Calaix d'interior: Un parricidi a Artesa

Aquesta setmana actualitzem el bloc amb una nova entrega de "Calaix d'interior", el nostre particular calaix de sastre on comentem tot tipus d'afers històrics vinculats amb els pobles del nostre interior. Hui parlem d'un crim que va tindre lloc a Artesa en la dècada dels '80 del segle XIX.

Primera fotografia que conservem d'Artesa (1893), nou anys després del crim

Era l'any 1884. Encara en faltaven tres per a que es féra la renovació més important que coneixem abans de la Guerra Civil de l'Església de Santa Anna d'Artesa. Ja s'acabava el mes de febrer, Sant Antoni estava més que passat. I el dia 27 del segon mes de l'any, la tranquil·litat del poble es va trencar bruscament. Deixem que siga el diari Las Provincias, amb la informació del seu corresponsal a Nules, qui ens conte els fets tal com ocorregueren:

<<Al poblet d'Artesa, annexe a la vila d'Onda, s'ha comés un horrible i tremend crim, un doble parricidi. 
El nostre corresponsal a Nules, profundament impressionat, ens reporta succintament el fet ocorregut el dia 27 del passat febrer.
Les notícies que ens comunica són escasses, però verídiques. En l'anomenat poble hi vivia una família formada per pare, mare i dos fills. El primer es deia Manuel Adelantado. Un dels fills s'anomena Salvador i l'altra Concepció. Els dos, pel que sembla, van matar els seus mateixos i desgraciats pares, tancant-se després en l'habitació, en la qual van romandre tot el dia 27 juntament amb els dos cadàvers. 
Per tot açò va ser avisat el jutjat de Nules, que es va presentar de seguida a Onda, per a iniciar el sumari. Però aquest atroç crim ha de cridar extraordinàriament l'atenció per una circumstància molt especial que tenen els dos criminals: aquests estan sumits completament en un estat de demència, i eren considerats al pobre com dos idiotes. 
El fet ho fa patent. El jutge del districte, el senyor Bosch, va interrogar el germà sobre la seua edat i li va contestar que de 200 a 500 anys. Després li preguntà a ell i a la seua germana sobre la raó per la qual havien comés aquest tremend crim, i donaren una resposta no pertinent.
Però encara hi quedava per fer una prova més a la seua terrible idiòcia. Se'ls va portar davant dels cadàvers ensangonats dels seus pares: tots van creure que veient a la parella de desgraciats se'ls remourien els cors, però van manifestar una completa indiferència, sense adonar-se del que havien fet ni del que significava aquell imponent espectacle.
El fet ha produït una gran sensació entre els veïns d'Onda>>.

Ignorem quina va ser la sort dels dos germans.
No ens hem pogut fer amb cap font més que relatara els fets però la seua coneixença va arribar fins i tot fora del País Valencià. El 4 de març se'n feia ressò el diari La dinastía de Barcelona. Queden doncs com una breu però intensa pàgina en la història del poble d'Artesa.

Portada del diari "La Dinastía", del 4 de març de 1884

*ARTESA: Població sense ajuntament integrada dins del terme municipal d'Onda. Situada molt a prop del llit del riu Sec (Sonella) i als peus del Montí (613 m.s.n.m.), comptava el 2013 amb 207 habitants. La seua Església Parroquial està dedicada a Santa Anna i va ser edificada entre els segles XVII i XVIII. A banda d'ella, cal destacar el Llavador (segle XIX) i les ruïnes del Calvari (segle XVIII-XIX).

Llavador d'Artesa, conegut popularment com "El Bassó". 


Església Parroquial de Santa Anna

REFERÈNCIES:
ANÒNIM (Primeries de març de 1884). Horrible y tremendo crimen en Artesa. Las Provincias.
ANÒNIM (1884, 4 de març). La Dinastía, p.23.

Mollerussa - Vilanova de Bellpuig - Mollerussa

Aquesta semana'ctualitzem lo bloc am'una caminata pels termes de tres poples del Pla d'Urgell. Surtim de Mollerussa, cap a Vilanova (de Bellpuig), pel terme de Gomés (Golmés). Colabore'm naltres lo conte de tuiter @lolleidata, que's va'uferí a redactà una de les entrades del nostre bloc am lleidatà no normati. Aquet dialecte del català's pràcticamen igual que'l valencià septentrional parlat a les comarques del nor del País Valencià i compartix trets mol característiques am los parlàs de Ribesalbes i de Suera. Sense més, ampecem! 
La ruta s'inicia a la plaça de la Masia de Mollerussa. Des d'allà'gafem lo carré dels Dardanels i girem a mà dreta cap al carré de Belianes. Quan aquet se(/es) convertix am camí, mos incorporem a l'anomenada "ruta del canal", la qual transcorre al costat de la sèquia tercera del Canal d'Urgell, separan(t) les partides de Codís (a la nostra'squerra) i de la Figuera (a la nostra dreta). Casi tota l'astona'nem pel terme de Gomés (Golmés). Continuem recte i seguin(t) sempre'ls senyals, mos trobem a poc del Sal(t) del Duran. Allà, un senyal mos desvie cap a l'asquerra am direcció a Vilanova (de Bellpuig). Per la partida de Los Cortons, arribem am primé terme al barri de Fàtima i después ya'csedim al nucli urbà de Vilanova. Pel carré de Juan Maragall girem a mà'squerra per buscà el camí de Mollerussa. Mos incorporem a ell i, an'cabat, después d'uns quilòmetros sense abandonar-lo fem cap a un polígono de Gomés (Golmés), que forme una conurbació am lo nucli de Mollerussa. A partí d'aquí, per l'avinguda d'Europa, carré de la Catalunya Nord, rambla dels Països Catalans, carré de Mallorca i carré del País Valencià arribem a la ralla del terme Gomés- Mollerussa. Crusem lo camí de Codís i continuem pel carré de Jusep Tarradelles, ronda de San(t) Pere, carré del Mestre Jusep Capell, crusem lo carré de Belianes, 'nem pel carré dels Dardanels i fem cap un'atre cop a la plaça de la Masia, on fiquem lo punt i final an'questa ruta.
Aquí us dixem algunes fotos i l'anllaç a Wikiloc: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8395384

 Vista d'un tros al terme de Gomés

 Vista d'alluny de les montanyes

 Entrada a Vilanova de Bellpuig pel barri de Fàtima

Vista d'alluny de Gomés des del camí de Vilanova a Mollerussa 

Masos del Castillo de Villamalefa

Aquesta setmana vos presentem una ruta senderista per la comarca de l'Alt Millars. En concret, vam visitar alguns dels molts masos que poblen el terme municipal del Castillo de Villamalefa (Castell de la Vilamalefa, en valencià, i d'ara en avant, el Castillo).

La ruta s'inicia al carrer Carretera del Castillo. Agafem la pista que puja cap al cementeri i l'Ermita del Crist del Calvari. La seguim sense abandonar-la. Poc més endavant hi ha una xicoteta capelleta amb un retaule ceràmic devocional al seu interior. En aquest tram, gaudim d'unes magnífiques vistes del massís del Penyagolosa.

Finalment, arribem al Mas del Royo, ubicat a vora pista. "Royo" vol dir "roig", en xurro. El fotografiem i continuem el nostre camí sense desviar-nos en cap moment. Deixem un cercat, a mà esquerra, i uns metres més enllà apareix a la nostra dreta una construcció enrunada. Darrere d'ella està el Mas del Pou, que veiem des de la nostra posició.

Continuant recte per la pista ens trobem amb un encreuament. Tombem a mà dreta, per una pista. Finalment, al nostre davant apareix un camp amb oliveres i una senda empedrada. L'agafem. Sense abandonar-la en cap moment, arribem a La Granella. Aquest mas està ubicat just en el límit del terme del Castillo amb el de Ludiente (en valencià, Lludient), i fins i tot alguns dels seus edificis formen part d'aquesta última localitat. Ens rep a l'entrada un gran bassot, i un altre més xicotet una miqueta més endavant. Vam mirar per dins de les cases i encara hi han allí gots, plats, capses, nines i fins i tot una màquina per a segar.

Deixem enrere La Granella i continuem el camí per una pista que ix cap a l'est, però que després tornarà a pujar cap al nord-est. En aquest tram, si ens topetem amb algun encreuament dubtós cal triar el camí de l'esquerra. Al remat, fem cap a la pista que havíem abandonat al prendre el sender de La Granella. La fem en direcció contrària.

Al tercer encreuament, girem a mà dreta cara al Penyagolosa. En la llunyania, de seguida veiem el Mas de Roque Chiva. A mà esquerra ens n'apareix un altre, però no el visitem. Baixem per la pista i tornem a pujar per a arribar a aquest mas. Ens apropem. Des d'ell podem veure també el Mas de Montoliu, a l'est.

Prenem una pista que va cap al nord-oest, en direcció a la CV-190. Just abans d'arribar a la carretera, girem a l'esquerra, passem a tocar del Mas del Prado, que ja havíem observat bé des del Mas de Roque Chiva, i continuem el camí vora uns abellars abandonats. Ara apleguem a uns camps treballats. Baixem cap a un caseta en runes des d'on tenim unes precioses vistes de les darreres muntanyes del País Valencià i de les primeres de l'Aragó. Ací la senda és complicada, molt tapada i amb prou de desnivell, perquè descendim cap al fons del barranc Colladico. Baixem un parell de ribassos, i ens endisem en un bosquet on topetem una altra caseta enrunada i un bassot al costat. Continuem la senda i ens incorporem a un camí que voreja el barranc i que ens aboca a la carretera CV-190.

Transitem uns metres per la carretera i, a l'encreuament amb la CV-175, agafem direcció Villahermosa del Río (en valencià, Vilafermosa). Entrem a mà esquerra en les Cases de Peret. Pugem per una carretera a l'esquerra pintada de groc que ens portarà a un bonic mirador des d'on es guaiten el Tis, el Penyagolosa i les muntanyes de Villahermosa i el Puertomingalvo. També des d'allà veiem Cedraman i altres masos ubicats a prop de la CV-175.

Tornem sobre les nostres passes cap a les Cases de Peret, i si mirem amunt veurem allà dalt el Mas del Colladico. Ens reincorporem a la CV-175 i prenem la CV-190 en direcció al Castillo. Ens trobem una fonteta vora carretera.

Arribem novament al nucli urbà del Castillo de Villamalefa i donem per finalitzada la ruta.

Ací vos deixem l'enllaç a Wikiloc, un vídeo-resum amb les millors imatges del camí i unes quantes fotos.
WIKILOC: http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8589569
VÍDEO: https://www.youtube.com/watch?v=gQqqVLquRas


 Part posterior de l'Ermita del Crist del Calvari, al Castillo de Villamalefa

 Vista del Penyagolosa, camí del Mas del Royo

Mas del Royo



 Mas del Pou


Vista del 'Morrón de la Cingla', del Mas de Cabezo Royo i de Benachera

Mas de la Granella


Vista llunyana del Mas de Roque Chiva

 Construcció enrunada baixant cap al barranc Colladico

 Cases de Peret

Vista del Castillo de Villamalefa

Calaix d'interior: Miguel Villalonga Ramírez, "Fabrilito"

Hui, primera actualització de 2015, anem a iniciar una nova sèrie de publicacions que se suma a les nostres rutes senderistes periòdiques, al Vocabulari de la Natura i a la resta de continguts que puntualment anem penjant. 
"Calaix d'interior" és la marca sota la qual publicarem articles sobre fets que van ocórrer dècades o segles enrere als pobles de les comarques del Millars i del Palància: crims, robatoris, anècdotes, ... . I també biografies de persones nascudes allà que van tindre una carrera professional o un ressò significatiu fora del seu lloc d'origen, i que actualment molts ja han oblidat. A poc a poc anirem ampliant l'abast territorial del nostre "calaix" amb la intenció d'aplegar també històries i personatges d'altres comarques del País Valencià, de Catalunya i del sud-est d'Aragó. 

En aquesta primera edició de "Calaix d'interior" anem a parlar del cirater Miguel Villalonga Ramírez, "Fabrilito", joneguer nascut a la capital de la comarca de l'Alt Millars el 15 d'abril de 1886.

L'única fotografia que hem trobat de Fabrilito, a una revista taurina de novembre de 1904


De la seua infantesa en sabem ben poc i no és fins el 1901 quan tornem a tindre notícies d'ell. És amb motiu del seu debut com a joneguer, a la plaça de bous d'Ondara. Després va torejar a Castelló, València, Girona o Barcelona. Precisament la revista La fiesta nacional, que s'editava a la ciutat comtal, va recollir vàries lloances a Fabrilito. Per exemple, en reproduim una que fa referència a l'actuació del joneguer a la plaça de bous de l'Alcúdia, un poble de la costa nord de Mallorca, signada per B.O.:

<<Amb la plaça plena i sent nombrosos els oficials i mariners de la fragata de guerra alemanya Storch, va tindre lloc eixe dia (8 de setembre de 1904) una correguda de jónecs amb ramat de procedència desconeguda i el joneguer Fabrilito. 
Aquest destre fou ovacionat tota la vesprada pel seu treball i la seua valentia. Va fer passades molt oportunes, va claver-ne un parell al llom superior i despatxà els tres jónecs en la mesura que li ho permeteren les característiques d'ells, ja que foren animals ben complets.
Va ser enganxat pel tercer, afortunadament sense conseqüències.
Brindà la mort del segon al comandant del vaixell alemany i va rebre un obsequi d'aquest.
(...)
Com a conseqüència del valent treball de Fabrilito, se l'ha contractat per a la propera temporada>>. 

També tingué l'oportunitat de torejar a França, on va aconseguir alguns èxits notables. Allà se'l qualificava de matador amb futur.
Segurament el seu gran somni va ser debutar a Madrid. Fins i tot el seu apoderat n'Ignacio Llobet de Lavilla donava per segur que en la temporada de 1906 Fabrilito aniria a la capital castellana. Però malauradament no ho va poder fer mai. La vesprada del 6 d'agost de 1905 va ser cornejat al ventre a la plaça de bous de Nimes, quan ja havia acabat la seua feina i es disposava a llevar-li al bou l'espasa falsa amb la qual havia simulat l'estocada. La banya del bou li perforà l'intestí i la ferida va originar ràpidament una peritonitis. Entre grans dolors i patiments va morir la matinada del 6 al 7 d'agost. Tenia 19 anys. Del fet se'n feren ressò periòdics de tot l'Estat Espanyol, des de Las Provincias al Diario de Córdoba, passant entre d'altres per La Tarde o La Correspondencia de Alicante. També el diari francés L'express du midi va recollir la notícia en les seues pàgines.
Henry Brunietere va escriure la crònica del soterrament de Fabrilito a Nimes per a la revista La fiesta nacional.

<<Hui ha rebut cristià soterrament el cadàver del desgraciat joneguer Miguel Villalonga 'Fabrilito', que va morir ahir (7 d'agost de 1905) com a conseqüència de la greu enganxada que va patir el diumenge dia 6.
L'acte, que va comptar amb una assitència nombrosa de persones, tingué lloc a les huit del matí.
Damunt del taüt es va col·locar el vestit i la montera del difunt. S'enviaren superbioses corones, entre elles les de les empreses de Nimes i de Marsella, la del Club Taurí de Nimes i diverses dels companys i amics de Fabrilito. Va presidir el dol n'Alfredo Villalonga, germà del desafortunat matador.
En el cementeri, Mr. Cassagne es va fer intèrpret del sentiment de tothom i va adreçar en nom de la premsa taurina algunes paraules de comiat al cos de la malaurada víctima de la valentia.
Mr. Cassagne va dir:
"Senyors: El jove joneguer que la mort ha sorprès d'una manera tan brutal i inesperada, formava part d'una honrada família de Barcelona, a la qual adrece en nom de la premsa taurina una salutació afectuosa i dolorosa. Ell haguera pogut, com tants altres que no volen la glòria, viure pacíficament al costat dels seus, que l'adoraven. Però el seu esperit aventurer, el seu caràcter intrèpid i el seu cor valent es va sentir atret cap a aquesta perillosa professió de torero, que dóna glòries o t'empeny a la tomba en la primavera de la vida.
El desgraciat 'Fabrilito', a pesar que tenia molt de futur, encara no s'havia fet un nom brillant. Però les darreres corregudes que va torejar a Espanya van ser molt notables i ací mateix, en la nostra plaça, en les dues ocasions que va actuar va saber atraure's amistats espontànies per la seua valentia, la seua modèstia, el seu bon fer i l'excés d'amor propi que, al remat, fou la causa de la seua mort. Qui sap si calia que el pobre Villalonga trencara la llegenda de sang que evoca el record dels 'Fabrilos', assenyalant ell mateix amb la seua sang un nou paràgraf en la història de la tauromaquia!
Qui sap si el destí donant-li un contracte a França el va empènyer a la testa d'un dels nostres bous de la Camarge, recelós i criminal, que havia de tallar la vida que respectaren els bous del seu país!
Estava escrit! El diumenge, malgrat que els sons de clarí li anunciaven que la seua feina ja havia acabat, l'intrèpid torero, en un darrer gest de bravesa, llançà la seua vida al destí. El germà de 'Fabrilito' dies enrere li escrivia desitjant-li bona sort i demanant-li un bonic souvenir de França.
Ai! Nosaltres no podem presentar al germà plorós i afligit més que el vestit ensangonat de Miguel, on uns esgarrons gloriosos testimonien que en noble lluita fou ferit pel davant. Ah! Senyors, la mort, sobretot la mort tràgica, que ens aplega al voltant d'aquest taüt, porta en ella mateixa la seua història.
Jo m'adrece als periodistes taurins i els dic: Tingueu la ploma lleugera per als toreros de conciència i la mà més pesada per als mestres.
Als empresaris: Tenteu el que us siga impossible per a evitar catàstrofes com la que ara plorem.
Al gran públic li aconselle la clarividència, la moderació i un cert esperit de benevolencia que, cal dir-ho, no es manifesta pràcticament mai llevat algunes vegades com davant els fets de diumenge passat, quan ja s'havia produït la tragèdia.
Als matadors els recorde allò que Julio Vidal anomenava els heroïsmes inútils.
Descansa en pau, dissortat 'Fabrilito', a prop d'aquest altre torero, 'Espartero de Valencia' que va voler, igual que tu, portar un gran nom i va morir ací també com a conseqüència de la fatalitat d'aquell nom i del seu excés de bravesa.
Dorm en pau, 'Fabrilito' i com diu la consoladora expressió espanyola que recorde als amics que m'escolten, 'que Dios te reciba en su gloria'. Adéu>>.

En el soterrament a Nimes també prengueren la paraula el torero Lucerito i Mr. Verdier, en nom de la família, en representació de la qual viatjà fins a la localitat francesa el germà de Miguel, Alfredo, com diu la crònica. Uns dies més tard es va fer una missa funeral a Cirat presidida per l'alcalde de la localitat i el pare del difunt. La premsa de l'època assegura que assistí molta gent de totes les classes socials. Es va plantejar celebrar una correguda a Barcelona en la seua memòria, però no hem pogut saber si finalment aquest festeig va tindre lloc.
Els que el van veure torejar els jónecs, en general, asseguraven que es convertiria en una figura de la tauromaquia. També hagué d'encaixar males paraules, com les d'un crític navarrés arran d'una vesprada a Pamplona. El ben cert és que 110 anys després de la seua mort, la seua memòria ha quedat soterrada en la llarga llista de matadors (alguns d'ells també coneguts com Fabrilo o Fabrilito) que moriren a l'arena.

*CIRAT. Municipi i capital de la comarca de l'Alt Millars. Està format pels nuclis de Cirat (159 habitants), el Tormo (73 habitants) i el Collado Blanco (1 habitant). Cal destacar l'Església de Sant Bernat i la Torre del Comte de Cirat (segle XIII).

REFERÈNCIES:
ANÒNIM (1905, 7 d'agost). Fabrilito agonizando. La tarde, p.3.
ANÒNIM (1905, 8 d'agost). Fallecimiento de un torero. Las Provincias.
ANÒNIM (1905, 8 d'agost). Correo Taurino. Diario de Córdoba, p.2.
ANÒNIM (1905, 8 d'agost). Torero herido. La correspondencia de Alicante.
ANÒNIM (1905, 8 d'agost). Toros y toreros: cogida y muerte de Fabrilito. La correspondencia de Valencia, p.1.
ANÒNIM (1905, 9 d'agost). Mort d'un toreador. L'express du midi, p.2
ANÒNIM (1905, 11 d'agost). Muerte de Fabrilito. La correspondencia de Alicante.
ANÒNIM. Averiguador taurino. Los toros, 11 de març de 1910, n.44, p.19.
B.O. Fuera de Barcelona. La fiesta nacional, 5 de novembre de 1904, n.32, p.14.
BRUNETIERE, Henry. Entierro de Miguel Villalonga 'Fabrilito'. La fiesta nacional, 26 d'agost de 1905, n.74, p.2.
DON CÁNDIDO (1905, 18 de maig). Lo que se dice. El eco de Navarra, p.1
GONZÁLEZ DE RIVERA y RECORTES (1907). Las víctimas del toreo, Madrid, Impremta de Gabriel L. del Horno.
PACO PICAPOCO. Efemérides: lidiadores de la Región Valenciana. Palmas y pitos, 3 d'agost de 1914, n.72, p.5.
PEÑA DEL BOSQUE, Leopoldo. Miguel Villalonga Ramírez 'Fabrilito'. Disponible en línia en: http://www.lostorosdanyquitan.com/bioIndividual.php?b=230 Consulta: 14 de desembre de 2014.
RECORTES (1910, 19 de maig). Las víctimas del toreo: Miguel Villalonga Ramírez, Fabrilito. El volapié, pp.1-2.