El vocabulari de la natura: LLAU

Aquesta setmana us presentem una nova edició de la sèrie El vocabulari de la natura. Hui la protagonista de la publicació és la paraula 'llau'. Tot i estar recollit aquest terme pel Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i pel Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), a cap de les dues obres apareix amb la significació que a nosaltres ens interessa ací. 

Amb tot, és al Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) on apareix la definició que busquem: "petit barranc sec; clotada per on no passa riu ni torrent". En la mateixa línia, Joan Coromines (1970: 208) afirma que una llau és un torrent de reduïdes dimensions a Santa Engràcia, poble del Pallars Jussà. En efecte, com també assegura el DCVB, l'accepció de 'llau' que comentem és pròpia de la Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà i el Solsonès.

Llau de la Grallera, al Pallars Jussà

Aquesta distribució geogràfica ens és confirmada per la toponímia del país. Així doncs, tenim la llau Fonda i el bosc de la llau Fonda al terme de Soriguera, però a prop del poble de Gerri de la Sal, al Pallars Sobirà; la llau del Diumenge, a Biscarri, al Pallars Jussà; o la llau de Ros, no massa lluny de Pinyana, a l'Alta Ribagorça; per ficar-ne alguns, d'exemples. 

Així mateix, fora d'aquestes comarques assenyalades pel DCVB, trobem el mot 'llau' també als topònims l'Alt Urgell. És el cas del llau de Carransó, a la Guàrdia d'Ares; la font de la llau Fonda, entre Carmeniu i Avellanet; o la llau de Casa, a la Parròquia d'Hortó. Menys comú és a la comarca de la Noguera, on hi apareix al topònim "llau de Badaüll", per sota del Montsec de Rúbies, entre els pobles de Perauba i Colldorenga.

La Llau, poble proper a Montferrer, a la comarca del Vallespir

Al País Valencià aquesta paraula és ben desconeguda. Tot i això, a la toponímia de Castelló de la Plana, a la Plana Alta, estan registrats els topònims "fila del Llau", a la partida de Coscollosa, i "carrerassa de Llau", a la partida de la Plana. Ara bé, no sabem fins a quin punt guarden relació amb el significat de 'llau' que ens ocupa.

Pel que fa a l'origen de la paraula, deriva del llatí lābe, amb el significat de 'caiguda', 'obertura de la terra' o 'ruïna' (DCVB).

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

COROMINES, Joan (1970). Estudis de toponímia catalana. Volum II. Barcelona: Editorial Barcino.

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

El vocabulari de la natura: FOLC

Aquesta setmana incorporem una altra paraula a la sèrie El vocabulari de la natura. En aquesta ocasió, tenim com a protagonista al terme 'folc'. D'ell, el Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) es limita a dir que és un sinònim de 'ramat', és a dir, "reunió d’un cert nombre de caps de bestiar que es crien i es fan pasturar plegats". En la mateixa línia s'expressa el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), el qual remet també al mot 'ramat', "conjunt d'animals de la mateixa espècie que es crien i pasturen junts, especialment d'ovelles o de cabres". Per tant, resulta clar que les paraules 'folc' i 'ramat' volen dir exactament el mateix.

Un folc

És a l'etimologia on els termes presenten grans diferències. Així, com recull el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB), 'ramat' deriva del llatí ramātu que, al seu torn, prové de ramu, que vol dir "branca". En canvi, l'origen de 'folc' no se situa a la llengua dels romans. Aquesta paraula ens arribà des del fràncic fŭlk, que significa, precisament, "ramat" (DCVB) o "tropa, batalló de guerrers" (Gran Diccionari de la Llengua Catalana - GDLC).

A la toponímia catalana, el terme 'folc' ha deixat una empremta notable. Tanmateix, no és fàcil d'esbrinar quan el nom de lloc fa referència al significat que ens ocupa o, en canvi, pot derivar del cognom Folc, o Folch, del nom germànic Fulco (DCVB). En tot cas, podríem citar, a mode d'exemple, la font del Folc, al terme de Calonge, al Baix Empordà; les saleres de la Folcrà, al terme de Sant Joan de les Abadesses, al Ripollès (la paraula 'folcrà' és, per al DCVB, sinònima de "folc, ramat"); el mas del Folc, a Riudoms, al Baix Camp; o els Folcs, al terme de Malla, a Osona.

Folc pasturant

Pel que fa als noms de lloc del País Valencià, la paraula 'folc' ha cristal·litzat en el seu vessant antroponímic, grafiat a la manera prefabriana. Així doncs, hom pot trobar el mas de Folch, que dóna nom a un coll, a un barranc, a un corral, a una lloma i a un assegador, al terme de Castellfort, a la comarca dels Ports; l'assegador de Folch, al terme de la Jana, al Maestrat; o la penya de Folch, al terme de Vistabella, també al Maestrat. És de remarcar la concentració d'aquests topònims a dues comarques en concret: el Maestrat, Alt i Baix; i els Ports.

REFERÈNCIES
ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA. Diccionari Normatiu Valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

ALCOVER-MOLL. Diccionari Català-Valencià-Balear. http://dcvb.iecat.net

GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA. Gran Diccionari de la Llengua Catalana. http://diccionari.cat

INSTITUT CARTOGRÀFIC I GEOLÒGIC DE CATALUNYA. Visor VISSIR. http://www.icc.cat/vissir3/

INSTITUT CARTOGRÀFIC VALENCIÀ. Visor TERRASIT. http://terrasit.gva.es/val

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS. Diccionari de la Llengua Catalana. http://dlc.iec.cat

Tales - Penya Negra - Aljub de la Llosa - Corral del Roig - Coll de la Basseta - Corrals de la Basseta - Barranc de l'Ullastre - Tales

Aquesta setmana us proposem una ruta pels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo, a la serra d'Espadà. En ella pugem al cim de la penya Negra, muntanya talera de poc menys de 550 msnm. A banda, també visitem els corrals de la Basseta i l'entorn del barranc de l'Ullastre, tot recorrent camins com el de Veo a Artana o el d'Aín a Onda, entre d'altres.

Des del cim de la penya Negra, la urbanització de la Falda de Montí de Tales. 
Més enllà el poble d'Artesa i, per darrere del Montí, trau el cap Onda.

L'excursió comença a l'encreuament entre el passeig de la serra d'Espadà i l'avinguda del Montí, a Tales. Des d'allà eixim en direcció sud, tot remuntant el carrer i guanyant altura a poc a poc. Al remat, l'avinguda deixa de pujar i apleguem a un encreuament on tombem a la dreta i, a continuació, continuem recte per a anar a buscar la font on arriben canalitzades les aigües que baixen de la de Montí. 

Avinguda del Montí, al nucli urbà de Tales

En la mateixa seguida que portàvem, cap al sud, naix una sendera estreta que, a orient i per baix del castell de Tales, ascendeix i ix a desembocar al camí de la penya Negra, que es correspon amb l'assegador, o vereda de Castella. 

Sendera

Camí de la penya Negra, o vereda de Castella

Ens incorporem, doncs, a aquesta via, a l'esquerra, també cap a migjorn. Guanyem uns quants metres d'altura i, al cap d'uns cinc minuts, la sendera ens reorienta lleugerament cap a l'oest. Ací eixim a trobar una pista que puja des del pla de Benarrai i que acaba en aquest punt, junt a la caseta de Palanques, que queda al nostre septentrió i que veiem breument entre els arbres. Nosaltres continuem l'excursió pel camí que portàvem, el de la penya Negra, o vereda de Castella, a l'esquerra, cap al sud. A poc a poc, l'ascensió s'accentua més i més. 

Camí de la penya Negra

Desviament a l'esquerra

En havent arribat a un indret planer, el camí principal se'n va cap a l'oest. Tanmateix, nosaltres no abandonem el de la penya Negra que, novament convertit en sender, avança cap a les terres meridionals de Veo i d'Aín. 

Reconversió del camí de la penya Negra de pista a sendera

Tancat de pedra seca a la vora del camí

El camí de la penya Negra per terreny planer

La pujada s'accentua i és ràpida, però se suavitza quan virem un poc cap a occident. En acabant, tombem de nou en direcció sud i, després, una altra vegada cap a l'oest, per terreny planer. 

Camí de la penya Negra

Un altre tram del camí de la penya Negra

Mirada enrere, cap al nord

Ribàs

El camí de la penya Negra mentre tomba cap a l'oest

A mà esquerra se'ns descobreixen les penyes de l'Alt i l'Espí i la vall del barranc de l'Ullastre. A la dreta ens queden els contraforts meridionals de la penya Negra. Nosaltres intentem una xicoteta pujada al seu cim per aquesta banda, per tal de contemplar millor les vistes que acabem de relatar-vos. No obstant això, no hem assolit els 500 msnm quan baixem de nou al camí de la penya Negra i s'enfilem cap a l'oest per tal de fer la pujada per la sendera tradicional. 

Pujant pel vessant sud de la penya Negra

Vistes de les Coves des dels contraforts 
meridionals de la penya Negra

Una altra vista de les Coves, ara retornats 
ja al camí de la penya Negra

Així doncs, als dos minuts d'haver tornat a la vereda de Castella, ens desviem a la dreta per un sender que també va cap a l'oest però que, de seguida, tomba en direcció nord-est. Salva violentament el desnivell que ens separava del cim de la penya Negra i, després de planejar durant un minut pel capoll, ens aboca a ell, a uns 529 msnm. Des de ací es talaien unes vistes magnífiques cap al nord i cap a l'est amb el Montí, Tales, Artesa, ... .

Cap de l'est, des de la penya Negra. 
En primer terme, el Montí.

Mirada a septentrió des de la penya Negra.
Enfront, la Frontera i la Pedrera amb el Tossal.
Més enllà, la Mola i la lloma dels Cuernos.
Al fons, i a la dreta, el Penyagolosa.

Desfem les nostres passes fins al camí de la penya Negra, o vereda de Castella, que continua cap a l'oest encara uns metres més. Després, gira cap al sud i ens ofereix unes magnífiques vistes, des d'una altra perspectiva, de les penyes de l'Alt, l'Espí i la vall dels barrancs de l'Ullastre i de l'Aigua.

El camí de la penya Negra, o vereda de Castella

El camí de la penya Negra al seu pas 
per la partida de la Llosa

En havent-nos reorientat cap al sud, no tardem massa en arribar al molló petri que indica la partió dels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo. Aquest indret es coneix amb el nom de la Llosa i fa també de carena partionera entre les aigües de l'Ullastre, a l'est, i les del barranc Fondo, a l'oest.

Molló dels termes de Tales i de l'Alcúdia de Veo

Paisatge cap a l'est amb el massís de les 
Coves-Penyes de l'Alt-Espí en primer terme.
Més enllà, els tossals del Montí (carena del mont 
Sardo a la penya Parda) i la mar Mediterrània.
Per baix de nosaltres, la vall del barranc de l'Ullastre.

La penya Negra des de la Llosa

A poc a poc, la vereda de Castella, que en alguns trams avança entre murets de pedra seca, ens reorienta en direcció sud-oest. Passem alguns collets sense nom, més alts que la penya Negra, fins a fer cap a la pista de la Llosa, que puja des de Veo i Benitandús cap al cim de la Lloma.

Vereda de Castella

El camí, tot just en guanyar un collet

Muret de pedra seca

El camí de la penya Negra, o vereda de 
Castella, just abans d'arribar a la pista de la Llosa

Davant nostre, tenim les restes d'un corral, el nom del qual ha esborrat el pas del temps, i també una caseta de la Conselleria de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana.

Corral

Corral

El corral des d'una altra perspectiva

Instal·lacions de la Conselleria de Medi Ambient

El cim de la Lloma cau al nord. Nosaltres, en canvi, girem cap a l'esquerra, en direcció sud, que és per on continua la vereda de Castella, el camí de la penya Negra i la pista de la Llosa. A poc a poc, el camí canvia de direcció cap al sud-est. I, en arribar a l'aljub de la Lloma, a la nostra dreta, el pas ramader, amb el camí de la penya Negra, tira pel dret, mentre que nosaltres continuem per la pista de la Llosa, cap a l'esquerra, tot passant per la vora d'un camp conreat.

Camí de la penya Negra, vereda de 
Castella o pista de la Llosa

Aljub de la Llosa

Detall de l'aljub de la Llosa

Conreus just en separar-se la pista de la Llosa del 
camí de la penya Negra i de la vereda de Castella

Amb tot, arribem a un encreuament, i ens confonem de camí. De primeres girem a l'esquerra, en direcció est, pensant trobar el camí d'Aín a Onda més endavant. Malauradament, arribem a un camp conreat de la partida del corral del Roig, on mor la pista. Si us passa com a nosaltres, teniu l'opció de pujar uns quants ribassos per tal de trobar, disperses pel bosc, algunes restes de la Guerra Civil. O també podeu fer-ho resseguint una sendera que naix a la cruïlla on ens hem equivocat. Ens n'adonem de l'error i desfem les nostres passes fins a l'encreuament. Ara ens fixem millor i girem a la dreta per la pista de la Llosa, tot passant a la vora d'un corral en ruïnes, que podria ser l'anomenat corral del Roig.

Camp de conreu a la partida del corral Roig

No hem caminat ni un minut quan, a mà esquerra, arranca un corriol que baixa cap a migjorn. Es tracta, una altra vegada, de la vereda de Castella, o camí de la penya Negra, que, tot creuant la pista de la Llosa, s'enfila muntanya avall cap al coll de la Basseta i els corrals de la Basseta. L'agafem.

Desviament a l'esquerra

Camí de la penya Negra, o vereda de Castella

El coll de la Basseta, essent travessat 
pel camí de Veo a Artana

Arribats al coll de la Basseta ens incorporem al camí de Veo a Artana, en direcció est, a l'esquerra. Així doncs, ens fiquem en marxa i, de seguida, veiem els corrals de la Basseta a sinistre nostre.

Corrals de la Basseta

Corrals de la Basseta

Corrals de la Basseta

Tampoc tarda massa en entrar, per la nostra dreta, el camí d'Aín a Onda i superposar-se al de Veo a Artana. Caminem en paral·lel i per dalt del barranc de les Vinyes, també dit barranc d'Aín, tot i que hi ha un altre de barranc d'Aín més important entre aquest poble i Eslida. La seguida cap a orient és inalterable, el paisatge és solitari, silenciós. A l'esquerra tenim la partida del Pi Ver; a la dreta, paren les Foies.

Tram empedrat del camí de Veo a 
Artana i, alhora, camí d'Aín a Onda

Camí de Veo a Artana i d'Aín a Onda

Finalment, trobem el barranc de les Vinyes i el creuem un parell de vegades. Després de fer-ho per darrera vegada, la senda ens reorienta cap al nord. En aquest punt, el camí de Veo a Artana se'n va per la dreta a buscar els corrals d'Escrig, i la seua font d'Escrig.

Barranc de les Vinyes, o d'Aín

Camí de Veo a Artana, i d'Aín a Onda

Barranc de les Vinyes, o d'Aín

Nosaltres, però, continuem cap al septentrió pel camí d'Aín a Onda i, en dos minuts, eixim a la pista de l'Ullastre, que se superposa a aquesta via tradicional. Per la pista, seguim l'excursió cap a l'esquerra, en direcció nord-est, tot fent companyia al barranc de l'Ullastre, novament i al mateix temps dit també d'Aín. El camí és planer, ample i no té massa pèrdua. Nogensmenys, sembla inacabable.

Enllaç del camí d'Aín a Onda amb la pista de l'Ullastre

Camí d'Aín a Onda

Caseta de pedra seca encastada en un ribàs
a la vora del camí d'Aín a Onda

Camí d'Aín a Onda

En havent caminat uns 30 minuts des que el camí d'Aín a Onda es convertí en pista, i després d'haver passat per dues casetes de camp, ja al terme de Tales, naix un corriol a mà esquerra que baixa cap al barranc de l'Ullastre. És per ací per on continua el camí d'Aín a Onda i per on continuem també la ruta. Creuem el barranc de l'Ullastre i comencem a guanyar altura, amb una bona vista del Montí a mà dreta. Passem per una caseta i, en dos minuts, fem cap al cementeri de Tales.

Desviament a mà esquerra

Camí d'Aín a Onda

Barranc de l'Ullastre

El Montí des del camí d'Aín a Onda

Caseta

Des d'allà, cap a l'esquerra, continuem en direcció al poble, passem per les pallisses i, al remat, eixim novament a l'avinguda del Montí. La recorrem i, en arribar al lloc on havíem començat a caminar, finalitzem l'excursió.

Avinguda del Montí

Per últim, ací us deixem l'enllaç d'aquesta ruta a Wikiloc. Esperem que la gaudiu!