Castellserà - Ermita de Sant Sebastià - Masia Manel - Canal d'Urgell - Pilar d'Almenara - Almenara Alta -Mas de Ribó - Finca de Joan - Castellserà

Aquesta setmana publiquem una nova ruta per la comarca de l'Urgell, en la qual caminem pels termes municipals de Castellserà i Agramunt, tot visitant l'ermita de Sant Sebastià, la masia Manel, el canal d'Urgell o el Pilar d'Almenara, entre d'altres indrets.

Vistes des del cim del Pilar d'Almenara

La ruta s'inicia al carrer Major de Castellserà, just enfront del CEIP El Terrall. Des d'allà ens adrecem cap a l'avinguda de Sant Sebastià. La prenem i uns metres més endavant ens trobem amb l'ermita d'aquest sant, del segle XVIII.

Ermita de Sant Sebastià de Castellserà

Continuem a la dreta pel carrer dels Dipòsits fins a eixir del poble. Avancem sense desviar-nos fins que davant nostre apareix un encreuament en el qual hi ha un panell informatiu. Girem a l'esquerra en direcció a una caseta i a partir d'ací continuem recte en direcció a l'Aladrell i al canal d'Urgell. 

 Imatge del camí

Caseta

Un poc més endavant ens apareix un nou encreuament. Aquesta vegada girem a la dreta, voltant per dalt la masia de l'Eroles, i arribem poc més endavant a la masia Manel. Des d'aquest punt fins al canal no hi ha massa distància. 

 Vistes des del camí

 Caseta en ruïnes

Masia Manel

Canal

Creuem el canal i, de seguida, girem a la dreta per a endinsar-nos per les primeres costeres de la serra de Bellmunt i pel terme ja d'Agramunt. Pugem una lloma i la baixem per la banda de darrere, rodejant una caseta. 

 Primeres costeres de la serra de Bellmunt

Caseta

Pocs metres més endavant ens trobem amb un senyal que indica "Pilar d'Almenara" a mà dreta. Fem cas i el seguim, però més endavant hi ha un cartell on diu que el camí és privat. Per tant, girem cua i tornem sobre les nostres passes. Avancem cap al nord-est entre llomes i planes. Passem just per baix de cal Martí de la Serra, deixant-la a l'esquerra, i de Cal Borres, a la dreta. 

 Planures i llomes vora el camí

Cal Martí de la Serra

Poc més endavant hi ha un nou encreuament, en el qual girem a la dreta. Finalment eixim a la carretera, ben a prop ja del Pilar d'Almenara.

Carretera. Al fons, el Pilar d'Almenara

Creuem la carretera i comencem a pujar el puig on s'alça aquesta torre i les ruïnes de l'església romànica de Sant Vicenç. Per a més informació podeu consultar aquesta entrada de l'agost de 2014: http://caminsenlanatura.blogspot.com.es/2014/08/el-pilar-dalmenara-i-lesglesia-de-sant.html. També els enllaços següents: https://ca.wikipedia.org/wiki/Castell_d%27Almenara_(Pilar_d%27Almenara)http://www.catalunyamedieval.es/torre-pilar-dalmenara-agramunt-urgell/ i http://www.catalunyamedieval.es/esglesia-de-sant-vicenc-agramunt-urgell/

 Senda

El Pilar d'Almenara

Entrada de l'església de Sant Vicenç, també dita de Sant Salvador

Per darrere de l'església seguim durant alguns metres un GR que abandonem al peu de la muntanya per a desviar-nos a mà dreta per una pista en direcció a l'Almenara Alta. 

Vista del Pilar d'Almenara

Després d'alguns metres de carretera arribem a la localitat. La travessem, travessem novament el canal i girem a mà dreta per un camí amb el senyal "Mas de Ribó", en direcció a les Quadres d'Agramunt. 

Vista d'Almenara Alta

Passem pel Mas de Ribó i per la Finca de Joan i just abans d'aplegar a les Quadres, tombem a mà dreta per a adreçar-nos cap a les partides de l'Almenara Baixa i les Comes de Tarassó. 

 Mas de Ribó

Finca de Joan

Després de dos quilòmetres i mig sense desviar-nos en cap moment de la direcció oest, comencem a veure al fons el poble de Castellserà. Arribem a ell i fiquem el punt i final a la ruta.

Vista llunyana de Castellserà

Ací teniu l'enllaç d'aquest article a Wikiloc. Gaudiu del camí! http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10487409

Calaix d'interior: l'atac dels llops

Aquesta setmana publiquem una nova edició de Calaix d'interior. Viatgem als pobles de Llavorsí i Escaló, tots dos a la comarca del Pallars Sobirà. La data: desembre de 1828.

Vista de Llavorsí, l'any 1917.
Foto: Josep Salvany - mdc.cbuc.cat

Els llops sempre han estat animals amb mala fama entre els humans. Una mala fama que l'Església va incrementar en afirmar que els seus atacs eren un càstig diví pels pecats terrenals (Delumeau, 2012). La seua anomenada entre nosaltres ha deixat empremta a la toponímia dels nostres pobles: Cantallops, a banda de ser el nom d'un municipi de l'Alt Empordà, és també una partida d'Onda (Plana Baixa), Ibi (l'Alcoià), Massamagrell (l'Horta Nord), ...; un barranc a Benicàssim (Plana Alta); un vessant de la serra d'Arfa, al terme de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell), etc. Tot i que les interpretacions sobre el significat vertader d'aquesta paraula són principalment tres, totes elles estan relacionades amb el llop:

1. Cantallops = Lloc on canten, o udolen, els llops (Àlvaro, 2015: 73).
2. Cantallops = Pedra dels llops (Àlvaro, 2015: 73).
3. Cantallops = Terra dels llops (Casellas, 1995: 253-254).

De la mateixa manera, la nostra tradició popular ha engendrat dues figures antagòniques al voltant dels atacs d'aquest animals. Així doncs tenim al Pare Llop, que és un personatge que dirigeix els esbarts i els indica a quines persones han d'atacar i a quines no, i a Sant Llop, qui protegeix de les maldats del primer (Martín, 2002: 434). També hi han existit tota mena de costums en la matèria; entre ells, aquest conjur del segle XIV per a autoprotegir-se davant d'un atac imminent:

Nostre Senyor e moss Sant P. 
se'n anaven per llur cami,
e encontraren lo lop Lobas. 
—«E on vas, lop Lobas?»
se dix Nostre Senyor.
«Vau a la cassa d'Aytal» 
«mengar la carn e veure la
sanch d'Aytal»
—"No asses lop Lobas!»
se dix Nostre Senyor,
"Ve-t'e per les pastures
mengar les erbes menudes; 
"ve-t'en per les montanyes 
«mengar les erbes salvatges; 
«ve-t'en a mige mar,
que ai no puxes res demanar! 

(Grabulosa, 1987: 63).

Però a pesar del seu mal nom, les agressions de llops a humans són, certament, molt poc freqüents, i encara són menys les persones que moren a conseqüència d'aquestes (Begillos i Rivas, 2013: 1060). Com a exemple d'elles, si anem molt enrere en el temps, fins al 1581, trobem que les autoritats de la ciutat gallega de Lugo denunciaren "los grandes daños que los lobos an hecho y azen en este rreino mayormente en esta provincia y que además de comer los ganados que están sueltos comen y matan las gentes en tierra de Lemos como por otras partes" (Sobrado, 2003: 110).  

Amb tot, els llops es convertiren en el nostre enemic públic número 1: "se dictaron todo tipo de leyes, edictos, cédulas reales y proclamas en su contra, con el ánimo y el propósito explícito de lograr su total exterminio" (Sanz, 2015: 11). En aquest sentit, el 1788 es donava una recompensa de 145,2 rals per un esbart sencer, amb la lloba inclosa, quantitat que el 1795 va ser augmentada al doble (Grau i Puig, 1990: 42).

Ja al segle XIX trobem dos casos d'atacs de llops a humans en un espai reduït de temps i en un punt molt concret de Catalunya.

Església de Llavorsí, l'any 1917
Foto: Josep Salvany - mdc.cbuc.cat

L'edició del Diario Balear del 30 de desembre de 1828 recull la crònica d'aquests successos. El de Llavorsí el situa la nit del 9 al 10 de desembre, mentre que el d'Escaló, malgrat no dir la data, es pot entendre que ocorregué també sobre aquells dies. Els relata així:

"A las 11 de la noche del día 9 de este mes entró una loba en la villa de Llaborsí, corregimiento de Talarn, y acometió á dos lechoncillos que habían quedado fuera del pesebre. Mientras hambrienta despedazaba la tierna presa, fue arremetida por un mastín cuyos fuertes ladridos despertaron á su mismo dueño, el cual saliendo á la calle armado de una tranca descargó tan recio golpe sobre los dos animales que se estaban batiendo encarnizadamente, que por una desgracia, efecto de la obscuridad de la noche, aplastó la cabeza del perro en vez de la de la loba. Libre ésta entonces del mastín, se lanzó rabiosa hacia el hombre, el cual solo y desarmado se defendió valerosamente hasta que su suegro salió á ausiliarle, y tuvo éste bastante serenidad de ánimo para meter el brazo dentro la boca de la fiera, y agarrándole fuertemente la lengua, consiguió privarla del aliento, abatirla y matarla á palos, golpes de piedra y algunas cuchilladas. La loba estaba preñada de tres lobeznos. Así el suegro como el yerno salieron gravemente heridos de esta espantosa lucha, muy particularmente el primero, quien á no ser las acertadas providencias curativas que adoptó con celo y prontitud D. Ramon Rey cirujano de aquella población, hubiera sido víctima del desgraciado encuentro". 

Portada del Diario Balear del 30 de desembre de 1828

"En Escaló villa del mismo corregimiento, dos horas distante de la de Llaborsí, acometieron también los lobos á un hombre, que probablemente morirá de las varias y profundas heridas que recibió en distintas partes de su cuerpo".

Vista actual d'un carrer a Escaló

De ben segur que aquests fets van atemorir tota la contrada i contribuiren a mantindre vives les creences al voltant dels llops, unes creences que van provocar que a l'Estat Espanyol es mantingueren fins a la dècada del 1960 les Juntas Provinciales de Extinción de Animales Dañinos, l'acció de les quals portà al llop ibèric a un mínim històric de població, amb només 300 o 400 exemplars (Sanz, 2015: 11). Afortunadament per a aquest animal, des de la dècada del 1970 s'ha fomentat la seua recuperació i, hui dia, hi ha una xifra de 1500 a 2500 exemplars escampats arreu de la geografia peninsular (Sanz, 2015: 12). 

Com diu el títol del mencionat article de Carlos Sanz, ara es camina cap a "una difícil pero posible y deseada coexistencia" entre humans i llops, deixant enrere els vells prejudicis del passat. 


BIBLIOGRAFIA:
ÀLVARO, Maria Teresa (2015). Estudi lingüístic de la toponímia rural d'Onda. Castelló: Publicacions de la Universitat Jaume I.

BERGILLOS, Fernando i RIVAS, María Ángeles (2013). Picaduras y mordeduras de animales: Tratado de Toxicología Clínica, v. II. Madrid: Bubok Publishing. 

CASELLAS, Miquel (1995). El Penedès durant la dominació sarraïna: toponímia i història. Miscel·lania penedesenca, v. XX, p. 251-270.

DELUMEAU, Jean (2012). El miedo en Occidente (siglos XIV-XVIII): Una ciudad sitiada. Madrid: Taurus.

G. de M. (1828, 30 de desembre). Llaborsí 9 de diciembre. Diario Balear, n.91, p. 4-5.

GRABULOSA, Igor (1987). Història i llegenda del llop a les comarques gironines. Revista de Girona, 140, p. 60-65.

GRAU, Josep M. i PUIG, Roser (1990). El llop i la guilla, dos cànids perseguits. Revista de Girona, 140, p. 37-42.

MARTÍN, Manuel (2002). Seres míticos y personajes fantásticos españoles. Madrid: Editorial EDAF.

SANZ, Carlos (2015). El hombre y el lobo: crónica de una difícil -pero posible y deseada- coexistencia. Chronica natural, n.5, p. 7-15.

SOBRADO, Hortensio (2003). Los enemigos del campesino: la lucha contra el lobo y otras "alimañas" nocivas para la agricultura en la Galicia de la Edad Moderna. Obradoiro de Historia Moderna, n.12, p. 105-139.

El vocabulari de la natura: MORCA

Aquesta setmana incorporem una nova paraula a la sèrie "El vocabulari de la natura". Es tracta de morca, el significat de la qual és <<solatge de l'oli>>, segons el Diccionari Normatiu Valencià (DNV). 

Olivera a prop de la font de Sant Josep d'Eslida, a la serra d'Espadà.

Emprat usualment en plural, morques, deriva del llatí amurca, amb el mateix significat, d'acord amb el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB). Aquest mot està recollit també al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC).

Caminant entre oliveres, a la partida Los Olivares del terme municipal de l'Alcúdia de Veo, 
a la serra d'Espadà.


La morca, bàsicament formada per aigua, és més fosca que l'oli i el seu olor és prou desagradable. Es pot usar com a fertilitzant agrícola.

El líquid de la dreta és l'oli d'oliva. El rosat de l'esquerra, la morca.
Autor: Giancarlo Dessí

Tot i que el DCVB assenyala que la seua coneixença és general a tot el domini lingüístic, en la pràctica hui en dia no està massa estesa, sobretot per fer referència a un element molt concret i també perquè existeixen paraules que s'utilitzem com a sinònims. Per exemple, solatge, pinyolada o oliassa.

Com a apunt, vos interesse el procés d'obtenció de l'oli? Una explicació senzilla la trobareu en aquest enllaç http://www.accac.cat/compartit/documents/OLI_ESCOLES.pdf

REFERÈNCIES:
ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Mas del Juncar - La Cellarda - El Bataner - La Reduela - Mas de Mató - La Picossa - Escola de la Mina - Mas de la Mina - Lloma de l'Om - Mas de Batxero - Mas del Llosar - Mas del Juncar

Aquesta setmana publiquem al bloc una nova ruta de senderisme per terres de frontera, entre l'Alcalatén i l'Alt Millars. En ella visitem alguns masos i paratges situats principalment al terme de Llucena (l'Alcalatén), però també d'altres que formen part dels de Ludiente i Argelita (Alt Millars).

El mas de la Mina, l'escola de la Mina i el Morró de Llucena.

La ruta s'inicia al mas del Juncar, ubicat just en el límit dels termes municipals de Llucena (Alcalatén) i Argelita (Alt Millars). L'accés fins a ací és senzill, a través de l'estreta carretera CV-193 (Llucena-Argelita). Ens incorporem a la carretera en direcció nord. De seguida, a mà dreta, veiem la font del Juncar, amb dos taulellets devocionals: l'un de Sant Vicent Ferrer i l'altre de la Mare de Déu de la Font. 

 Mas del Juncar.

 Font del Juncar

 Taulellet de sant Vicent Ferrer

Taulellet de la Mare de Déu de la Font

Continuem per la carretera cap al nord i poc més endavant naix una pista a mà esquerra. Aquesta pista es correspon amb el camí reial d'Aragó. Immediatament deixem una edificació a mà dreta. Ara el paisatge és ampli i solitari: caminem per la lloma de l'Om; a l'esquerra, l'alt del Juncar i la Calera. 

Desviament per a prendre el camí reial d'Aragó.

Passats uns metres, a l'esquerra, ens apareix la Cellarda, just on fan frontera Ludiente, Argelita i Llucena. I no molt més endavant, a la dreta, i fent honor a la partida de la Calera, ens queda un antic forn de calç en ruïnes. Cellarda és una espècie de rata, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana. També vol dir "cella molt poblada", d'acord amb el Diccionari Normatiu Valencià.

La Cellarda

En direcció nord, sense abandonar el camí reial d'Aragó, ens trobem uns minuts més tard amb les ruïnes del Batanero, per als de Ludiente, i el Bataner o Batané per als de Llucena. Bataner és aquella "persona que treballa en un batà" (Diccionari Normatiu Valencià), una màquina de la indústria tèxtil. També rebien aquesta denominació els molins drapers. Ací tornen a partir els termes tot i que l'edifici s'aixeca a la banda de l'Alcalatén. En aquest punt ens desviem a mà esquerra i ens endinsem en terres lludientines. 

El Bataner, o el Batanero.

Ara gaudim d'unes vistes espectaculars de l'Alt Millars fins a la serra d'Espadà. Divisem alguns masos, com ara el de Juan Edo. Es veuen el Molar, l'Atalaia, el Cabezo Royo. Un quilòmetre més endavant del desviament, a la dreta, ens apareix la font de la Reduela, i pocs metres més endavant aquest mas habitat i encara viu. Allà fem una parada. Si en voleu saber més sobre la vida a la Reduela, ací vos deixem l'enllaç al bloc del poble: http://masiareduela.blogspot.com.es.

 Vistes cap al sud des del Bataner

 Vista del mas de Juan Edo, camí de la Reduela. Al fons, la serra d'Espadà.

 Font de la Reduela

La Reduela

Tornem sobre les nostres petjades cap al camí reial d'Aragó i continuem cap al nord. Sense abandonar-lo en cap moment fem cap al mas de Mató. De seguida ens fixem en les restes d'una roda de molí al nostre davant. Visitem breument l'indret i tornem novament per on havíem vingut fins a trobar un desviament, que ara ens queda a mà esquerra per una pista una miqueta deixada que baixa, cap a l'est. 

Vista parcial del mas de Mató

Uns metres més endavant gaudim d'unes bones vistes del mas de Cristóbal, que para per damunt de nosaltres. Continuem cap a l'est i també més alt que nosaltres veiem en la llunyania el mas de Martí. 

Mas de Cristóbal

Creuem el barranc de la Mina, també dit de l'Alba, per una ombria i comencem a guanyar altura ràpidament. Quan arribem quasi al nivell de la lloma del mas de Martí, que ja ens queda a l'esquena, tombem a mà dreta, deixant baix i a l'esquerra el barranc dels Covarxos. 

El barranc de la Mina, o de l'Alba, camí de l'ombria pel qual el travessem

Desviament a la dreta, cap a l'est, en direcció als Covarxos

A l'altra banda dels Covarxos gaudim d'unes vistes privilegiades del mas de Colomines de Dalt i del Penyagolosa.

Mas de Colomines de Dalt. Al fons, el Penyagolosa

Baixem un poc per a tornar a pujar, adreçant-nos cap a la Picossa. L'ascensió acaba a la vora del que sembla un corral en ruïnes. A partir d'aquest punt comencem a perdre altura. Lluny ja podem veure el conegut Salt del Cavall de Llucena. Voregem el Morró per la banda de baix i eixim novament a la carretera CV-193. 

Dartres metres de pujada

Camí de baixada cap al mas de la Mina, o del barranc de l'Alba

A partir d'aquest punt, la resta de la ruta transcorre per la solitària carretera. Girem a la dreta i, de seguida, veiem l'edifici de l'antiga escola masovera de la Mina, així com del mas de la Mina, o del barranc de l'Alba. Creuem novament aquest barranc i a l'esquerra, per baix del mas, veiem algunes de les infraestructures de l'antiga mina de San Vicente, que hui en dia dóna nom al paratge. Sobre aquesta explotació minera teniu més informació en la següent adreça: http://www.cuevascastellon.uji.es/adjuntos/lucena_sanvicente_mina.pdf.

 Escola de la Mina

Ruïnes al mas de la Mina, o del barranc de l'Alba

Pugem cap a la lloma de l'Om. A l'esquerra, en la llunyania es veu el mas dels Covarxos. També a l'esquerra veiem les Covasses i les seues boques. Just en la primera revolta que ens trobem a la carretera està ubicada la caseta del Sit. És emprada com a abellar i ens fixem que hi ha activitat, per això passem ràpid. 

Vista llunyana del mas dels Covarxos

Ara anem cap al sud. Dalt nostre, a la dreta, veiem una caseta en ruïnes i, al fons, ja ens apareix el mas de Batxero, el qual, malgrat estar parcialment enrunat, té activitat. Des d'ací gaudim d'unes magnífiques panoràmiques del Salt del Cavall, i d'un paisatge que encisa.

 Mas de Batxero

El Salt del Cavall

Després d'un revolt tancat de la carretera cambiem el rumb cap a l'oest. A la dreta deixem l'anomenat Sentinel·la, i se'ns apareix al davant el mas del Llosar i, per sobre d'ell, el mas del Tossal. Creuem el Llosar, travessem el seu barranc i veiem la seua font de lluny, i comencem una pujada que ens durarà quasi tot el que ens queda de ruta. L'entorn guarda un silenci colpidor, no s'escolta res de res. 

 Mas del Llosar

 Barranc del Llosar. Al fons, la font del mas.

Paisatge entre el mas del Llosar i el mas del Juncar

No el veiem, però el mas d'Alfons no està massa lluny de nosaltres. Més endavant veiem un paisatge que ens sona. El Juncar apareix al nostre davant. I en aquest punt donem per finalitzada la ruta. Ací vos deixem el seu enllaç a Wikiloc. Esperem que us haja agradat :) http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=11056878.