L'amenaça granada

Ja fa mesos que els senderistes que caminem per la serra d'Espadà ens havíem adonat del color granat que estaven adquirint molts pins. Aquest canvi de coloració s'havia fet més evident els darrers mesos, amb la pujada de les temperatures i l'accentuació de la sequera que patim. En el cas d'Onda, el pinar ubicat entre la caseta de Marimon i el Montí menor és bona mostra del que diem.
Uns dies enrere, publicava al meu compte de Twitter personal unes fotografies de la muntanya del Montí, a Onda, on es podia veure perfectament aquest fenomen. Paral·lelament, el diari Las Provincias va publicar el passat dia 23 d'agost la següent informació: http://www.lasprovincias.es/comunitat/201408/23/plaga-amenaza-monte-valenciano-20140823000227-v.html 
Per tant, tot apunta a l'insecte Tomicus piniperda. No hem trobat un nom concret per a referir-se a ell en valencià, però en castellà se'l coneix com barrenillo. Com que no som experts en la matèria, hem amanit un recull de diversos articles interessants sobre aquest insecte que ens està tenyint les verdes muntanyes de roig intens. Pensem que amb aquest recull podem conéixer una miqueta millor aquest insecte.
Tot seguit, reproduim les fotografies que vaig adjuntar en el tuit, preses en el recorregut de les sendes SL-CV 107 i SL-CV 142, així com també, algunes imatges del Tomicus piniperda que hem trobat per Internet.

TOMICUS PINIPERDA - GENERALITAT VALENCIANA
http://www.citma.gva.es/va/web/medio-natural/tomicus-piniperda

PERFORADORS DELS BROTS - GENERALITAT DE CATALUNYA
http://www20.gencat.cat/docs/dmah/Home/Ambits%20dactuacio/Medi%20natural/Gestio%20forestal/Sanitat%20forestal/Plagues%20i%20malures%20forestals/Fitxes%20de%20plagues%20forestals/07.pdf

PERFORADORS DE PINS - GOVERN D'ARAGÓ
http://www.caib.es/sacmicrofront/archivopub.do?ctrl=NTCS011632ZI23398&id=23398

TOMICUS PINIPERDA - JUNTA D'ANDALUSIA
http://www.caib.es/sacmicrofront/archivopub.do?ctrl=NTCS011629ZI23389&id=23389

TOMICUS PINIPERDA - VIQUIPÈDIA EN CASTELLÀ
http://es.wikipedia.org/wiki/Tomicus_piniperda



Alguns dels arbres afectats al paratge del Montí




Tomicus piniperda i les seues conseqüències

La Giraba - Mas de Cabezo Royo - Mas de Benachera - La Giraba

Aquesta setmana actualitzem amb una ruta que vam realitzar al terme de Lludient (Ludiente, en castellà i oficialment). Des de la Giraba vam pujar als masos de Cabezo Royo i de Benachera.
La ruta comença en la Giraba de Dalt (La Giraba de Arriba, en castellà i oficialment). Des del seu extrem més elevat, ens incorporem a una pista asfaltada que té a l'inici una forta pujada. A l'arribar a la zona coneguda amb el nom del Català, la pista es divideix en dos. Nosaltres continuem a mà esquerra, pujant. Després d'un bon tros de camí, sense abandonar la pista, gaudint d'unes magnífiques vistes del Morrón de la Cingla, arribem al mas de Cabezo Royo, el nom del qual vol dir en valencià "Puig Roig".
Visitem aquest indret i continuem pujant per la pista. Més endavant torna a dividir-se en dos. Prenem de nou el camí de l'esquerra, el qual ens porta directament a l'Ermita de Santa Rosa de Lima. Des d'allà apleguem al mas de Benachera, seguint unes marques de PR. Creuem Benachera i baixem pel camí de la Font cap a la Font de l'Azaroyo. Seguim cap avant, ascendim i de nou tornem a la pista per la qual havíem aplegat a Benachera, però ara en direcció contrària. A l'arribar als peus del mas de Cabezo Royo, ens desvíem a la dreta i baixem per una altra pista asfaltada fins arribar a la Giraba de Baix (La Giraba de Abajo, en castellà i oficialment). Creuem el poble i arribem de nou a la Giraba de Dalt, on finalitzem el nostre recorregut.
Aquesta ruta transcorre pràcticament per pista i és prou senzilla. A continuació vos deixem l'enllaç a Wikiloc i algunes fotografies.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7445632

 Vista de la Giraba de Dalt

 Vista del Castell de Vilamalefa (El Castillo de Villamalefa) als peus del Penyagolosa

 Mas de Cabezo Royo

 Vista llunyana del mas de Benachera

 Ermita de Santa Rosa de Lima

Font de l'Azaroyo

Aiòder - Corrals de la penya de Migdia - Mas dels Frares - Barranc del Collado - Aiòder

Hui actualitzem el bloc amb la visita que férem el passat juliol al Mas dels Frares, ubicat entre els termes d'Aiòder i Fanzara. És una edificació enrunada d'unes dimensions considerables. L'origen de l'apelatiu "dels frares" és difícil d'esbrinar perquè no ens ha aplegat documentació escrita al respecte. Diferents tradicionals orals diuen que allà van viure dotze eremites, però en desconeixem la cronologia. Ja el vam visitar fa uns anys, però en aquella ocasió empràrem una altra ruta. 
Eixim des dels peus de la torre campanar del convent dels Dominics d'Aiòder, únic vestigi de l'edificació que s'ha conservat. Data del segle XVI. Recorrem tota la carretera fins abandonar el poble. Ens trobem, aleshores, amb un senyal del PR-CV 398. El seguim, prenent la direcció cap al camí vell d'Onda. Prosseguim per la pista asfaltada sense desviar-nos d'ella en cap moment, fins i tot abandonant el camí senyalitzat. Finalment, apleguem als corrals de la penya de Migdia, ubicats en els voltants de la zona coneguda amb el nom de "Las Picorzas". 
En aquest punt, ens desviem a mà dreta per una pista de terra on hi ha una inscripció que diu BTT. Avancem per ella sense deixar-la en cap moment fins aplegar a un vallat on diu: "Frailes Collados-Propiedad Privada". Sortegem la porta i entrem fins el mas dels Frares.
Abandonem el mas pel camí pel qual hem vingut, i baixem a mà esquerra per la pista de terra fins aplegar a la carretera CV-205. Fem cap, justetament, al coll d'Aiòder. Seguim per l'asfalt fins aplegar a un senyal del PR-CV 398, el qual apareix a la nostra dreta. Prenem aquesta senda i baixem fins el barranc del Collado. El camí està molt tapat i és fàcil perdre's. Finalment, arribem a la pista asfaltada de l'inici de la ruta. Seguim en sentit invers fins a aplegar de nou al nucli urbà d'Aiòder, lloc on donen per finalitzada l'excursió.
És una ruta no massa difícil però gran part d'ella no està senyalitzada, per la qual cosa hem d'estar atents en els encreuaments.
Ací baix vos deixem l'enllaç a la ruta en Wikiloc, unes quantes fotos i un xicotet treball de recerca inèdit que vaig elaborar fa un parell d'anys sobre el Mas dels Frares. 

 Vista del Castell d'Aiòder.

 Corrals de la penya de Migdia.

 Pista de terra.

 Porta d'entrada al camí que duu al Mas dels Frares.

 Mas dels Frares.

 Vista de la serra. Al fons, Aiòder.

Torre campanar del convent dels Dominics d'Aiòder (segle XVI).

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
BREUS APUNTS SOBRE EL MAS DELS FRARES, per Ismael Chiva
1. Localització i accessos
El Mas dels Frares, o Masía de los Frailes, és una construcció què s’alça al Coll dels Frares, entre els termes municipals de les localitats d’Aiòder (en castellà i oficialment, Ayódar) i de Fanzara. Es troba aproximadament a 650 metres d’altura sobre el nivell de la mar.
L’accés més senzill per a arribar-hi és prendre la carretera CV-205 (Tales – Fuentes d’Aiòder). S’abandona aquesta via en la zona del Coll d’Aiòder i es pren una pista de terra què ascendeix fins al Coll dels Frares. També és pot anar fins al lloc a través del camí de Gamellones, des de Fanzara, o través de la pista que passa pels corrals de la penya de Migdia, des d'Aiòder.

Façana principal de la vivenda del Mas dels Frares
2. Construcció
El Mas dels Frares està compost per diverses parts diferenciades. Fonamentalment: la vivenda, el graner, el pati i el corral.

2.1 Vivenda
La vivenda és un edifici de dues plantes què presenta ruïna. Conserva part del sostre de canyes i de bigam de fusta, així com algunes de les habitacions de la planta superior. Malgrat això, aquestes són inaccessibles, per la poca seguretat que ofereixen les bigues què les sostenen, i perquè l’escala d’accés a la segona està destruïda.
La façana principal té adossada una tira de pedres a mode de banc per a seure. Aquesta façana estava pintada de blanc.

Detall de la façana

 Banquet de pedra adossat a la façana

           2.1.1 Accés
L’accés principal s’orienta a l’est, i la seua porta és conserva. Està xapada i té alguns motius ornamentals: observem dos creus i dos triangles equilàters. Aquesta, dóna pas a una estança-rebedor què, a l’hora, és de pas obligat per a accedir a la cuina (dreta), pis superior (enfront), una sala (esquerra) i una altra sala (enfront).
El marc què envolta la porta està fet de pedra.

Entrada principal

Porta
Rebedor

              2.1.2 Cuina
La cuina, què conserva una porta de fusta, té una àmplia xemeneia. També compta amb armaris de fusta encastats a la paret. S’observen restes de botelles i d’estris de cuina, probablement de l’època en la què es va establir la ramaderia de bous al mas. També són nombrosos els dibuixos taurins, fets amb llapissera, a les parets. Dóna accés a una habitació.
 Cuina

 Armaris de cuina

                     2.1.3 Habitació
A través de la cuina, a l’entrar a mà esquerra, s’entra a una habitació, la porta de la qual, de fusta, està tirada per terra. No hem pogut accedir al seu interior pel perill d’ensorrament i perquè està tot ple d’escombreries resultat dels successius i progressius enfonsaments.
El més curiós d’aquesta estança és que dóna pas a una altra sala, quasi derruïda, mitjançant dues portes contigües què van a parar al mateix espai. Una de les portes de fusta es conserva; l’altra, en canvi, no.

Vista de l'habitació des de la cuina.

Una altra visió d'aquesta habitació enrunada. A l'esquerra s'observa parcialment una de les portes que comentàvem

                   2.1.4 Sala I
Aquesta sala què hem nombrat I té els seus únics accessos visibles hui en dia a través de l’habitació contigua a la cuina. Només se la pot observar adequadament des de la llunyania perquè és impossible i temerari entrar en ella. Presenta una curiosa finestra enreixada què dóna al mur lateral del mas i què recorda a les finestres de les esglésies i dels convents. En aquest sentit, Asunción Ramos, veïna d’Artesa i nora dels antics propietaris del mas Manuel Escrig i Dolores Badenes, ens va apuntar, l’any 2010, que l’església del mas es trobava a la dreta, i si mirem el mas de front, aquesta sala és a la dreta. Per tant, considerem que de totes les estances què es conserven, aquesta que estem ara descrivint és la que té més possibilitats d’haver estat lloc de culte. Tot açò ve a reforçar la tradició oral que assegura que aquest lloc va estar habitat per eremites. Ismael Chiva, nét de Manuel Escrig i de Dolores Badenes, recorda d'una visita al mas, duta a terme al voltant del 1970, l’existència de dues imatges religioses de fusta policromades què semblaven antigues, sense poder donar cap dada més al respecte d’elles. Desconeixem quina va ser la seua sort.

Sala I vista des de la distància
Finestra
                 2.1.5 Sala II
A l’esquerra de l’accés principal, què podria anomenar-se “rebedor”, hi ha una sala què conserva una porta de fusta i presenta uns pilars de pedra d’unes dimensions desproporcionades per a la construcció.
En la nostra opinió, el recinte va sofrir tres remodelacions al llarg dels temps. En un primer moment es tractava d’una sola sala, l’ús de la qual ignorem. En un segon moment es va dividir en tres espais però amb únic accés. I finalment, en un tercer moment es va habilitar de nou com a espai únic. Per a sostenir que, originàriament era una única sala, ens recolzem en el fet que hi ha un accés únic i que en tota l’estança sols hi ha una finestra, què s’obri a la façana principal. Per a afirmar que després es va remodelar i es va separar en tres habitacions ens basem en el fet que es conserva en la part oest l’arranc d’una paret mitgera, eliminada a posteriori; i també perquè creuant l’estança de nord a sud, si fa o no fa per la meitat de la mateixa, hi havia una motlura, d’estil arabesc i de la qual es conserva un xicotet fragment, què serviria de separador entre les estances. Per a assegurar que finalment es va reconvertir en un sol espai, ens sostenim en el fet que fou eliminada la paret mitgera i el separador què s’estenia davall de la motlura (segurament cortines o mantes, no creiem que foren portes) i es va deixar tal i com hui la podem observar.
L’element més cridaner del seu interior és una bassa què creiem que fou construïda en la darrera remodelació. Segurament, el lloc s’usava, en els últims temps del mas, com a magatzem de ferramentes i d’objectes d’ús diari al camp.
El seu ferm no sembla massa estable.
Resulta molt interessant una decoració què es repeteix dins de tota la sala i què apareix davall de diverses capes de pintura. Es tracta de rombes que s’entrecreuen, tan a les parets com al sostre. 

 Entrada de la sala II

Sostre enrunat

 Arranc de la paret mitgera desapareguda

 Motlura

Decoració al sostre 

                  2.1.6 Sala III
A la sala què hem volgut anomenar III s’accedeix a través d’una porta de fusta situada enfront de l’entrada principal. En ella podem llegir: VELASCO – ILADOLID –M 81. Podríem suposar que el text original era: VELASCO – VALLADOLID – M 81 (referint-se a l’any 1981). L’estança està completament derruïda i sobre ella s’elevaria part del segon pis del mas. No sabem si tindria algun altre accés ja que no hem pogut entrar al seu interior. Segurament comunicava amb la sala I (al nord) i amb el pati (a l’oest). Per la seua part sud no tenia eixida perquè la tancava la sala II, què hem descrit anteriorment.

Porta

                     2.1.7 Pis superior
El pis superior ens ha sigut completament inaccessible per la inestabilitat del bigam i el deteriorament de tot el conjunt. L’escala s’ubica enfront i a la dreta del “rebedor” del mas. Es conserva la porta de fusta què la tancava.
 Escala d'accés al pis superior


 Vistes del pis superior

2.2 Graner
Adossat a l’esquerra de la vivenda principal, hi trobem un edifici de major altura que la resta de la construcció. Sembla que es tracta del graner. La seua planta és rectangular. El sostre, què no es conserva, va ser a dues aigües.  Aquest està a la mateixa altura què el ferm dels camps què estan situats dalt del mas. Per tant, creiem què just davall d’ell hi degué d’haver una gran finestra rectangular què s’usava per a tirar el blat i els altres cereals directament a dintre i emmagatzemar-los allí. Envaït per la vegetació tan per dins com per fora, no s’observa cap accés des de l’exterior. Des de la part interior del mas, un mur de blocs fet a la dècada del 1990 impedeix l’entrada.



2.3 Pati
El pati és un espai diàfan i relativament ampli què separa la vivenda i el graner del corral. No es pot accedir a ell ja que està envaït per la vegetació i a més a més les entrades no són segures pel perill de ensorrament de tot el conjunt. Les seues parets de pedra foren reforçades amb blocs en la dècada del 1990. Antigament tenia tres accessos: un des del corral a través d’un arc de mig punt, un des de la casa i un altre des del camí. Aquest darrer sembla que fou eliminat amb anterioritat de l’establiment en el mas d’una ramaderia de bous puix està tapiat amb pedra i no amb blocs.


2.4 Corral
El corral és l’espai del conjunt què més canvis ha sofert ja que va ser ampliat i remodelat en la dècada del 1990. El seu accés des del pati és a través d’un arc de mig punt què s’obri en la paret mitgera d’ambdós espais. Aquesta entrada dóna pas a una estança de planta rectangular què conserva part del seu sostre de canyes i teules original i què té tres arcs de mig punt, a mode de portes, què comuniquen amb altres dependències. Sembla que en el passat era una dependència única ja que en una paret es pot observar un arc de mig punt tapiat amb pedres. Així doncs, actualment s’hi configuren dos espais on abans sols hi hagué un.
El conjunt va ser ampliat per a acollir bous amb obra de rajola i blocs. També es remodelà l’accés des del camí amb la finalitat d’adequar-lo per a encaixonar el ramat.

 Corral

Arc tapiat

3. Història
El distintiu dels “Frares” ens dóna algunes pistes sobre l’origen o, almenys, sobre les persones que habitaren el mas en algun moment de la història.
És prou difícil trobar informació sobre aquest lloc anterior al Segle XIX. Diu José Vicente Martí en el Setmanari onder Arrels (nº34, 13 de juny del 2007): << arribaren a habitar-lo [el mas] dotze monjos què, com dotze eremites, pregaven, menjaven i llegien les seues lectures sempre sobre la mateixa llosa de pedra (...) Els seus recintes i murets d’arcs en pedra seca, construïts molt abans que arribaren els monjos i el lloc en general, apartar i oblidat entre muntanyes, deia molt a favor d’aquella vida retirada>>. Però no cita les fonts, només diu: <<segons conten>>. Per tant, recorre a la tradició oral anònima, una tradició, que per altra banda, ha de tindre un poc de veritat, ja que els noms dels masos no són escollits a l’atzar sinó que moltes vegades fan referència, entre d’altres, als seus propietaris: Mas de Pere (Onda), Mas de Pradas (Lludient) o Mas de Roque Chiva (El Castillo de Villamalefa). Així doncs, els propietaris del mas potser foren, en alguna època, frares o monjos. Els descendents de la família Escrig i Domènech, propietaris del mas des de finals del segle XIX fins la dècada del 1960, asseguren que, a casa, sempre s’havia dit que vivien antigament eremites (monjos) al mas i que havia sigut un convent. Cal dir que entre 1578 i 1835 va existir un convent de frares dominics en el nucli urbà d’Aiòder, però pels documents què ens han arribat d’aquest, ambdós comunitats no van tindre cap relació. Potser foren els eremites del Mas dels Frares anteriors a 1578, però és una dada què desconeixem. Cal remarcar també que les terres on s’emplaça el mas foren de moriscos fins al 1609. No hem aconseguit ningun document escrit què confirme la presència d’eremites al lloc, però és un fet aquest que no posem en dubte i creiem, de veres, cert.
A les acaballes del Segle XIX, el Mas dels Frares és adquirit per Francisco Escrig i per la seua esposa, Antonia Domènech, masovers originaris d'un mas ubicat entre Xodos i Atzeneta del Maestrat. Al morir Francisco (+ Onda, 01-03-1930) i Antonia (+ Mas dels Frares, després de la Guerra Civil), la propietat del mas passà als seus tres fills vius: Higinio, Manuel i José Escrig Domènech. L’altre fill, Delfín, va morir accidentalment de jove. Dels tres fills supervivents només va tindre descendència Manuel. Nogensmenys, Higinio acollí com si fóra el seu propi fill al taler Vicent Montoliu, el qual fou l'última persona de la nissaga familiar en viure al mas.
Durant uns dies de l’estiu del 1936, s’amagà al mas Antonio Martí Olucha (Onda 1884/1894 – Castelló, 1974), diputat en les Corts Espanyoles pel partit conservador Derecha Regional Valenciana (DRV). Al llarg de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) i sobretot ja al 1938, el mas va ser visitat tan per soldats republicans com per soldats franquistes amb la finalitat d’abastir-se. Cal recordar, en aquest punt, els cruents enfrontaments què tingueren lloc l’estiu del 1938 en paratges propers al Coll dels Frares entre guerrillers infiltrats de la República i les forces franquistes.

Un dia de cacera pels voltants del Mas dels Frares (cap al 1955)
A meitat de la dècada del 1960, es vengué el Mas dels Frares a una dona originària de Mosquerola (en castellà i oficialment, Mosqueruela).
Durant la dècada del 1990 el lloc va ser utilitzat com a ramaderia de bous (Hermanos Jiménez) i s’accelerà la seua degradació. Es reforçaren les parets del pati i dels corrals amb blocs, i es tancà un perímetre amb fil d’aram i pilars de fusta extreta dels raïls d’una via de tren per a que els animals no pogueren fugir.
Del tancament de la ramaderia ençà, el lloc ha quedat abandonat i sofreix una ràpida degradació amb perill imminent d’enfonsament.

 Ismael Chiva, setembre-octubre de 2012

-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Fins ací, l'actualització, m0lt més llarga del que és habitual, d'aquesta setmana. Però abans de concloure-la, voldria afegir que l'estat de runa del Mas dels Frares s'ha accelerat en aquests darrers anys i actualment alguns dels elements que apareixen fotografiats ja s'han enfonsat o desaparegut per sempre.