Les ombres de la natura, al Mas dels Frares

Aquesta setmana anem a actualitzar el bloc amb dues històries misterioses que van tindre lloc al Mas dels Frares d'Aiòder ja fa un bon grapat d'anys. Ens han arribat a través de Joan Badenes, que quan era un xiquet passava algunes temporades al mas i les va escoltar al recer del foc de la llar en les solitàries nits d'aquelles terres. 

La primera història va ocòrrer un temps abans de la Guerra Civil. Un grup de caçadors d'Aiòder van pujar a caçar per les terres que circunden el Mas dels Frares. Eren gent acostumada a la muntanya, coneixien la zona pam a pam i estaven avesats a tot tipus de situacions. Si calia dormien al ras, dormien. Si calia fer grans distàncies a les fosques, les feien.
Era de nit i estaven a les portes del mas. Parlaven amb Higinio i Nelo, germans, dos dels propietaris del mas, ballant entre el valencià i el xurro. A mà dreta tenien un xicotet cobert. Algú va girar els ulls cap enllà i va veure com una silueta els estava guaitant. No fou l'únic. Més caçadors la vegeren. Aquella visió els va atemorir. S'aproparen al cobert. La porta estava mig oberta. Amb els seus gaiatos pegaren a la porta i cridaren per saber si s'amagava algú allà dins. No van obtindre resposta. Tampoc van voler entrar a comprovar-ho. De seguida giraren cua i se'n tornaren cap al poble, emparats per la nit, sota la llum de les estrelles.
Ells marxaren però Higinio, Nelo i les seues famílies es van quedar al mas. Tancaren la porta amb pany i forrellat. Una vegada dins el mas decidiren tornar a eixir. Si hi havia algú a fora, no podia passar tota la nit al ras. Obriren la portalada i tornaren a apropar-se al cobert. Cridaren però ningú els contestà. No anaren més enllà i tornaren a dins. Passaren la nit.
Al matí següent, ja amb les clarors del dia, entraren al cobert i allà no hi havia ningú. Potser la silueta va ser només una imaginació dels caçadors, una il·lusió òptica. Però potser no.

Fins no fa massa anys, a l'interior del País Valencià i també en l'orient de l'Aragó fronterer amb les nostres terres encara hi havien "bruixes", senyores que feien de tot: netejaven els esperits de les cases, sanaven el mal d'ull, ajudaven a les dones a parir els seus fills, ... En tenim documentada, per relats orals, almenys una a Nogueroles (Aragó) fa uns cinquanta anys, que encara actuava per les localitats dels voltants. En concret sabem que va ajudar a netejar una casa al carrer de Cavallers de Vilafermosa entre finals de la dècada del 1950 i principis de la del 1960. La toponímia també ha quedat marcada per la seua presència i per exemple a Cantavella trobem la cova de les Bruixes, on es diuen que es feien aquelarres. Una mica més lluny, Val-de-roures és un punt on abunden relats populars sobre les fetilleres.
Una d'aquestes bruixes és la protagonista d'aquest segon relat. Ens situem cap al 1945 i al Mas dels Frares començaren a tindre lloc fenomens estranys. Els porcs s'escapaven del cercat per les nits, s'escoltava com els animals renyien quan s'amagava el Sol, ... . Els masovers culparen d'aquests fets a una "dona" que tenia un "llibre" i que els volia fer mal. Amb el temps, aquests estranys episodis nocturns van cessar però sempre va quedar surant en l'aire el record d'eixa "dona".
També degué ser per aquella època quan un raig travessà les parets del Mas. D'aquest fet tenim dues versions, la del Joan Badenes, testimoni presencial, i una altra contada per descendents de la família Escrig-Domènech, els masovers.
Ens contà el Joan que aquell dia una forta tempesta descarregava de valent sobre el coll dels Frares, i Nelo, el masover, hagué d'eixir a fora. Quan tornà, les seues espardenyes estaven banyades i les deixaren al costat de la llar de la cuina. Al cap d'una estona, Nelo li demanà al Joan que anara a veure si ja s'havien assecat. En el moment en que el xiquet Joan entrà a la cuina, un raig penetrà per la paret, travessà l'estança, passà per una habitació contigua on estava gitada l'Antònia, la mare del Nelo, qui s'enrampà un poc, i s'estavellà en el barandat metàl·lic de les escales. L'altra versió que ens ha arribat conta que el raig entrà per la xemeneia i anà a buscar les cordes d'una guitarra que hi havia a la cuina.

Manuel Escrig Doménech, Nelo, un dels propietaris del Mas dels Frares, cap al 1965


Façana principal de l'habitatge del Mas dels Frares amb la porta encara conservada


 Cuina, lloc per on entrà el raig


Motius geomètrics al sostre d'una habitació 

El vocabulari de la natura: MOIXONAR

Aquesta setmana encentem una nova secció del blog que anirem actualizant de tan en tan, alternant amb les rutes senderistes que publiquem regularment. L'hem anomenada El vocabulari de la natura i en ella volem aplegar paraules i expressions relacionades d'una manera o d'una altra amb l'entorn natural. Amb açò, també volem rescatar-les un poc de l'oblit, ja que moltes d'elles es troben en retrocés o en desús.

Hui presentem Moixonar, un terme que tot seguit anem a explicar.

MOIXONAR: <<Caçar pardalets en diverses tècniques, com ara enlluernant-los en una llum durant la nit quan estan ajocats>>.
El verb moixonar deriva de la paraula moixó, que segons el Diccionari Normatiu de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua vol dir <<Pardalet>>. Aquesta, al seu torn, prové del llatí MUSCIONE: mosquit. En valencià, sol usar-se la paraula pardalet, mentre que moixó és més propi de terres catalanes i mallorquines. En aquest sentit, en la zona de Lleida és freqüent escoltar la variant mixó.
Moixonar és un verb que no està recollit ni per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ni per l'Institut d'Estudis Catalans. Per tant, malgrat que continua utilitzant-se, no té reconeixement per cap de les institucions normatives de la nostra llengua. Tanmateix, la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (institució no normativa) si que el recull en el seu Diccionari General de la Llengua Valenciana, d'on hem pres la definició que encapçala aquest text. En aquest diccionari, es remarca que és una paraula en desús, de la mateixa manera que es refereix a moixó com un arcaïsme en valencià. En el Diccionari Català-Valencià-Balear (1962) d'Alcover-Moll, també apareix moixonar i es defineix com <<caçar ocells>>. Fins i tot el gramàtic Enric Valor, en la seua obra La Flexió Verbal (1983), l'inclou.
Geogràficament, Alcover-Moll i Natividad Nebot delimiten el territori d'aquesta paraula al Maestrat però també se'n registra el seu ús a la zona de la Plana de Castelló i de l'Espadà. El web El parlar catinenc de Catí registra el mot com tradicional de la localitat.
En el parlar xurro-aragonés de l'interior de Castelló, Nebot detecta les paraules musonar (a Torralba i a Aiòder) i muisonar (a l'Alcúdia de Veo), directament emparentades amb el moixonar valencià.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. Disponible en línia: http://www.avl.gva.es/dnv
ALCOVER, Antoni i Francesc de Borja MOLL (1962). Diccionari català-valencià-balear. Disponible en línia: http://dcvb.iecat.net
CATIMENU. El parlar catinenc. Disponible en línia: http://www.catimenu.com/parlarcatinenc.htm
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. Disponible en línia: http://dlc.iec.cat
NEBOT, Natividad. Vocabulario de la caza y la pesca en el habla castellano-aragonesa del Alto Mijares y el Alto Palancia (Castellón) en Archivo de Filología Aragonesa, 2002-2004, Vol. 59-60, Tomo 2, pp. 1587-1608. Disponible en línia: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/26/50/088nebot.pdf
REIAL ACADÈMIA DE CULTURA VALENCIANA. Diccionari General de la Llengua Valenciana. Disponible en línia: http://diccionari.llenguavalenciana.com/general/
VALOR, Enric (1983). La flexió verbal. València, Edicions Tres i Quatre.

Veo - Coll de Veo - Penya de la Campana - Cova de l'Onder - l'Alcúdia de Veo - Veo


Aquesta setmana actualitzem el blog amb una ruta que transcorre pels termes de l'Alcúdia de Veo i d'Aín. 

La ruta comença a Veo, localitat integrada dins el terme municipal de l'Alcúdia de Veo. Prenem des d'allà el GR-36 en direcció a Aín. Baixem fins el llit del riu Veo (Anna), pels voltants de la Font de la Pistola, i ascendim el Coll de Veo. Fem cap a una pista de terra i seguim les marques del GR. En el següent encreuament, uns cent metres més endavant, ens apareix una pista a la dreta marcada amb senyals de SL. La prenem i comencem a pujar. Finalment la pista s'acaba i es converteix en un estret caminet que ens condueix fins el cim de la penya de la Campana (667 m.s.n.m.). Observem moltes restes del que pareixen ser antics cercats en aquest últim tram. En el cim d'aquesta muntanya s'ubiquen els emissors de TV que donen cobertura a Aín, Veo i l'Alcúdia de Veo.
Comencem la baixada per una pista marcada també amb marques del mateix SL. Passem pel costat d'un piló d'homenatge a un tinent coronel franquista mort el 1938 i baixem fins que s'acaba la pista en un hort. A partir d'aquest moment, seguim un estret caminet i pràcticament per la paret inclinada d'un turó de les Torques, fem cap a la Cova de l'Onder, un dels refugis més importants de rates penades de tot el País Valencià. Baixem seguint la nostra intuició fins una pista on retornem a les marques del SL, però les ignorem i eixim a la carretera CV-223.
í primer, per damunt d'una sèquia després i per camí finalment fem cap a la població des de la qual havíem eixit, i donem per finalitzada la ruta.
Per a no anar tota l'estona fins l'Alcúdia de Veo per la carretera, provem sort per una pista que arranca del costat dret de la CV-223, en la zona coneguda com la Foia de Morón, a prop del barranc dels Morts. No té eixida i ens toca tornar enrere i reincorporar-nos a la via d'asfalt. Poc abans d'aplegar a l'Alcúdia, tombem a l'esquerra i ascendim per una pista que dóna al carrer de la Serra d'Espadà. Baixem fins a la plaça Cantón, i per damunt del pont sobre el riu Veo (Anna) apleguem al senyal de GR-36, direcció Veo. Agafem aquesta senda i, per ca
m
A continuació vos deixem algunes fotografies, així com l'enllaç a Wikiloc:

 Riu Veo (Anna) al seu pas per Veo, a prop de la font de la Pistola

 Vista de Veo, mentre ascendim el coll de Veo

 Vista dels Òrguens de Benitandús

 Vistes de la serra en la pujada a la Penya de la Campana

 Cim de la Penya de la Campana

 Monument d'homenatge a un tinent coronel franquista

 Cova de l'Onder, un dels refugis de rates penades més importants del País Valencià

Vista de l'Alcúdia de Veo

Mollerussa - Vila-sana - Estany d'Ivars i Vilasana - El Palau d'Anglesola - Mollerussa

Aquesta setmana vos presentem una nova ruta senderista pels camins de la comarca del Pla d'Urgell.
Comença a la plaça de l'Ajuntament de Mollerussa, enfront de l'església de Sant Jaume. Des d'allí ens adrecem cap al carrer de la Creu, a mà dreta, i després cap al carrer de l'Ave Maria. Creuem les vies del tren pel pas a nivell de l'avinguda de Balaguer i tombem a la dreta per a anar a buscar el camí de Vila-sana. Ens incorporem a ell i, sense abandonar-lo en cap moment, fem cap a aquesta localitat. La creuem i prenem el camí d'Ivars. No molt més endavant topetem amb una rotonda on prendrem l'eixida de la dreta, que és la que va cap a Ivars d'Urgell. Continuem per eixe camí fins que un senyal ens indica la direcció de l'estany d'Ivars i Vila-sana, cap a l'esquerra. Tombem i apleguem a l'estany. 
L'estany d'Ivars i Vila-sana és el de major superfície de tota Catalunya. L'any 1951 va ser dessecat per a obtindre terres de conreu, però l'any 1993 començà el seu procés de recuperació, el qual s'allargà fins el 2009. 
Recorrem l'estany i fem cap a prop de la Torre de l'Aragonés. Continuem en direcció Vila-sana, però just abans de trobar-nos de nou amb la rotonda que havíem comentat abans, girem a mà dreta seguint un senyal que diu "el Segre". Al següent encreuament, tombem cap a l'esquerra i ens dirigim directament a Vila-sana, però abans d'aplegar al poble tornem a girar, primer a la dreta i tot seguit a l'esquerra ja en direcció cap al Palau d'Anglesola. Ens incorporem a la LV-3321 en el darrer tram d'aquest trajecte. Ja a Palau, prenem el carrer Mollerussa i travessem el poble en direcció a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. Ens incorporem a ella en direcció Mollerussa. Travessem l'autovia A2 per un pont i prenem el ramal de l'esquerra, que travessa les instal·lacions de l'empresa "Nufri", anomenat camí de Palau. Creuem de nou les vies del tren, agafem el carrer Palau i arribem a l'església de Sant Jaume. Allí donem per acabada aquesta senzilla ruta circular.
A continuació vos deixem algunes fotografies i també l'enllaç de la ruta a Wikiloc.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7538571

 Església de Sant Jaume de Mollerussa

Camí de Vila-sana

 Campanar de Vila-sana

 Terres de conreu entre Vila-sana, el Palau d'Anglesola i Ivars d'Urgell

 Estany d'Ivars i Vila-sana

 Camí cap al Palau d'Anglesola

 Vista de Linyola

Vista del Palau d'Anglesola

 Vista de Fondarella

Una patena dels visigots entre masos enrunats

L'entrada d'aquesta setmana l'anem a dedicar a les construccions, quasi sempre abandonades, que ens topetem quan caminem per la muntanya. I ho fem amb l'excusa de comentar una troballa que va tindre lloc en un mas d'Onda a primeries de la dècada del 1980.

Caseta dels Coles, al terme municipal d'Onda

Les muntanyes de l'Espadà-Millars estan esquitxades de masos, corrals i altres construccions. Actualment, la majoria d'aquestes edificacions estan abandonades i enrunades, i només unes poques han sobreviscut el pas del temps i continuen habitades tot l'any o a temporades. Són les restes d'un mode de vida que ja no tornarà. 

Interior d'una casa al mas de Los Mores, al terme municipal de Ludiente

Interior del mas dels Frares, entre els termes municipals d'Aiòder i de Fanzara

Vista llunyana de Benachera, un dels pocs masos encara habitats, al terme municipal de Ludiente

En el nostre àmbit més proper, destaca la gran concentració que trobem entre els termes de Cirat, Ludiente, Sucaina, Cortes d'Arenós, el Castillo de Villamalefa o Llucena. En general, han sobreviscut els millors comunicats, com ara Benachera (Ludiente) o el Mas d'Avall (Costur), mentre que els més aïllats fa temps que estan buits.

Mas de Cabezo Royo, al terme municipal de Ludiente

Aquest crani que ens vam topetar a uns metres de la Caldera, al terme de Ludiente, és la millor representació de la soledat i l'abandonament de molts dels masos de l'interior del País Valencià

El terme d'Onda també va sofrir la despoblació del seus masos, no tan aïllats com els de les zones d'interior però que tampoc van poder retindre el seus habitants. Alguns d'aquests es van reconvertir en casetes d'estiu, però d'altres caigueren en l'abandonament. Les persones que els van habitar, a l'anar-se'n, en moltes ocasions van deixar enrere part dels seus objectes personals. Si "furguem" una miqueta no ens costa massa trobar roba, cadires, calendaris, estris de cuina, ... . Però de vegades també apareixen objectes amb un valor molt més significatiu. És el cas que anem a exposar a continuació.

Ampolles d'alcohol abandonades dins el mas del Navarro, al terme municipal de Ludiente

A principis de la dècada del 1980 va eixir a la llum una patena del temps dels visigots que, segons el seu propietari, va ser trobada entre les runes d'un mas al terme municipal d'Onda. El 1982 la va adquirir el Museu Arqueològic de la Diputació de Barcelona (actualment, Museu Arqueològic de Catalunya) i l'arqueòleg català Enric Sanmartí i Grego en féu una ressenya que es va publicar als Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonense de la Diputació de Castelló el 1986. La importància de la troballa, més enllà del valor històric, rau en el fet que va ser la primera trobada en terres valencianes; totes les anteriors provenien majoritàriament d'Astúries, Lleó i Palència, llevat d'una cordovesa i d'una altra madrilenya.


Patena d'origen visigot trobada a un mas del terme d'Onda

Tal com comenta l'article de Sanmartí,
http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/44565/NOTICIARIO_2.pdf?sequence=1
va ser autenticada pel professor Pere de Palol, reconegut arqueòleg català. El seu estat de conservació és excel·lent. Es podria tractar d'una patena emprada per a batejar, doncs la inscripció que té ("Que Crist beneeixi Teudered i que Déu li doni la vida") fa pensar en eixa finalitat.

Detall de la inscripció de la patena

No deixa de sorprendre'ns com un objecte com aquest va sobreviure durant tants segles, tot considerant que Onda estigué dominada pels musulmans des de primeries del segle VIII fins a la conquesta de Jaume I, al segle XIII. 
Aquesta troballa va contribuir a fer més llarga la llista d'elements relacionats amb el nostre poble que remeten a un culte cristià molt antic: la muntanya coronada amb l'anomenat Ull de Déu, just enfront de l'Ermitori del Salvador; alguns llibres que situen els primers bisbes de València a Onda; etc. Però no és aquest el tema de l'actualització d'aquesta setmana.

L'Ull de Déu, enfront de l'Ermitori del Salvador, entre el Racó de Lleó i Beniparrell

Amb aquest post únicament volem reivindicar la importància dels masos, corrals i disseminats dispersos per les nostres muntanyes. Sota les seues malmeses parets, no hem d'oblidar, que està soterrada una part de la nostra història com a poble. Perquè molts venim d'eixos masos (nomenats amb cognoms com Mor, Pradas, Chiva, Montoliu, Gasque, Torner, Marco, Fornas, Rull, ...) i qui perd els orígens, perd la identitat.