El vocabulari de la natura: ARJOLA

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura. En ella, la protagonista és la paraula 'arjola'. Aquest terme no és recollit ni pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) ni pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Així mateix, tampoc el trobem al Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC). 

Amb tot, la seua definició l'hem extreta del Diccionari del Català de l'Alguer (DCAS) publicat el 1988 per Josep Sanna i Useri. Segons aquest, una 'arjola' és un "petit terré a on se pis­ta i neteja lo forment" o, també, un "bocinet de terra fina a on se sembra la llavor per poguer, des­prés, trasplantar les plantes" (DCAS). Per la seua banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) defineix el mot com a "era de batre" i circumscriu el coneixement i l'ús de la paraula 'arjola' a la ciutat de l'Alguer, l'única ciutat de Sardenya i de tot l'Estat italià on s'ha conservat i encara es parla el català, o alguerés.

Era de batre, o arjola, a Fornalutx, a l'illa de Mallorca

Pel que fa a l'etimologia del terme, 'arjola' deriva del llatí arĕŏla, "era petita" (DCVB). Ara bé, el Diccionari d'Alguerés (DA) puntualitza que pot provindre d'una forma llatina vulgar *ariola que, en italià, hauria donat la paraula aiuòla, amb el mateix significat. Amb tot, Corbera (2000: 158) i Navarro Gómez (2014: 483) creuen que 'arjola' no és un terme genuïnament català i consideren que s'incorporà a l'alguerés per via del logudorés, que és un dialecte de la llengua sarda, o directament per interferència del sard.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

ALGUERES.NET. Diccionari d'Alguerés. Disponible en línia a: algueres.net

CORBERA, Jaume (2000). Caracterització del lèxic alguerès: (contribució al coneixement del lèxic alguerès modern). Palma: Universitat de les Illes Balears.

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

NAVARRO GÓMEZ, Pere (2014). El lèxic alguerès de l'agricultura i la ramaderia. Estudis romànics, v. 36, p. 467-617.

SANNA I USERI, Josep (1988). Diccionari del Català a l'Alguer.

Barcelona: La font del Racó, el Pla del Maduixer, Can Borni, el Tibidabo, l'Observatori Fabra i el turó de Castanyer

Hui us presentem una nova excursió per Collserola, pel terme de Barcelona. Amb inici i final a l'avinguda del Tibidabo, en ella visitem, entre d'altres, el cim d'aquesta muntanya, la més alta de la Serra, l'Observatori Fabra o la font de can Borni. També passem pel parc de la font del Racó i pels camins de Barcelona a Vallvidrera, de can Borni o de l'Observatori.

Vista de Barcelona des de la Mentora Alsina

La ruta s'inicia al lloc conegut com la Rotonda, on conflueixen la plaça Kennedy, l'avinguda del Tibidabo i el passeig de sant Gervasi, junt a la parada del Tramvia Blau. Des d'allà comencem a remuntar l'avinguda del Tibidabo en direcció oest, la qual se superposa al torrent del Frare Blanc, o torrent de l'Infern. A banda i banda de via podem observar grans torres de finals del segle XIX i primeries del segle XX, l'ús de les quals ara és divers: habitatges, centres mèdics, consolats... .

L'avinguda del Tibidabo, 
amb la parada del Tramvia Blau a mà esquerra

La casa Roviralta, o el Frare Blanc, edifici modernista de l'avinguda del Tibidabo 
edificat entre 1903 i 1913 al lloc on hi havia una masia ocupada per frares dominics

A la fi, arribem a l'encreuament amb la ronda de Dalt. La creuem i, tot seguint cap a l'oest, continuem per l'avinguda del Tibidabo. Ara passem a tocar de l'entrada de la Torre o Casa Muntades, edifici modernista obra de Josep Puig i Cadafalch i bastit l'any 1901.

La ronda de Dalt, amb la casa 
Muntades i la casa Arnús al davant 

Una de les entrades a la casa Muntades

Casa Muntades

Sense deixar de guanyar altura, a la dreta, se'ns obre el parc de la font del Racó. Dissenyat per l'arquitecte menorquí Nicolau Maria Rubió i Tudurí, va ser inaugurat l'any 1926 sobre els terrenys on hi era el paratge de la font del Racó, lloc d'esbarjo per als barcelonins benestants de l'època. El recorrem per un bonic camí en ziga-zaga que puja cap a la plaça del doctor Andreu, on està ubicada l'estació inferior del funicular del Tibidabo, oberta l'any 1901.

Avinguda del Tibidabo

Entrada al parc de la font del Racó

Monument en honor a Apel·les Mestres, escriptor i 
dibuixant català que freqüentava aquest lloc


Pujada cap a la plaça del doctor Andreu

Estació inferior del funicular del Tibidabo

Nosaltres, però, disposats a pujar-hi a peu a aquesta muntanya, continuem a la dreta per la carretera de les Aigües, o camí de Barcelona a Vallvidrera, o carretera de Barcelona a Vallvidrera, que ací s'anomena carrer de Manuel Arnús. De seguida veiem, a mà esquerra, la imponent casa Arnús, que es feu construir aquest metge català l'any 1903. Per contra, a la part septentrional del nostre camí, s'obre la vall del torrent de can Borni, anomenada clot del Maduixer, que ens separa dels barris del Maduixer i de Vallpar. 

Plaça del doctor Andreu

La casa Arnús vista des del carrer de Manuel Arnús

Carrer de Manuel Arnús, o carretera de 
les Aigües o de Barcelona a Vallvidrera

El cim del Tibidabo amb el 
clot del Maduixer al seu peu

En poc més de cinc minuts apleguem al pla del Maduixer. Allà tombem a l'esquerra, en direcció est, per a seguir per la carretera de les Aigües. Però immediatament l'abandonem perquè a la nostra dreta arranca un corriol engraonat cap al sud i seguim per ell. 

Pla del Maduixer

Carretera de les Aigües, o de Barcelona a Vallvidrera

Després d'uns metres, la senda ens reorienta cap a l'oest. Avancem per la part alta del torrent de cal Borni, arrecerats en alguns punts a la part inferior de les vies del funicular del Tibidabo. En la part final del corriol girem cap al nord i, de sobte, ja hi som al camí de can Borni. 

Sender cap al sud

Un altre tram de la sendera, ara cap a l'oest

Vista de Barcelona i de la Mediterrània des 
del tram de senda que va cap al nord

Camí de can Borni

Continuem a la dreta pel camí de can Borni. No deixem en cap moment de guanyar altura fins a arribar a un coll a uns 380 msnm. Es tracta del turó dels Penitents, situat a un encreuament de camins. Nosaltres continuem a l'esquerra, pel que veníem, en direcció al Tibidabo. 

Mirada enrere al camí de can Borni, 
vista de l'Observatori Fabra

Discret cim del turó dels Penitents

Després d'uns deu minuts més de pujada passem per la font de can Borni i, als cinc minuts, eixim al coll de la Mola, a poc més de 430 msnm. 

Camí de can Borni a tocar del turó dels Penitents

Camí de can Borni


Coll de la Mola

Girem cap al sud, a l'esquerra, per la carretera BV-1418, més coneguda pel nom de carretera de Vallvidrera al Tibidabo. Resseguint-la durant uns deu minuts, apleguem al peu de la muntanya més elevada de la serra de Collserola, el Tibidabo, antigament anomenada puig de l'Àliga. Nosaltres, però, no hi pugem ara, i l'envoltem, tot fent cas de les marques de PR. 

Carretera de Vallvidrera al Tibidabo

En havent passat a la vora de l'edifici de la Mentora Alsina, de primeries del segle XX i en l'actualitat okupat, creuem la carretera per a pujar per una sendera que naix a la dreta amb gran pendent.


Desviament a la dreta

Sendera

L'agafem i pugem ràpidament un bon desnivell. Arribem a un accés del parc del Tibidabo, on hem de girar a l'esquerra per a buscar de nou la carretera de Vallvidrera al Tibidabo. Una vegada fem cap a ella, tombem a la dreta, cap al nord. Passem a tocar de Villa Tibidabo, una de les cases de primeries del segle XX que formen la colònia del Tibidabo i, finalment, apleguem al cim d'aquesta muntanya.

Ací  trobem tant el Temple Expiatori del Sagrat Cor, bastit entre els anys 1902 i 1961, com el parc d'atraccions del Tibidabo, inaugurat el 1901 i ficat en marxa el 1905. Així mateix, amagada en un racó exterior de l'actual temple, es conserva l'ermita neogòtica construïda a finals del segle XIX, dedicada també al Cor de Jesús, i que fou la primera de les construccions que es feren al pic del puig de l'Àliga.

Carretera de Vallvidrera al Tibidabo



La Masia, primer restaurant del Tibidabo.
Obrí les portes l'any 1901 amb el nom de can Coll

Entrada al parc d'atraccions al Tibidabo

Missa a l'ermita del Tibidabo, abans de 1901

Fem una aturada i continuem l'excursió per la carretera de Vallvidrera al Tibidabo, en direcció oest, per tal d'envoltar per complet el cim de la muntanya, tot passant per davant del Gran Hotel La Florida. Al remat, eixim novament a prop de la Mentora Alsina, cap a on ens adrecem de nou.

Vista cap al sud des del Tibidabo. En primer terme tenim la 
torre de comunicacions de Collserola. Més enllà para Vallvidrera.
Al fons, la serra d'Ordal i el vessant nord del massís del Garraf.

Carretera de Vallvidrera al Tibidabo

Vista llunyana de la Torre Miralluny, coneguda amb diversos noms més i situada al cim del turó del Puig, la muntanya més alta de la serra d'en Cardona. Fou bastida en estil modernista l'any 1899.

Vista cap a Sant Cugat del Vallès des de la Mola

Gran Hotel La Florida, inaugurat el 1925. Usat durant la Guerra Civil 
espanyola com a hospital, va ser reobert el 1940 i tancà el 1978. Tornà a l'activitat el 2003.

Passat l'encreuament on abans ens havíem desviat per a pujar al cim del Tibidabo, continuem per la dita carretera que baixa a Vallvidrera fins a poc abans del coll de Casadet, punt el qual arranca el camí de l'Observatori que, en uns cinc minuts, ens porta a l'observatori Fabra, ubicat al cim del turó de la font dels Ocellets, també dita font del Cigró o font de l'Observatori.

Desviament cap al camí de l'Observatori

Camí de l'Observatori

L'observatori Fabra, al cim del turó de la font dels Ocellets.
Fou inaugurat l'any 1904, amb la presència d'Alfons XIII d'Espanya 
(Alfons VI, en la numeració dels comtes de Barcelona i prínceps de Catalunya)

En havent visitat l'indret, desfem les nostres passes fins a trobar, a mà esquerra del camí de l'Observatori, una sendera que, tot deixant a migjorn el clot del Cigaló, on conflueixen els torrents que formen el de Bellesguard per sota de Betlem, antic manicomi emprat fins a mitjan segle XIX, perd altura a poc a poc per a anar a trobar el camí, o carretera, de Vallvidrera a Barcelona.

Arranc del corriol

Sendera entre el camí de l'Observatori i 
el de Vallvidrera a Barcelona

Accentuació de la baixada

Agafem aquesta via cap a l'esquerra fins a sortir a la carretera, o passeig, de les Aigües. Ací hem de tombar a la dreta i continuar per ella durant uns cinc minuts, tot envoltant el clot de l'Infern per la seua banda superior.

Camí de Vallvidrera a Barcelona

Vista de la capital de Catalunya des del 
camí de Barcelona a Vallvidrera

La carretera, o passeig, de les Aigües

Barcelona des de la carretera de les Aigües, 
amb el clot de l'Infern en primer terme

A la fi, un banquet per a seure que mira cap al l'nord-est, un mirador privilegiat sobre Barcelona, ens assenyala el discret cim del turó de Castanyer. Des d'allà agafem una senda en direcció a la ciutat que baixa, en ziga-zaga i ràpidament, per un terreny bastant incòmode cap al clot de l'Infern i fins al carrer de Manuel Ramon.

Turó de Castanyer

Senda

Vista del monestir de Santa Maria de Valldonzella,
edifici construït entre el 1910 i el 1922.

Carrer de Manuel Ramon

Resseguint aquesta via, anem a buscar l'avinguda del Tibidabo, creuem el parc de Teodor Roviralta i fem cap al carrer d'Isaac Newton des d'on, per la plaça de la Central, ens reincoporem a l'avinguda del Tibidabo i donem per acabada la ruta.

El torrent del Frare Blanc, o torrent de l'Infern, 
en eixir del clot de l'Infern i creuar el carrer de Manuel Ramon

Parc de Teodor Roviralta

Per últim, ací us deixem l'enllaç a Wikiloc d'aquesta excursió. Esperem que la gaudiu tant com nosaltres!