), el Castell (segle XII) i el Forn Morú (segle XVIII).

FONTS:
ANÒNIM (1970, 12 de febrer). El cursillo de espeleología del Colegio Menor de Juventudes. Mediterráneo, p.4.

ARENÓS, JOAQUÍN. Sistema Informático de Catalogación Espeleológica: provincia de Castellón. Disponible en línia en: http://www.cuevascastellon.uji.es/ES6001.php Consulta: 30 de desembre de 2014.

CARLOS RODRÍGUEZ (2013, 4 de novembre). La sima del amor y la muerte. Levante de Castellón,  p.14.

ESPELEO CLUB CASTELLÓ (1985, 20 de novembre). Al si de la Mare Terra. Mediterráneo, n.14688, p.15-19.

ESPELEO CLUB CASTELLÓ. La Sima de l'Alt i la Cova d'Eulogio, en Lapiaz, Revista de la Federació Valenciana d'Espeleologia: Setembre de 1990, n.19, pp. 38-43.

GEON. Avenc del Cuquello (Onda), en L'Avenc, Federación Valenciana d'Espeleologia: Octubre de 1994, pp. 60-64.

GRUP IL·LICITÀ DE MUNTANYISME. Avenc de l'Alt. Disponible en línia en: http://gim-elx.site88.net/avencalt.htm Consulta: 29 de desembre de 2014.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1 de gener: l'Alcúdia de Veo. Disponible en línia en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=2865&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1 de gener: Suera. Disponible en línia en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=122&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

INE (2014). Xifres oficials de població resultants de la revisió del padró municipal a 1 de gener: Tales. Disponible en línia en: http://www.ine.es/jaxiT3/Datos.htm?t=122&L=0 Consulta: 27 de gener de 2015.

MUNDINA, Bernardo (1873). Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, Castelló, Impremta i Llibreria dels germans Rovira.

PUIG, Gabriel (1896). Minas primordiales de España, Madrid, Establiment tipogràfic de Fortanet.

RULL, Baltasar (1967). Noticiario histórico de Onda. Onda, Gràfiques Magovi.

VICIANO, Josep-Lluís. Amagaments en cavitats a la guerra de 1936/39, en Berig, Publicacions de l'Espeleo Club Castelló: Maig de 2007, n.8, pp. 61-81.

El Vocabulari de la Natura: SITJA

Aquesta setmana vos presentem una nova paraula del nostre Vocabulari de la Natura. Anem a parlar del mot sitja que, segons l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en la definició que ens interessa, és un <<lloc subterrani i sec que servix per a guardar la collita, especialment de cereals>>. També es pot remetre simplement a un <<clot profund a la terra> (segons el Diccionari Català-Valencià-Balear) o a una presó subterrània, masmorra (segons el Diccionari de la Llengua Catalana de l'IEC). 

L'etimologia de sitja no està massa clara. Tot apunta a un origen ibèric ja que els autors que han intentat lligar aquesta paraula amb l'àrab o amb el llatí no han tingut èxit. En principi, el seu significat original hauria sigut només el de clot profund al terra, i d'ací n'haurien eixit la resta. També l'ortografia ha variat notablement fins a l'actualitat ja que, en textos antics, llegim cija, citja, ciga o sija. 

Sitja està arreplegada al Diccionari Normatiu Valencià i al Diccionari de la Llengua Catalana. També, com ja hem dit, se'n fa ressò d'ella el Diccionari Català-Valencià-Balear. Finalment, el Diccionari General de la Llengua Valenciana, no normatiu ni oficial, la recull però manté l'ortografia arcaica sija.

Sitja

Com ocorre en algunes ocasions, aquest mot ha quedat fossilitzat en alguns refranys. Per exemple, es diu que <<aigua de gener, blat en la sitja i vi en el celler>>. També es conserva en topònims, com ara el Sitjar, partida del terme d'Onda (comarca de la Plana Baixa, País Valencià) on s'ubica l'embassament homònim o Can Sitjar (antiga masia ubicada a Barcelona, engolida per la ciutat i ja enderrocada). A més a més, algun que altre establiment de restauració ha utilitzat aquesta paraula com a marca comercial.

REFERÈNCIES:
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
AVL. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
IEC. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat
RACV. Diccionari General de la Llengua Valenciana. http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/